Wilco, al Razzmatazz

Dijous passat vaig anar a veure Wilco a Razzmatazz.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m'agraden però no m'emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d'un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l'audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d'una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l'escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l'emoció.

Salut i sort,

Zoysia

El darrer treball dels Bottle Rockets cau a mig camí entre el rock dur d'influències country i el country alternatiu influenciat pel rock, però lluny tant del rock com del country.

Sempre que he escoltat Zoysia m'ha semblat que les tonades tenien aires pop més que no dels géneres presuntament presents. La instrumentació, amb guitarres elèctriques i órgans, si que respon perfectament als pressupostos de la música americana, i fins i tot trobes algunes traces de Neil Young: la política Align Yourself recorda el so de Trans i Better Than Broken sonaria fantàstica en mans dels Crazy Horse.

Zoysia és un àlbum molt complert que conté moments intensos i més tranquils, melancòlics i d'altres plens d'energia. A mi m'han agradat especialment Happy Anniversary, amb llargs solos de guitarra dels que avui en dia són tant poc freqüents i la més festiva (ja us deia: poppy) Suffering Servant.

Un àlbum ben estimulant.

Salut i sort,

Bottle Rockets
Zoysia
Bloodshot, 2006.

The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l'excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l'espera i el preu paguen la pena.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D'això ja fa un grapat d'anys i la senyora des d'aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d'èxit a les llistes d'èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l'etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l'abast estilístic d'aquest àlbum. Apareix el rock'n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l'instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l'acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d'èxit ni tampoc s'ha animat a fer un cover d'algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d'altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l'ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d'any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l'any. Aquest hauria d'aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

West

El novè àlbum de la Lucinda Williams és una proposta tranquila però amb una gran força interior.

Tretze cançons, totes bones i no cap que destaqui excessivament per sobre de la resta. Més que tranquil, aquest CD és lànguid. Sembla que les cançons estiguin cansades i més que sonar s'arrastrin pel cau de la teva orella. Però és només el primer moment, mentre no escoltes les lletres, plenes d'amor, de solitud, de l'amargura del desengany i d'esperança pel futur.

Lucinda Williams és propietària d'una veu tant càlida com poc pulida que sap emprar molt sàbiament. Sentiment és la paraula que ve al cap a l'intentar descriure la seva interpretació. Però canta pels altres, no per ella mateixa: fa que l'escoltin com a l'instrument solista que és, no pretén que l'audiència només es fixi en el bé que canta.

L'acompanyament és senzill i efectiu: diferents guitarres (atenció al solo de guitarra en tons greus de Are You Alright), secció ritmica eficaç (destaca a Learning How To Live i a Wrap My Head Around That), afegits com el violí de Come On, i un so compacte que embolica perfectament la veu.

West recorre territoris que van del country al pop passant pel rock. Definir-lo com un àlbum de country pot ser correcte, però et pot portar a l'error de confondre'l amb les propostes de gent com Dayna Kurtz, Hank Williams III o els Big & Rich, amb les que té poc a veure. Ens cal trboar una etiqueta millor. Als EUA ara els ha donat per parlar d'americana, un tipus de música que barreja els estils tradicionals d'aquell país, però on apleguen gent com la mateixa Williams, Jay Farrar, Alison Krauss & Union Station, The Jayhawks o Willie Nelson, que tampoc tenen tant a veure entre ells. Per comparació amb altres obres que he comentat, el que més s'assembla és el treball conjunt del Mark Knopfler i l'Emmylou Harris. En qualsevol cas, un disc que segur que us agradarà.

Proposta per un vespre casolà: novel·la de Vargas Llosa, bourbon amb gel i la veu de Lucinda Williams.

Salut i sort,
Ivan.

Lucinda Williams
West
Lost Highway, 2007.

Here and Now

America és sense cap mena de dubte la més americana de les bandes angleses. De fet, fins fa quatre dies jo em pensava que eren de Wisconsin o per allà el costat. És un trio que la major part d'àlbums que han fet em semblen cursis i prescindibles. Però també han escrit un grapat de cançons maravelloses i immortals. Després d'haver publicat en els darrers 20 anys un munt de recopilatoris, concerts i la inevitable capsa per a col·leccionistes, i només publicar novetats en llençaments limitats i petites discogràfiques, s'han decidit a tornar a enregistrar material nou a lo grande.

Es tracta d'un doble CD amb 12 cançons noves i 12 clàssics interpretat a un concert ofert l'octubre del 2005. I el nivell és impressionant. D'entre el material nou puc mencionar almenys cinc cançons que paguen pel preu del disc: One Chance, Chasing The Rainbow, Love and Leaving, Indian Summer i Ride On. Responen al patró clàssic del seu estiil, que no és altre que el de Neil Young i Crosby, Stills and Nash, però actualitzat gràcies a la participació d'admiradors com Ryan Adams i James Iha (ex-Smashing Pumpkins) a la producció.

La dotzena enregistrada en directe és tant bona com es pot esperar de l'adjectiu clàssic. Descobrireu de qui era aquella cançó que tant us sonava i tant us agradava. Fins que jo no em vaig comprar (de rebaixes, gentilesa de El País) el seu primer àlbum estava convençut que A Horse With No Name era de Neil, i que I Need You era de CSN. També reconeixereu altres joies com Sister Golden Hair i Daisy Jane.

I tot això embolicat en una de les portades més suggerents que recordo haver vist en els darrers temps i que em porta directament a imaginar-me films de Wim Wenders i contes de García Marquez.

Marxen els Jayhawks, els Teenage Fanclub sembla que segueixen i America fa una visita des del passat. El country-rock de tota la vida continua tenint adeptes, per més que la moda del moment siguin Big & Rich i altres alborotadors.

Salut i sort,
Ivan.

America
Here and Now
Sony BMG, 2007

The Road to Escondido

Més de trenta anys d'admiració i comuns interessos comercials convergeixen en un molt bon disc.

Eric Clapton ha tingut des de sempre un estil molt semblant al de J.J. Cale. Cale. Aquest té un repertori més estret, no tant variat com el de Slowhand que, a més, té un talent interpretatiu superior. Però han estat dues composicions de Cale les que van catapultar la carrera de Clapton en moments clau: After Midnight en el seu debut en solitari i Cocaine a Slowhand, el seu primer èxit multimilionari. Sembla que la primera intenció de Clapton era convidar Cale a tocar en alguna cançó del seu nou àlbum. Ha acabat sent un disc a quatre mans, amb el productor de Clapton però amb l'aire i una majoria de cançons de Cale.

L'àlbum us podrà agradar o no, però no us sorprendrà. Té el so inconfusible que ha fet famosos tots dos músics al llarg dels anys, i fins i tot afegeix una versió a duo del ja clàssic Don't Cry Sister de J.J. Cale del llunyà 1.979. Què aporta de nou? Ben poca cosa, però ara la discogràfica pot anunciar la primera col·laboració oficial entre un mite del rock i una de les seves màximes influències, igual que va passar el 2.000 quan Clapton va signar un àlbum amb B.B. King. Per cert, que The Road to Escondido s'ha passat un any llarg a la nevera esperant que es comercialitzés l'enregistrament.

Què hi podeu trobar? Racions saboroses de rock, blues, country, i pop. Tot ben tallat i acompanyat, amb guarniments de bons acompanyaments i farciments sucosos. No espereu duel de guitarres ni de cantants, tot és col·laboració (tanta, que semblen dos germans ben avinguts) i la veritat és que l'efecte resultant és prou bo. Per altra banda, la diferència tant vocal com amb les cordes és tant gran que no hauria color.

Un disc interpretat per Eric Clapton sempre té atractius. I si a més hi ha un bon compositor al darrera, aleshores és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

JJ Cale & Eric Clapton
The Road to Escondido
Reprise Records, 2006

Straight to Hell

Hank Williams III és el fill de Hank Williams, Jr., un dels grans del country i el rock sureny. Com ja us podeu imaginar, és també el nét de Hank Williams, Sr., autèntica llegenda del country i propietari de l'entrada Hank Williams que trobareu a qualsevol enciclopèdia del génere. A més, té una mig-germana, Holly Williams, que també es dedica al country. Endevineu quina mena de música li agrada a Hank III? El punk rock i el heavy!

Però com que els grups de hardcore en els que tocava la bateria no donaven prou diners, va tornar a la seva no estimada Nashville i va començar a enregistrar àlbums de country. Per a demostrar que continua sent igual de salvatge i rebel, o perquè l'han dibuixat així, es nega a eliminar blasfèmies i insults de les seves lletres i engega campanyes de venda de samarretes on diu Fuck Curb (Curb Records és la discogràfica per a la que treballa). A més de donar-li prou diners com per pagar els advocats, el seu tercer compacte l'ha introduit també al llibre Guiness com el primer CD country amb l'etiqueta Parental Advisory: Explicit Lyrics. De fet, la cadena Wal-Mart ven una versió censurada (ells en diuen clean) de l'àlbum.

I el que hi ha dins de l'àlbum és molt bo, si t'agrada el country. Molta festa, veu nasal, guitarres i banjos a dojo, un munt de peces ràpides i ballables i un parell de balades lentes però gens ensucrades. Les lletres, allà on les entens, oscil·len entre la ironia i els tòpics del génere. Suposo que la part guarra és la que no entenc.

Tot i que no siguis un fan del country, et farà passar una bona estona. Però després, ves a confessar-te.

Salut i sort,
Ivan.

Hank Williams III
Straight to Hell
Curb, 2.006.

All the Roadrunning

El sultà del swing i la gran dama del country reflecteixen a un CD la seva col·laboració durant set anys.

Els Dire Straits van fer-se famosos gràcies a un so que oscil·lava entre el rock simfònic i el dels anys 50, particularment The Shadows de Hank Williams, en un temps on tot el que no fos soroll pur i dur no tenia èxit. En canvi, l'amo de la banda ha escollit altres camins en la seva pròpia carrera musical. Quan es lliura de l'etiqueta compartida, ja sigui en les bandes sonores que composa per a films o en els seus àlbums en solitari, Knopfler s'aboca cap el country i la música folk americana. Els seus treballs amb Chet Atkins i els Notting Hillbillies són les proves més clares.

No és per tant extrany que hagi volgut fer un disc amb Harris, un personatge que sembla la seva antítesi. Ella, una estrella més admirada que popular, guanyadora d'onze Grammy, l'Oscar (la cançó de Brokeback Mountain és d'ella) i el reconeixement unànim de la professió, rarament ha tingut els èxits de vendes que han assolit altres cantants country tant diverses com Linda Rondstadt, Joni Mitchell o Dolly Parton. En canvi ell ha vist com els reconeixements eren molt escassos en comparació amb els més de cent milions d'àlbums venuts de la seva carrera.

En canvi, la química entre tots dos és impressionant, com van demostrar quan van venir a presentar la seva gira d'aquest estiu, on es van reivindicar com artistes d'una sensibilitat similar, a cavall entre la melancolia i el romanticisme. La dotzena de cançons que formen l'àlbum és tant bona com coherent, i amaga que el seu enregistrament s'hagi allargat durant set anys, suposadament degut a compromisos professionals, afany de perfeccionisme i inspiració fugisera.

El conjunt sóna més a una contribució de l'escocès a un disc de la d'Alabama, sense cap concessió als fans dels temps de Private Investigations i un aire totalment americà, i es mou entre l'optimista i festiva This is Us i la trista i entregada If This is Goodbye amb la que es tanca el CD. Les meves favorites són Right Now, potser on millor combinen els estils de tots dos, i Donkey Town, les dues que no són a duo.

I és que així com les lletres i les músiques lliguen perfectament, amb les veus sembla que se'ls va tallar la maionesa. La veu cristal·lina i potent d'Emmylou Harris, una cantant que en concert a més toca la guitarra, no combina gens bé amb la llanguidesa de la de Knoplfer, el qual, igual que li passa a Eric Clapton, ha vist com la seva mestria amb les sis cordes ha fet que el seu treball vocal sigui subestimat sistemàticament. Les harmonies vocals són l'únic punt clarament millorable de l'àlbum.

Un company perfecte per un dia de pluja. L'espera ha pagat la pena.

Salut i sort, Ivan.

Mark Knopfler / Emmylou Harris All the Roadrunning Warner Bros., 2006

A Blessing and A Curse

Aquest any he descobert un altre bon grup, gràcies a que Google m'avisa quan Neil Young apareix a internet. I els Drive-by-Truckers es declaren seguidors del geni canadenc.

De moment només he escoltat el seu darrer treball, A Blessing and A Curse i la impressió ha estat immillorable. Rock americà, guitarrero i amb melodia, que oscil·la entre l'energia dels riffs de Wednesday i el pausat country d'Space City. No hi ha cap cançó dolenta, tot i que les balades baixen el nivell mig, però aquest promig és molt alt. Per cert, a la seva pàgina oficial podeu trobar les lletres.

Comparar-los amb Neil? Ni parlar-ne. Aquests tenen un aire canalla i divertit, on el senyor Young (i més quan l'acompanyen els Crazy Horse) posa una actitud irreverent i amb mala llet. Per a fer-vos una idea, els Drive-by-Truckers els veig tocant Over and Over i Hurricane, però no Unknown Legend ni I'm an Ocean. Ells diverteixen; ell emociona. Això si, el mestre ha inclós el video de la seva cançó Dress Blues a la seva pàgina de cançó protesta.

En resum: han parit un àlbum més que bo i segurament tenen un directe interessant. A veure quan es passen per Barcelona.

Salut i sort,
Ivan.

Drive-by-Truckers
A Blessing and A Curse
New West, 2006.

Prairie Wind

Ja fa gairebé un any que va sortir aquest àlbum de Neil. Al començament no vaig escriure d'ell perquè estava molt ocupat i volia fer un molt bon article, després perquè van arribar altres CDs que, amb molt menys esforç, sortia del pas. Ara, em costa explicar en detall com és que m'agrada tant.

Són 10 cançons, típiques del recorregut acústic de Neil Young. Podeu trobar tot el ventall que tant us agrada (o no). Melodies country, aires folk, slide guitar, harmònica, el falsete de veu tant característic, les harmonies vocals que va heretar dels seus amics Crosby, Stills & Nash, tocs de guitarra elèctrica rockera, l'òrgan i algun violí perdut. Està tot.

Normalment aquí és on destaco els talls que més m'agraden. El fàcil amb aquest àlbum és fer-ho a l'inrevés: el que dóna nom al disc i l'himne When God Made Me són els talls que menys m'agraden.

L'aire de les cançons oscil·la entre la dolça melangia fins l'alegria vitalista, sense arribar en cap cas a la tristor ni a l'entusiasme. Una obra moderada, fruit d'un període de temps en que l'autor va superar un aneurisma (el van haver d'operar i de poc que no es queda) i la mort de son pare, després de llarga i familiarment penosa malaltia. La serenor de saber que la feina o la música no són tant importants?

En qualsevol cas, queda pendent el comentari sobre el DVD que acompanya el disc i -quan aconsegueixi veure-la- sobre el film Heart Of Gold, obra de Johnathan Demme filmada en part al concert de presentació de Prairie Wind.

Neil ens regala una obra despullada d'artificis i que toca el cor, com la majoria de les que ha fet.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Prairie Wind
Reprise, 2005.

Mark Olson: Creekdippin' for the First Time

Mark Olson Creekdippin' for the First Time

Recentment he estat escoltant aquest recopilatori, que inclou material dels seus àlbums The Original Harmony Ridge Creekdippers, Pacific Coast Rambler i Zola and the Tulip Tree.

Segons on mireu aquest tipus de música el cataloguen com country, folk o ara també li diuen americana. Balades amb el punt de ritme suficient per a que no acabis d'agafar la són i l'ànim es mantengui optimista, amb predomini de la instrumentació acústica i els punts mitjans de to i de volum. En qualsevol cas, és molt recomenable. De fet, no acostumo a parar gaire atenció a les recopilacions, però aquesta paga la pena, especialment si no coneixeu al que va ser una de les veus cantants dels Jayhawks. Destaco especialment dos temes: l'inicial Flowering Trees i Custom Detroit Railroad, on la Victoria Williams posa la seva veu i tots dos aconsegueixen una harmonia vocal notable. La pàgina web dels Creekdippers anuncia una gira europea, però em fa l'efecte que està molt desfasada. Salut i sort, Ivan.