Incompetència

Entenc que introduir noves línies de tren a una gran ciutat és una obra de gran complexitat i dificultat. I més fer-ho de manera soterrada i per on ja hi ha un munt de vies, carreteres, etc. I més si, com sembla que és el cas, les característiques del terreny no ajuden. És complicat, d'acord.

I sé per pròpia experiència que el Cap de Projectes és responsable de tot i no realment no controla res. Està enmig de les pressions d'uns i altres, no es pot posar a picar pedra ell mateix i la única arma que té és la informació que li donen aquells que no estan cumplint els terminis del projecte. És fotut, també d'acord.

I algú hauria d'explicar en algun moment perquè s'ha discutit durant tant de temps el traçat d'entrada a Barcelona. Que si Prat, que si Sants o Sagrera, i discutir durant anys i l'obra que no avança. Ha de ser molt difícil, ho accepto.

Però que una ministra del Gobierno de España decideixi unilateralment i sense consultar ningú (ni Generalitat, ni els ajuntaments implicats) construir una estació de manera urgent i improvisada, ni ho entenc ni li veig cap altra manera de qualificar-ho com el summum de la incompetència. Ho porta en portada El Periódico.

El Bassas ha explicat a Catalunya Ràdio que Magdalena Álvarez és cap de llista per Màlaga, una circumscripció territorial on acostuma a haver ball d'escons, i tal com estan les enquestes, no es preveu el cessament d'aquesta senyora. I més tenint en compte que l'AVE si arribarà a Màlaga aquest desembre.

A Barcelona també es jugaran força escons el proper mes de març. No sé jo si la Carme Chacón sobreviuria a un esfonsament de pisos de promoció pública a Madrid, però pel que toca no estaria malament que prengués exemple de la seva camarada andalusa i resolgués el tema de la vivenda a Barcelona. Españoles somos todos, però es veu que resolent el tema de la teva circumscripció tens el càrrec assegurat.

Salut i sort,

Reinar

Salut i sort,

Els EUA han perdut el 30% de les armes lleugeres repartides a l'Iraq

Llegeixo a El Periódico que els EUA han perdut el 30% de les armes lleugeres repartides a l'Iraq.

Cada cop em sembla més evident que el desastre que estan patint els Estats Units a l'Irak és degut en gran part a la incompetència dels seus comandaments, més que no a l'habilitat dels seus enemics.

Ha hagut errades gravíssimes en la planificació estratègica (no tenien res pensat per un cop haguessin enderrocat Saddam Hussein), en la gestió diplomàtica (a diferència de la Guerra del Golf), en la gestió de la informació i les relacions públiques (els cauen bastonades per tots costats), en la gestió dels recursos humans (tant dels militars com del personal de seguretat subcontractat) i, pel que ara es veu, també en la gestió del material.

S'apleguen causes diverses. Primerament, l'eufòria d'haver-se convertit en superpotència única i les victòries militars a Panamà i contra Irak en el mandat de Bush pare han portat la intelligentsia conservadora a oblidar les lliçons que tant durament van aprendre als arrossals de Vietnam del Sud.

A més, les forces armades nordamericanes no sembla que estiguin en el seu millor moment de forma. La qualitat de l'armament i el volum d'efectius no tenen rival enlloc del món, però pel que sembla els seus comandaments no aguanten la comparació amb els seus predecessors. Colin Powell, que a més d'home intel·ligent coneix molt bé la casa, ho devia de saber perfectament quan defensava aferrissadament que per guanyar efectivament la guerra calia emprar tots els recursos disponibles des del primer moment. Guanyar per aplastament de l'adversari i dissimular les pròpies mancances.

El fet que el comandament suprem estigui en mans de Bush fill també té la seva importància. M'imagino que aquest home, conscient que el seu cervell no és a l'alçada del seu càrrec, es deixa influir per diversos col·laboradors i que aquesta successió de bons consells el porta a canviar el rumb de la nau bastant sovint. Si vas canviar de destí, inevitablement hauràs de passar per alguna estació intermitja no prevista, possiblement alguna que no t'agradarà.

I finalment, hi ha la qüestió del lideratge moral. Per a que un exèrcit sigui un arma eficaç, és condició no suficient però si imprescindible que els seus soldats estiguin disposats a deixar-s'hi la pell. Això, per molt que diguin, no va implícit en el contracte. Has de convèncer la tropa no només que fan el que és correcte, sinó que és imprescindible fer-ho i que si no assoleixen els objectius marcats cauran grans desgràcies sobre el seu país, les seves famílies, els seus companys de regiment, ells mateixos.

Creieu que els soldats destinats a l'Irak es creuen el que els diuen els seus comandants? Si qui ha d'arriscar la vida sospita que ho fa per a que guanyin diners els amics del senyor que decideix que equipar-los amb vehicles blindats és massa car, malament anem.

I el pitjor de tot és que no es veu manera de poder marxar i que el caos que hi quedi no sigui pitjor del que ja hi ha ara mateix.

Salut i sort,

Ferreres

Crec que altres cops he nomenat Ferreres, un dels ninotaires que demostren que la qualitat més important del seu ofici no és saber dibuixar, sinó tenir sensibilitat per a copsar la realitat.

No és aquest parell d'ilustracions la mostra més subtil del seu treball, però si un bon exemple que els catalans, pel fet de defensar aferrissadament una llengua i una cultura, no som incapaços de referir-nos a fenòmens universals. I és que malauradament, això dels demagogs és una plaga que afecta arreu del món.

I un altre tema tradicional de polèmica: la discussió perpètua entre els que vivim aferrats a les factures de final de mes i aquells que afirmen que el seu regne no és d'aquest món. Qüestió de prioritats.

Aquest parell de vinyetes les trobo senzillament genials. Genial, en un comentarista gràfic, considero que és anar directe al gra i aconseguir transmetre una idea demanant molt poc esforç al lector, i a més aconseguir una reacció emocional, en molts casos un somriure intel·ligent, en d'altres un riure histèric i incontenible. Amb Ferreres, a més, acostumo a estar d'acord en el que expressa.

Salut i sort,