El mètode Grönholm
Ja he vist El mètode Grönholm. I m'ha agradat.
La idea és tant senzilla que resulta sorprenent que ningú no l'hagi portada abans al cinema, al teatre o a una novela. Sarcasme, sàtira i ironia abocats sense compassió sobre els processos de selecció de personal, a l'era de la globalització i el capitalisme descarnat.
Alhora, una mirada mediterrànea sobre la metòdica mentalitat anglosaxona.
Si us explico de què va la història, estripo l'obra. Per tant, em limito a felicitar l'autor, Jordi Galcerán, per un guió i uns diàlegs superlatius. També en Sergi Belbel, director que dóna un ritme vivíssim sense estalviar l'espectador de moments de tensa espera. I per últim, la sòbria escenografia de Paco Azorín, que emmarca perfectament l'acció i concentra tota l'atenció sobre els protagonistes.
I els quatre omplen l'escenari. Potser els papers més agraïts són els de Jordi Boixaderes i Lluís Soler, però tots quatre interpreten magníficament els seus papers.
Una obra divertidíssima i inquietant alhora. Com les grans obres, roman en el cervell molt després d'haver abandonat el teatre, i alimenta vigorosament tertúlies i reflexions solitàries.
Fins on haurieu arribat vosaltres?
Salut i sort, Ivan.
El mètode Grönholm Teatre Poliorama, Barcelona. 9 de juny del 2006.
