Reinar

Salut i sort,

La Història passa per l'Ulster

La meva generació ja ha vist alguns moment històrics. No anecdòtics, vull dir Històrics. Una anécdota va ser veure al telenotícies com esclatava el Discovery. Història va ser veure com Nelson Mandela sortia de presó, en directe i davant les càmeres de tot el món. O veure l'encaixada de mans entre Arafat i Rabin al davant de la Casa Blanca. Sóc massa jove per a recordar com va dimitir Nixon, però recordo perfectament haver-me quedat amb la boca oberta mirant com Willy Brandt s'emocionava davant la gent creuant el mur Aquell va ser un gran dia.

Ahir, dos que sempre han dit el pitjor l'un de l'altre van seure a una mateixa taula. Sense mirar-se i sense estar l'un al costat de l'altre. Si no hagués quedat lleig, haguessin sortit a la foto tapant-se els nassos. Però van seure, van parlar i van després fer-se una foto, per a deixar constància davant de tothom que s'havien posat d'acord per a governar plegats l'Ulster.

Ja veurem què en sortirà de tot això. No trigaran gens a matar-se verbalment i a barallar-se sobre a qui li han de donar diners i a qui han d'ignorar. A casa nostra, hi ha un govern on els dos actors principals es desprecien l'un a l'altre, i tots dos menyspreen el tercer. Ja hem vist quines escenes d'ópera bufa pot deparar aquest repartiment. A Irlanda del Nord és molt diferent, allà tots dos s'odien; hi ha morts a sobre la taula, acumulats durant molts anys de guerra civil a petita escala. Allà tenen montada una tragèdia grega de la que volen escapar.

Ian Paisley ha dit que han entés que no poden deixar que el seu odi mutu i justificat pel passat els impedeixi afrontar els problemes del futur. Res d'apenediment, però màxim realisme i coratge. Saben que el poble, aquells a qui diuen defensar, no els perdonaria no ser a l'alçada de la situació i han fet, contra tot pronòstic, l'única cosa raonable que podien fer. Em sembla molt bé, i crec que encara que el govern que formin duri només quatre dies, donarà una estabilitat democràtica de la que serà molt difícil que ningú se'n surti a partir d'ara. Han canviat les regles del joc.

Encara que jo sigui optimista de mena, no farà cap mal a ningú recordar totes les barbaritats que uns i d'altres han defensat durant aquests anys. En la meva opinió, especialment perillós és el reverend Paisley, capaç d'escridassar Joan Pau II al parlament europeu acusant-lo de ser l'Anticrist. Si critico Israel o Iran per estar pràcticament en mans de fanàtics religiosos, aquí he de fer el mateix. Adams, per la seva banda, mai no ha dit que matar, encara que sigui perseguint una finalitat política, estigui malament. No s'hauran posat d'acord només en mamar de la mamella?

Podeu llegir la notícia a La Vanguardia o a El Periódico.

Malauradament, a Espanya encara no hem arribat a aquests nivells de racionalitat.

Salut i sort,
Ivan.

The Queen

Jo no esperava gaire cosa d'aquesta pel·lícula, però vaig sortir entusiasmat.

Stephen Frears ha declarat que la raó per la que no ha rodat l'escena de l'accident és perquè aleshores tothom jutjaria el film només en base a si l'actriu que interpretés el paper de Diana s'assemblés prou o no a la real. Nogensmenys, la cinta si que pateix quelcom d'això, ja que tothom queda tant enlluernat per la caracterització i la interpretació de Helen Mirren, que els altres atractius de The Queen corren perill de passar desapercebuts.

La Mirren composa un personatge complex, del que realment es coneix ben poca cosa i del que tothom té una idea prefixada. O sigui que el més normal és que l'actriu rebi per tots cantons. Al festival de Venècia el públic es va estar cinc minuts dempeus, aplaudint-la. Helen Mirren fa creïbles tots els sentiments, actituds i gestos que realitza al llarg dels noranta set minuts que dura la pel·lícula, mai no fa una carota fora de lloc ni una paraula amb el to que no sigui exactament real, ni reial. Impressionant. Sobre la caracterització, tres imatges ho explicaran molt millor que qualsevol frase: la de Helen Mirren al natural, ella mateixa interpretant la reina, i la reina de debó.

Però hi ha un segon Oscar al que hauria d'aspirar aquest film: el de millor direcció. Stephen Frears, que ja ha signat alguna altra obra mestra com l'adaptació de Dangerous Liasons (Les Amistats Perilloses), i pel·lícules tant apreciables com The Grifters (Los Timadores), i ha tret suc de guions tant poca cosa com Mrs. Henderson Presents, aquí realment està excels a l'hora de barrejar realitat i ficció, de manera contínua, en una mateixa trama i de manera completament versemblant. Tot el film té el ritme just, no deixant que l'atenció de l'espectador marxi enlloc que no sigui el següent fotograma, sense caure en pauses avorrides ni amb el ritme frenètic dels paparazzi. Tot i que coneguis el final de la història (i el principi!) el misteri i la intriga del què passarà i què vindrà a continuació es mantenen fins el final.

Tot plegat és un docudrama sobre una setmana intensa que a ben segur tothom recorda. Però lluny del paper couxé i de la televisió més rosa i casposa, trobem una mirada incisiva sobre el magnetisme d'una institució que no ens agrada racionalment, però que instintivament ens fascina, i sobre personatges que tenen el mateix efecte. Alhora, també és una reflexió sobre les relacions institucionals i l'exercici del poder, allà on conviuen el protocol i les maneres amb l'acció directa i la manca de tacte. Potser és aquest punt el millor resolt de l'obra, amb total manca de complaença i criticant la prepotència de personatges tant allunyats com el Duc d'Edimburg i el conseller de Tony Blair.

Aquí, en canvi, un jutjat pot declarar ilegal una decisió purament política i ningú no sap què tenia Larsson per caure tant simpàtic i Gudjohnsen per a que ningú no l'estimi.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen Frears
The Queen
2006.

Anglesos, blancs i pobres

Com ja us vaig comentar, el podcast del 27 d'octubre de The Economist és del més interessant. Un dels temes que toca és identificar quin és el grup socioeconòmic/cultural/ètnic que pitjor ho passa al Regne Unit.

Es veu que els que tenen pitjors perspectives són els blancs pobres nascuts al mateix Regne Unit. The Economist es fa ressó de l'estudi efectuat per una associació de mestres, que han analitzat els mals estudiants de manera separada per grup racial.

Aquest estudi indica que a quatre anys els blancs són els que menys mals estudiants tenen, en percentatge, comparats amb negres, pakistanís, bangladesís i musulmans. Doncs bé, a set anys els negres ja tenen un percentatge millor; a catorze els blancs només superen els nascuts a Bangla Desh; i a setze anys, són el pitjor grup de tots. A més, es veu que també són els que tenen una actitud més negativa cap els educadors, els serveis socials, les escoles i altres institucions.

Conseqüències? Diverses. Per una banda, si atenem al percentatge de població respecte del total, trobem que els percentatges d'estudiants d'origen hindú a les universitats britàniques és exagerat. Passa el mateix amb metges, funcionaris, mestres de secundària, empleats a hosteleria i restauració i altres sectors, principalment allà on es demana mà d'obra qualificada. Per una altra banda, la majoria d'aquests estudiants han gaudit d'una beca de l'estat, degut a que les seves famílies tenien nivells de renda comparativament baixos. Cada cop més, sembla que la nova classe mitjana britànica està formada principalment per asiàtics.

I clar, això peta. Peta perquè els fills dels que eren la classe mitjana veuen que altres ocupen el lloc que ells creien que tenien reservat. Els que venen de fora ens prenen els llocs de treball gràcies als diners que els donem a través de l'Estat!. Us sóna?

Més enllà de la capacitat demagògica o de raonament que tingui cadascú, cal analitzar altres variables a més del color de la pell i la religió. Els estímuls que han tingut uns i altres per a esforçar-se són els mateixos? Els obstacles que han hagut de superar? Els exemples familiars? Jo sóc dels que pensen que la proporció d'intel·ligents i de mandrosos és exactament igual a totes dues bandes del riu, el que poden canviar són les condicions ambientals. A UK les condicions són semblants, canvia l'origen i per tant cal mirar el que distingeix cada llar.

Sempre que surt aquest tema jo acabo parlant de Trainspotting, un dels films que més odio, però que alhora reconec que és tremendament instructiu. A més surt Ewan McGreggor, sempre un bon actor. Em sembla bé que facis el que creus que has de fer; no tens ganes de fer res, res no et ve de gust ni t'agrada, cap problema; però no et queixis perquè altres si que ho facin. I assumeix la responsabilitat de no haver-ho fet i les seves conseqüències.

Jo sóc un pringat, no tinc temps per res del que voldria fer, treballo com un desgraciat i estudio com un capullo, i com que sóc poc espabilat i no em toca la loteria no arribaré a res, però faig el que puc. Si tu l'única cosa que fas és passar-t'ho bé al bar amb els amics, cagar-te amb tot i fugir amb la droga o l'alcohol, ja saps el que pots (i el que no pots) esperar. I en contra del que m'agradaria, hi ha moltíssima gent que ho intenta, però no se'n surt. Uns perquè no tenen oportunitats reals, altres per causes diverses, tant pròpies com de l'entorn, però acostuma a haver una relació directa entre els que assumeixen la responsabilitat del que els passa i els que se'n surten.

Malauradament, el món és com és i no com ens agradaria que fos. És així de dur.

Salut i sort,
Ivan.