The Great Divide

Scott Stapp ens proposa un àlbum nostàlgic, que et transporta als anys vuitanta.

No sé vosaltres, però a mi els gloriosos vuitanta van ser un viatge que musicalment em va portar de The Police i Alan Parsons a Keith Jarrett i Neil Young, passant per Supertramp, Mike Oldfield, Deep Purple, Pink Floyd i els Dire Straits. Sí, era la meva adolescència, que hi farem.

El heavy no m'agradava. A més, posava en el mateix sac des de Deep Purple fins a Motorhead. Recordo que va ser el meu amic Enric que, a la que li vaig comentar que m'havia agradat el Flight of the Icarus d'Iron Maiden, em va començar a bombardejar (gràcies!) amb Rainbow, Led Zeppelin, els Scorpions i Black Sabbath. Totes aquelles bandes les recordo amb carinyo, tot i que no em compraré mai res de Judas Priest o Saxon, per exemple.

The Great Divide fa un viatge semblant. Comença amb Reach Out, que recorda els Rainbow a l'época que cantava Graham Bonnet i acava semblant els Reo Speedwagon i altres bandes d'aquell so que a California li deien AOR i aquí va acabar sent conegut com hard-pop quan els Bon Jovi es van posar tant de moda. És una actualització d'aquell hard rock polit per a que un públic massiu pugui acceptar-ho i no aporta cap novetat.

Es un disc agradable d'escoltar, però que arriva vint anys tard.

Salut i sort, Ivan.

Scott Stapp The Great Divide Wind-up, 2005