Harvest Moon

Aquesta és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l'aparell igual l'havia posat l'Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.

The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l'excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l'espera i el preu paguen la pena.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D'això ja fa un grapat d'anys i la senyora des d'aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d'èxit a les llistes d'èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l'etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l'abast estilístic d'aquest àlbum. Apareix el rock'n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l'instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l'acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d'èxit ni tampoc s'ha animat a fer un cover d'algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d'altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l'ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d'any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l'any. Aquest hauria d'aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

Live at the Massey Hall (1971)

Neil Young continua publicant els seus arxius, plens de gravacions de concerts apassionats.

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l'àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l'èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d'alguna joia inesperada. D'entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l'acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se'n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s'allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l'exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l'Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l'alçada de l'Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l'encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l'any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d'un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d'un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l'ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l'àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l'únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d'aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l'hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d'aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t'esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d'amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.

Lon Gisland

Els Beirut ofereixen un EP als seus afamats seguidors. Senyal que hi ha negoci, és a dir, interès pel grup.

Malauradament, aquesta entrega del treball del senyor Condon no aconsegueix arribar a l'excels nivell del seu primer CD. La versió de Scenic World, alternativa a la que apareix a Gulag Orkestar, és el millor d'aquesta breu entrega. Els altres quatre talls no contenen ni l'alegria ni la profunditat que el primer CD lluien com a bandera.

De les quatre cançons noves la inicial Elephant Gun, amb el seu moment cantant i el seu final instrumental és la més interessant del disc. Té un aire trist que contrasta amb l'explosió de vitalitat del seu debut. El que si es manté és l'estil, basat en la música gitana dels Balcans i l'est d'Europa, aconseguint un difícil i sublim equilibri entre el rock, el folk i el jazz de Django Reinhardt. My Family's Role in the World Revolution sembla una maqueta d'una cançó de la que encara no hi ha lletra; The Long Island Sound sembla una altra peça encara a mig treballar (i potser aclara el misteri del títol de l'EP); i Carousels és simplement una cançó acceptable.

Potser és que ens haviem fet una imatge equivocada i la creativitat de Zach Condon és més complexa del que semblava. Potser que esperar que tant aviat repetís el nivell d'un dels millors àlbums de l'any passat era massa demanar.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Lon Gisland (EP)
Ba Da Bing!, 2007.

No Promises

La Carla Bruni acaba de publicar el seu segon CD. Qui és la Carla Bruni? Per a que us feu una idea amb poques paraules: ha treballat durant més de 10 anys com a model a París i Milà; va rebutjar l'ajuda d'amics com Mick Jagger o David Bowie per a que no puguessin dir que si li publicaven la seva música era per influències; i els seus pares acaben de subhastar a Sotheby's part de la seva col·lecció de pintura clàssica, perquè ja no saben on posar-la. No us feu il·lusions: està casada.

Si el primer àlbum estava dedicat a la chanson francesa, aquest mira més aviat cap el folk d'arrel anglosaxona. No és que l'estil canvii molt, però els acompanyaments són molt més rics, l'idioma té el seu pes en el ritme de les cançons i, crec que és el factor decisiu, hi ha una guitarra elèctrica que juga d'una manera molt americana d'entendre la música. Si Quelqu'un m'a dit em recordava François Hardy o la Julie Delpy, ara s'assembla més a Cat Power, però sense deixar completament de banda les influències franceses.

Normalment escolto els CDs a l'iPod mentre vaig pel carrer. Amb aquest és impossible: és un àlbum molt suau i tendre, cantat a un volum molt baix, absolutament incompatible amb el soroll ambiental de Barcelona, no parlem ja del metro o l'autobús. En canvi, mentre estic treballant (o ara mateix, escrivint al despatx) puc gaudir d'un acompanyament agradable, de vegades amb un punt de ritme, altres amb un delicat lirisme, i en cap moment massa ensucrat.

A diferència del seu primer treball, on també les lletres eren de la seva collita, a No Promises la Bruni s'ha dedicat a musicar poetes com Yeats, Emily Dickinson o Dorothy Parker. Continua cantant i tocant la guitarra. I no trobo a faltar ni a Bowie ni a Jagger.

Salut i sort,
Ivan.

Carla Bruni
No Promises
Naïve, 2007

Modern Times

El darrer treball del cantautor més famós, influent, versàtil i polèmic del segle XX ha aparegut a totes les llistes dels millors àlbums del 2.006. És un bon CD, molt millor del que altres de la seva generació fan avui en dia, però lluny de la seva llegenda.

En aquestes 10 cançons trobareu rockabilly, blues i folk, sovint barrejats amb ritmes sincopats de jazz i sempre banyats per la característica veu de Dylan, el millor cantant amb la pitjor veu possible. No trobareu ni sorpreses ni estridències, el pope del rock ha decidit tornar als orígens i aquesta és una obra que esdevindrà clàssica.

La impressió que m'ha deixat Modern Times és la d'un disc tant autèntic com un unplugged però que no necessitava tallar el corrent elèctric per a transmetre autenticitat i cruesa. Costa d'entrar, tot i que la inicial Thunder On The Mountain és divertida i la segueix probablement el millor tall, Spirit On The Water, però és que Dylan no necessita i no dóna cap concessió a la comercialitat.

Tot l'àlbum té un aire trist i mandrós, fins i tot els rockabillies apareixen com coberts d'una patina de tristesa, com si enyoressin temps que ja no tornaran, aquells en que Dylan es feia produir per Mark Knopfler o Dave Stewart buscant nous camins. Ara es dedica a tornar a les arrels, potser perquè ja no li cal buscar res més, potser perquè tornar a la música que el va influir de molt jove és la millor manera de retrobar les esències.

No he pogut parar esment a les lletres, tema que amb Bob Dylan és fonamental, però pel que llegeixo a internet tampoc no són el fort del disc.

Salut i sort,
Ivan.

Bob Dylan
Modern Times
Columbia, 2006.

Subtitulo

El setè CD de Josh Rouse és un àlbum del que porto molts mesos volent escriure.

A mig camí del folk, el rock i el pop, Rouse ha compost un àlbum relaxat i alegre alhora, perfecte per acompanyar-te una bona estona. L'interpreta una petita banda d'amics que s'han desplaçat fins el Puerto de Santa María, on ara viu el cantautor de Nebraska després del seu divorci (a algun lloc vaig llegir que tenia una xicota espanyola, però això ja és safareig) per a enregistrar aquest treball gairebé en família.

Deu cançons que van de la vena romàntica (The Man Who ...) a la fascinació per una Quiet Town que pot perfectament ser la seva nova residència. No és que sigui un disc bucòlic, perquè té moments de marxeta i tal (Givin' It Up, on sembla que parla de la seva separació), però si allò que mai no he sabut traduir bé de l'anglès: cozy, laid back ... alguna llicenciada en filologia anglesa em pot ajudar?

Una cosa que m'ha sorprés i agradat és l'abundància de moments instrumentals, totalment inusual quan es tracta d'un cantant qui porta el mànec. Rouse no té una veu extraordinària, però la fa servir d'una manera molt correcta. Les guitarres i el piano donen un acompanyament suau molt adient, i la veu de Paz Suay i alguns arrenjaments amb corda donen el toc més càlid.

Amb quatre canyes, molta inspiració i cinc amics resulta que és ben fàcil fer un disc més que acceptable.

Salut i sort,
Ivan.

Josh Rouse
Subtítulo
Nettwerk/Bedroom Classics, 2.006

Surprise

El darrer treball de Paul Simon és una sorpresa en més d'un sentit.

Paul Simon ha escollit com a còmplice del seu d'aquest projecte ni més ni menys que a Brian Eno, llegendari productor i músic, responsable parcial del so de bandes tant diferents com Roxy Music, Talking Heads, U2 o James. Quan algú parla de l'Eno músic, parla d'ambient music; parlar de l'Eno productor vol dir modernor.

I això és el que ha passat a Surprise. Allà on acostumavem a trobar senzillesa formal embolicant lletres profundes ara trobem un munt d'arrenjaments pop. El tranquil folk vocal marca de la casa ha deixat pas a un estil eclèctic, que sóna bé, però que no sóna a Paul Simon. Fins i tot quan ha experimentat amb influències brasileres (The Rythm of Saints), surafricanes (Graceland) o caribenyes (Songs from the Capeman, amb lletres del Premi Nobel Derek Walcott), els discos de Paul Simon es reconeixien a l'instant. A Surprise reconeixereu la veu, la manera d'acompanyar amb la guitarra acústica, i algun joc vocal.

El CD sóna bé, es agradable d'escoltar i té alguna cançó que està força bé, però no és el que m'esperava d'aquest parell d'artistes. La música no deixa escoltar la lletra, el conjunt queda massa confús. En definitiva, sóna massa com la resta del que pots escoltar a la ràdio.

No sempre pots encertar. Sort que n'hi que fins i tot quan s'equivoquen fan les coses ben fetes.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Simon
Surprise
Warner Bros., 2006.

The Little Willies

Cinc amics s'apleguen per a tocar junts la música que els agrada. El resultat no és res de l'altre món, però té moments magnífics.

Molt probablement aquest àlbum no s'hagués enregistrat mai si la noia del piano no es digués Norah Jones i no hagués guanyat un grapat de Grammies fa molt poc. Però hagués estat una llàstima perdre-se'l, perquè aporta una visió desenfadada de la música popular americana, del country al dixie passant pel blues, divertida i respectuosa alhora, on es barreja el material propi i les revisions de clàssics del gènere.

Es veu que la intenció original era gravar una actuació en directe. Per la raó que fos, al final el que van fer va ser gravar-lo en directe en estudi. Més control i suposo que menys problemes econòmic-legals.

No hi ha estridències, arestes ni punxes desagradables. Tampoc no hi ha cap mena d'excel·lència ni originalitat, però és que això ho han reservat pels seus respectius projectes en solitari.

Un bon company per un matí de diumenge, que podeu escoltar directament des de la seva web.

Salut i sort,
Ivan.

The Little Willies
The Little Willies
Milking Bull, 2.006.

All the Roadrunning

El sultà del swing i la gran dama del country reflecteixen a un CD la seva col·laboració durant set anys.

Els Dire Straits van fer-se famosos gràcies a un so que oscil·lava entre el rock simfònic i el dels anys 50, particularment The Shadows de Hank Williams, en un temps on tot el que no fos soroll pur i dur no tenia èxit. En canvi, l'amo de la banda ha escollit altres camins en la seva pròpia carrera musical. Quan es lliura de l'etiqueta compartida, ja sigui en les bandes sonores que composa per a films o en els seus àlbums en solitari, Knopfler s'aboca cap el country i la música folk americana. Els seus treballs amb Chet Atkins i els Notting Hillbillies són les proves més clares.

No és per tant extrany que hagi volgut fer un disc amb Harris, un personatge que sembla la seva antítesi. Ella, una estrella més admirada que popular, guanyadora d'onze Grammy, l'Oscar (la cançó de Brokeback Mountain és d'ella) i el reconeixement unànim de la professió, rarament ha tingut els èxits de vendes que han assolit altres cantants country tant diverses com Linda Rondstadt, Joni Mitchell o Dolly Parton. En canvi ell ha vist com els reconeixements eren molt escassos en comparació amb els més de cent milions d'àlbums venuts de la seva carrera.

En canvi, la química entre tots dos és impressionant, com van demostrar quan van venir a presentar la seva gira d'aquest estiu, on es van reivindicar com artistes d'una sensibilitat similar, a cavall entre la melancolia i el romanticisme. La dotzena de cançons que formen l'àlbum és tant bona com coherent, i amaga que el seu enregistrament s'hagi allargat durant set anys, suposadament degut a compromisos professionals, afany de perfeccionisme i inspiració fugisera.

El conjunt sóna més a una contribució de l'escocès a un disc de la d'Alabama, sense cap concessió als fans dels temps de Private Investigations i un aire totalment americà, i es mou entre l'optimista i festiva This is Us i la trista i entregada If This is Goodbye amb la que es tanca el CD. Les meves favorites són Right Now, potser on millor combinen els estils de tots dos, i Donkey Town, les dues que no són a duo.

I és que així com les lletres i les músiques lliguen perfectament, amb les veus sembla que se'ls va tallar la maionesa. La veu cristal·lina i potent d'Emmylou Harris, una cantant que en concert a més toca la guitarra, no combina gens bé amb la llanguidesa de la de Knoplfer, el qual, igual que li passa a Eric Clapton, ha vist com la seva mestria amb les sis cordes ha fet que el seu treball vocal sigui subestimat sistemàticament. Les harmonies vocals són l'únic punt clarament millorable de l'àlbum.

Un company perfecte per un dia de pluja. L'espera ha pagat la pena.

Salut i sort, Ivan.

Mark Knopfler / Emmylou Harris All the Roadrunning Warner Bros., 2006

Gulag Orkestar

Un xaval de 19 anys, d'Albuquerque, New Mexico, ha parit un grup que es diu Beirut, un àlbum que es diu Gulag Orkestar i la música barreja electrònica, rock, pop i la música gitana de l'Europa de l'Est. Què és més sorprenent?

El més sorprenent és el resultat: fantàstic! És un CD divertit, amb trempera, que beu dels mariachis i dels gitanos, dels cantautors com Nick Cave i Rufus Wainwright i d'una manera d'entendre la vida inquieta i lúdica. El referent musical més semblant que trobo és la No Smoking Orchestra d'Emir Kusturica. Polca, vals, acordeons, secció de metall, mandolines, pandereta ... Els que heu vist Chocolat, recordeu el paper de Johnny Depp?

Les lletres són tristes, melancòliques o desencantades, però la música traspúa optimisme. L'encant de la contradicció. Només s'han permés un convencionalisme: canten en anglès.

La seva web és aquesta. Allí mateix, a més de trobar fotos del Zach Condon (el responsable de tot plegat) podeu trobar dues cançons en MP3, la dolça Postcards from Italy i Mount Wroclai (Idle Days), que us recordarà immediatament al Yann Tiersen d'Amelie. A llocs com Rhapsody, Rolling Stone o eMusic podeu escoltar o descarregar l'àlbum complert.

Ja posats, també podeu escoltar la segona cançó directament aquí:

El nom de Beirut ja diu a les clares que el mestissatge és la forma de vida del jove Condon. En Django Reinhardt n'estaria orgullós.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Gulag Orkestar
Ba Da Bing!, 2006

We Shall Overcome: The Seeger Sessions

El dia que Portugal cel·lebrava l'aniversari de la revolució dels clavells, Bruce Springsteen publicava el seu primer àlbum de covers.

Faig la referència revolucionària perquè la única cosa que m'ha decebut d'aquest impecable CD és que la selecció de cançons no inclou gairebé cap dels himnes de reivindicació social que va popularitzar l'homenatjat Pete Seeger, just la cançó que dóna el nom al recull. El Boss ha escollit el repertori més lúdic, convertint la gravació en una festa (ha sortit el vídeo a la venda?) i la música en una delícia, però en aquests temps de Living With War, Sean Penn i Michael Moore, un esperava una mica més.

Es veu que l'enregistrament el van fer en dos dies i sense assatjar, d'una tirada. No em crec que sortís a la primera perfecte, però si que es respira aquesta vitalitat i espontaneitat que se li vol vendre. És música ben viva, que et belluga tot el cos i et fa tremolar el cor. No els calen ni instruments elèctrics ni sofisticats teclats, pura emoció.

Bruce demostra un cop més que és un cantant colosal. Tant quan s'entén el que canta (Eyes On The Prize) com quan això és més prescindible (Old Dan Tucker) demostra que ha escoltat i estudiat de mestres com Bob Dylan o John Fogerty. El fet de canviar de gènere no l'ha espantat pas i lluny del rock continua demostrant que quan interpreta música ho fa tant amb la veu i les mans com amb tota l'ànima.

Si voleu fer un paral·lelisme i no en teniu ni idea de música folk, imagineu-vos que el dia que es va gravar el primer LP de The River s'haguessin fos els ploms i els Chieftains (perquè Irlanda és la mare de la música americana, com el pare és africà) haguessin passat per allà per alleugerir el cabreig i divertir-se una estona.

Un àlbum majúscul de folk americà.

Salut i sort,
Ivan.

Prairie Wind

Ja fa gairebé un any que va sortir aquest àlbum de Neil. Al començament no vaig escriure d'ell perquè estava molt ocupat i volia fer un molt bon article, després perquè van arribar altres CDs que, amb molt menys esforç, sortia del pas. Ara, em costa explicar en detall com és que m'agrada tant.

Són 10 cançons, típiques del recorregut acústic de Neil Young. Podeu trobar tot el ventall que tant us agrada (o no). Melodies country, aires folk, slide guitar, harmònica, el falsete de veu tant característic, les harmonies vocals que va heretar dels seus amics Crosby, Stills & Nash, tocs de guitarra elèctrica rockera, l'òrgan i algun violí perdut. Està tot.

Normalment aquí és on destaco els talls que més m'agraden. El fàcil amb aquest àlbum és fer-ho a l'inrevés: el que dóna nom al disc i l'himne When God Made Me són els talls que menys m'agraden.

L'aire de les cançons oscil·la entre la dolça melangia fins l'alegria vitalista, sense arribar en cap cas a la tristor ni a l'entusiasme. Una obra moderada, fruit d'un període de temps en que l'autor va superar un aneurisma (el van haver d'operar i de poc que no es queda) i la mort de son pare, després de llarga i familiarment penosa malaltia. La serenor de saber que la feina o la música no són tant importants?

En qualsevol cas, queda pendent el comentari sobre el DVD que acompanya el disc i -quan aconsegueixi veure-la- sobre el film Heart Of Gold, obra de Johnathan Demme filmada en part al concert de presentació de Prairie Wind.

Neil ens regala una obra despullada d'artificis i que toca el cor, com la majoria de les que ha fet.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Prairie Wind
Reprise, 2005.

Where You Live

Una cantant a la que continuu fidel és Tracy Chapman. El seu darrer treball ja porta uns quants mesos a les prestatgeries de les botigues.

I pel que sembla, ben poca gent agafarà el CD d'aquestes prestatgeries. Entre l'emule, els preus als que es ven la música a aquest país i la nul·la promoció que li fa la discogràfica, la Chapman té ben poques possibilitats de tornar a vendre àlbums massivament.

I és una llàstima, perque Where You Live és un àlbum excel·lent. Elegant i fàcil d'escoltar, recull onze cançons de molt bon nivell, totes amb la tonada característica de l'autora, a mig camí entre el rock acústic i el folk. Des del seu primer èxit, la Chapman ha mantingut una evolució lenta i tranquila, que musicalment l'ha portada sempre pels mateixos camins, canviant només el to de les lletres.

La temàtica de les lletres continua sent tant ampla com sempre, anant des de la política (America) a la introspecció personal (Change) però amb major atenció pels problemes d'amor (Never Yours, Love's Proof i Don't Dwell). Aquests darrers temes li donen un aire melancòlic que contrasta amb temes com America o Talk To You, molt més animats.

Un gran disc que no defraudarà als seus seguidors, però que dificilment agradarà aquells que ja li han donat l'esquena.

Salut i sort,
Ivan.

Tracy Chapman
Where You Live
Atlantic, 2005.

Scissors in my Pocket

La Polly Paulusma ens ofereix un molt bon àlbum amb instrumentació folk i ritme pop.

És temps de cantautors. S'ha posat de moda gent com el James Blunt i així el pèndol equilibra els excessos sonors de la música més trallera, tant l'electrònica com la que beu de les fonts punk i grunge; i també els excessos dels que pensen que el ritme ja fa la música, els apòstols de hip hop i sonoritats semblants. La bona notícia és que la radio torna a emetre melodies interessants i que et poden acompanyar mentre estudies ITM a la UOC o treballes en quelcom que necessita una mica de concentració.

La mala notícia és que els cantautors d'ara encara no han escrit cançons que puguin resistir la comparació amb les de gent com Emmylou Harris, Suzanne Vega o Tracy Chapman. Això si, aquestes tres ja no atreuen ni la premsa musical ni els departaments de marketing de les discogràfiques.

L'anglesa Paulusma ens ofereix cançons d'inspiració folk americà servides amb la seva veu delicada i susurrant. A mi em recorda molt tant Jackson Browne com una altra recent aparició, A Girl Called Eddy. El resultat és francament bo, amb cançons com She Moves In Secret Ways, Over The Hill i Dark Side que t'alegren el matí i et queden a la memòria. Estan ben construïdes i la Polly les defensa amb convicció i eficàcia. Aquestes tres són cançons que, a poc que la noia es consolidi, poden esdevenir clàssiques. De moment ja m'ha ensenyat que pot crear una atmosfera càlida on em puc sentir còmode, escoltant un àlbum agradable. Tinc ganes d'escoltar fins on pot arribar.

Salut i sort,
Ivan.

Polly Paulusma
Scissors in my Pocket
One Little Indian, 2004.

Solo Acoustic, Vol. 1

El veí de Gràcia ha parit un àlbum sensacional, que fa que senti una grandíssima enveja dels qui van tenir la sort d'assistir al concert de gravació.

Va haver uns anys que la moda discogràfica eren els àlbums unplugged. La moda ha passat, però el gènere ha quedat, per a que gent com Alanis Morrissette o els espanyols M-Clan s'hi repengin per a augmentar les seves vendes. Fóra de modes, hi ha una raça d'artistes com Neil Young, Jackson Browne o a nivell català en Lluís Llach, que no necessiten excuses ni gaires incentius per a fer servir aquest format.

El primer volum de Solo Acoustic (esperem que n'hagi més!) és un excel·lent exemple del gènere i també una magnífica recopilació del repertori de Mr. Browne. La seva veu, la guitarra acústica i l'acompanyament a algunes peces d'un piano són eines més que suficients per a emplenar tot el CD de música d'altíssima qualitat. Un àlbum intens, interpretat amb passió i comediment, cantat serenament (s'entenen perfectament totes les lletres; les parrafades entre cançó i cançó ja són una altra història) i que deixa el dolç regust de les grans obres.

A l'escenari, el conjunt es beneficia a més del carisma i la presència d'aquest veterà cantautor, que no deixa passar l'oportunitat d'explicar anècdotes i acudits pel divertiment del públic.

És molt difícil destacar alguna cançó per sobre de les altres (insisteixo: totes al més alt nivell) però si només busqueu fer un tastet us recomano The Barricades of Heaven, el mític These Days, too many angels i lives in the balance. i, si a més sou fans dels eagles, no us perdeu la versió del take it easy amb que tanca aquest cd superlatiu (ni el comentari sobre les traduccions a diferents llengües).

Salut i sort,
Ivan.

Jackson Browne
Solo Acoustic, Volumen 1
Inside Recordings, 2005.

Mark Olson: Creekdippin' for the First Time

Mark Olson Creekdippin' for the First Time

Recentment he estat escoltant aquest recopilatori, que inclou material dels seus àlbums The Original Harmony Ridge Creekdippers, Pacific Coast Rambler i Zola and the Tulip Tree.

Segons on mireu aquest tipus de música el cataloguen com country, folk o ara també li diuen americana. Balades amb el punt de ritme suficient per a que no acabis d'agafar la són i l'ànim es mantengui optimista, amb predomini de la instrumentació acústica i els punts mitjans de to i de volum. En qualsevol cas, és molt recomenable. De fet, no acostumo a parar gaire atenció a les recopilacions, però aquesta paga la pena, especialment si no coneixeu al que va ser una de les veus cantants dels Jayhawks. Destaco especialment dos temes: l'inicial Flowering Trees i Custom Detroit Railroad, on la Victoria Williams posa la seva veu i tots dos aconsegueixen una harmonia vocal notable. La pàgina web dels Creekdippers anuncia una gira europea, però em fa l'efecte que està molt desfasada. Salut i sort, Ivan.

El mite visita el coliseu

Quan vas a un concert d’un mite, poden passar tres coses: tens bona sort, tens mala sort, o et quedes enmig. Jo vaig tenir mala sort quan vaig anar a veure Bob Dylan, fa una pila d’anys, al Palau dels Esports. Una hora de concert, de bis una sola cançó i ves cap a casa. No recordo quant m’havia costat l’entrada, però era cara per aquella època. I a més, havia coincidit que Dylan acabava de fer una gira pels EUA acompanyat de Tom Petty & The Heartbreakers, que havia estat un exitàs i havia tingut molt de ressó aquí, gràcies en part a que el Canal 33 s’ho va manegar per a poder emetre part d’un concert impressionant. Amb tot això les expectatives eren màximes, i la patacada va ser majúscula. En canvi, vaig tenir bona sort la primera vegada que vaig veure B.B. King. The King fa, ara que és coetani de Matusalem, concerts molt previsibles, però resulta que el primer cop va tenir de teloner en Robert Cray, que també va tocar un parell de peces amb ell, i sembla que això el va animar i el Palau dels Esports (ves per on) va bullir amb un blues electritzant. Raimundo Amador no va aconseguir el mateix efecte al Velòdrom, anys més tard. Dissabte, al Liceu, Van Morrison em va deixar amb bon regust però sabent que havia fet una actuació funcionarial, per a cobrir l’expedient. Encara és hora que saludi el públic, que faci una mínima improvisació o doni un cop de geni. Ara, ell i la banda toquen impecablement bé. Recolzat en un repertori de clàssics i en el bon ofici de tots els músics, aquest concert és impossible que surti malament. Van començar amb jazz i van anar movent-se cap el blues, amb puntets de soul i de rock, però mantenint un to mitjà-alt de revolucions que podia satisfer l’amplíssima audiència que es va aplegar al Liceu sense destorbar ningú. Destaco la versió de Have I Told You Recently That I Love You, una meravella que va semblar dues cançons diferents, primer amb blues i després a ritme de swing, i la trac