Wilco, al Razzmatazz

Dijous passat vaig anar a veure Wilco a Razzmatazz.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m'agraden però no m'emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d'un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l'audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d'una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l'escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l'emoció.

Salut i sort,

The Police a Montjuic

Vint-i-cinc anys més tard del que ens hagués agradat, Nunuki i jo vam anar a veure The Police en concert, a l'Estadi Olímpic ple de gom a gom. Molta gent tenia un compte pendent amb una banda molt enyorada, i molts també temiem que el pas del temps fos també molt cruel amb els nostres records.

Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.

El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.

L'altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d'estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d'una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don't Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.

Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d'Andy Summers, guitarrista d'amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.

El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What's Still Around, Don't Stand So Close To Me (l'únic moment fluix de la nit).

A partir d'aquest punt la memòria musical ja t'ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s'ocupava de disfrutar. A l'Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l'Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.

Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.

I, per acabar, l'èxtasi. Can't Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s'havia emportat la ràbia i la forma vocal.

Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure'ls al Narcís Sala fa una pila d'anys, però aleshores ni em podia permetre l'entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d'un repertori a l'alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.

Salut i sort,

All of a Sudden I Miss Everyone

El génere del rock instrumental ha tingut històricament molts pocs adeptes, a diferència d'altres géneres com el new age, el chill out o el rock simfònic, on tothom recorda les grans obres de Mike Oldfield. A casa nostra el més destacable ho va signar el malaguanyat Marc Grau, que fins i tot va adaptar sense veu el Like a Hurricane de Neil Young.

El quart àlbum dels texans Explosions in the Sky és una mostra que el génere, ara batejat com a post-rock, encara pot aportar novetats interessants.

All of a Sudden I Miss Everyone recull sis temes de longitud més aviat llarga i un bonus disc amb remasteritzacions i gravacions alternatives dels mateixos temes. Hi ha des de moments de lirisme i emoció fins a moments dramàtics amb clímax molt ben aconseguits, sense necessitat de fer petar les oïdes del públic. No us deixeu enganyar per les primeres notes, allà on sembla que encara han d'aprendre a afinar les guitarres.

Tres guitarres (de vegades dos i un baix) i la potentíssima bateria de Chris Hrasky, acompanyats a estones de teclats, és tot l'armament amb el que els quatre nois de Explosions in the Sky porten ja vuit anys desafiant la teoria de les cançons de tres minuts. Els que vulgueu descobrir sensacions noves, no us els heu de perdre.

A mi m'ha agradat força. Us deixo per escoltar el segon tema, Welcome, Ghosts, i l'enllaç a la pàgina d'eMusic on els podeu escolar (o descarregar, si pagueu) tots.

Salut i sort,

Explosions in the Sky
All of a Sudden I Miss Everyone
Temporary Residence, 2007.

Zoysia

El darrer treball dels Bottle Rockets cau a mig camí entre el rock dur d'influències country i el country alternatiu influenciat pel rock, però lluny tant del rock com del country.

Sempre que he escoltat Zoysia m'ha semblat que les tonades tenien aires pop més que no dels géneres presuntament presents. La instrumentació, amb guitarres elèctriques i órgans, si que respon perfectament als pressupostos de la música americana, i fins i tot trobes algunes traces de Neil Young: la política Align Yourself recorda el so de Trans i Better Than Broken sonaria fantàstica en mans dels Crazy Horse.

Zoysia és un àlbum molt complert que conté moments intensos i més tranquils, melancòlics i d'altres plens d'energia. A mi m'han agradat especialment Happy Anniversary, amb llargs solos de guitarra dels que avui en dia són tant poc freqüents i la més festiva (ja us deia: poppy) Suffering Servant.

Un àlbum ben estimulant.

Salut i sort,

Bottle Rockets
Zoysia
Bloodshot, 2006.

Sam Roberts a la Sala Castelló

Sam Roberts va oferir una actuació acústica acompanyat del guitarrista de la seva banda, dilluns passat a la Sala Castelló.

Va ser un show curt, només quaranta minuts, i que no permet copsar el directe de la Sam Roberts Band al complert. Ells ara són de gira per Espanya i tenen la intenció d'aparèixer a algun dels festivals que l'estiu vinent es cel·lebraran a Barcelona. El que si va permetre va ser apreciar unes quantes cançons ben construides, hereves del rock clàssic (Neil Young, influències de la psicodèlia, alguna cosa dels Stones) i armades de lletres senzilles i directes.

La versió acústica va tenir força i ritme, el més difícil d'aconseguir en aquest format, però en canvi quan va atacar alguna balada (com Uprising Down Under) va faltar tendresa i no va aconseguir emocionar-me. Caldrà escoltar el seu recent Chemical City per a valorar Sam Roberts com cal.

La Nunuki va fer alguna foto, que igual tenim oportunitat de publicar més endavant.

Salut i sort,

Chavez

Chavez van ser una banda novaiorquesa dels anys 90 de la que jo no em vaig enterar que existien i que he descobert gràcies a una recopilació publicada recentment.

Són dos CD plens amb vint-i-vuit cançons, tot el eque els Chavez van enregistrar, acompanyats d'un DVD on es comenten les gires del grup i podeu veure els dos video-clips que van gravar.

Rock de guitarra elèctrica sense contemplacions, deixebles confessos de Sonic Youth. Riffs afilats, un bon cantant que sap adaptar la veu al ritme i la intensitat de la cançó i molta energia desplegada. Entre tota la tralla se'ls ha escapat alguna balada per a donar descans a les oïdes del respectable públic, no sigui cosa que la sordera els impedeixi deixar d'escoltar el disc.

La veritat és que la banda m'ha semblat prou bona, amb més detalls tècnics i melòdics dels que són habituals en els territoris del heavy, noise i colindants. Però els he descobert tard, quan aquest estil ja està molt de baixa.

Recomenable si voleu escoltar música amb l'iPod mentre passegeu per la sorollosa Barcelona o si heu de fer alguna cosa que no teniu ganes de fer i busqueu una música d'acompanyament que us motivi per anar ràpid. Desconsellat si voleu mantenir una conversa seductora alhora.

Salut i sort,

Never Hear The End of It

Arriba a les botigues del nostre país el novè àlbum del veterà quartet canadenc Sloan, editat el setembre passat.

I si penseu que m'entero amb endarreriment o que els distribuidors de Sony van poc a poc, és que encara no heu escoltat la banda. Sloan beuen directament dels seixanta, amb els Beatles al capdavant de les seves influències, però sense renunciar a molta de la música pop que ha sonat des d'aleshores.

El seu so és sixties total. Hi ha vegades que és més poppy i cops en que és rock com el que van parir els Stones, però mentre els escoltes no deixes de pensar que vas en un descapotable per una carretera que travessa un prat de flors. M'explico prou clarament?

Never Hear The End of It recull trenta cançons en un sol CD. El nivell és excel·lent en els primers vint talls i força bo en els restants. Jo recomano especialment Who Taught You To Live Like That, que sembla un cover dels Status Quo, les més rockeres Right or Wrong, Before The End of The Race i Blackout, les psicodèliques Can't You Figure It Out? i Fly High Again, la balada guitarrera Listen To The Radio, ... porto recomenades ja tantes cançons com acostumen a haver en un CD normalet, i me'n deixo unes quantes.

A la seva web podeu escoltar algunes de les seves cançons.

Salut i sort,

Sloan
Never Hear The End of It
Sony BMG, 2006.

The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l'excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l'espera i el preu paguen la pena.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D'això ja fa un grapat d'anys i la senyora des d'aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d'èxit a les llistes d'èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l'etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l'abast estilístic d'aquest àlbum. Apareix el rock'n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l'instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l'acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d'èxit ni tampoc s'ha animat a fer un cover d'algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d'altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l'ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d'any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l'any. Aquest hauria d'aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

Costello Music

Aquest article és ben fàcil. The Fratellis són una banda de bar.

No sé si hi ha una definició rigurosa del que és una banda de bar. Jo he associat sempre el terme, pel que sentia a la ràdio i llegia a les revistes, a bandes com Dr. Feelgood, The Godfathers i tantes d'altres. Rock'n'roll, guitarres elèctriques a tope, una miqueta de blues i lletres clares: birra, nenes i rock'n'roll.

Doncs resulta que hi ha tres escocesos que a l'hora de muntar una banda han decidit fer igual que The Ramones i The Travelling Wylburis, crear una família imaginària, The Fratellis. El seu àlbum de debut és aquest Costello Music que tot i no aportar absolutament res al panorama musical, va tenir força èxit tant al Regne Unit com a iTunes.

The Fratellis toquen tres decibelis per sobre del que a mi m'agrada, però són divertits. Cançons fresques de tres minuts, guitarra, baix i bateria, ritme marcat, vocalista contundent i marxeta al cos. Especialment assenyats per acompanyar una Telecogresca, si és que recordeu el que eren (una bona farra, vaja).

No tenen tant bona premsa com els seus veïns Franz Ferdinand, ni toquen tant bé com ho feien els Dire Straits, ni tenen una cantant tant interessant com la de Texas, però a Glasgow a sortit una altra banda decidida a fer-nos-ho passar bé.

Salut i sort,

The Fratellis
Costello Music
Fallout Records, 2006.

Keith Richards

És possible que Keith Richards esnifés una mica de les cendres de son pare. O potser no, hi ha gent que no es creu el seu desmentit, i gent que diu que això no ho faria ningú. M'importa un rabe.

Keith Richards és una d'aquelles persones a les que molts pocs conèixen i de la que gairebé tothom té una opinió definida. Jo sóc dels que creuen que la imatge que transmet correspon a com és ell en realitat. Aquell lema promocional de The Rolling Stones segons el qual eren un grup de nois que cap mare volia per les seves filles segurament és fals pel Charlie Watts; probablement ho és també per Ron Wood, o Mick Jagger, tot i que deixa'ls estar, també; però a manca que el seu amic Jordi Tardà em digui que en realitat el que veiem és un personatge promocional i que la persona hi té poc a veure, jo m'empasso que aquest home és com sembla.

Conec gent que m'ha assegurat que la cocaína no fa mal, si la prens amb mesura. Jo no m'ho he cregut mai. És possible que el comportament i l'aspecte actual de Keith Richards no siguin conseqüència de l'abús d'aquesta i d'altres substàncies durant molts anys, però ell mateix ha declarat que gairebé el va portar a la tomba durant més de 10 anys.

I a mi em fa ràbia no haver tingut la inquietud d'aprendre a tocar la guitarra de petit. I no haver tingut el coratge de dedicar-me més tard, i no triomfar com ell i no haver tingut les oportunitats que aquest home va tenir quan encara feia goig. Perquè, pegat de mi com sóc, crec que jo no hagués acabat sent una paròdia d'una estrella de rock. Però això és molt suposar.

Ara tothom ha llegit com va acabar la història de Janis Joplin, o Jim Morrison, i podem aprendre d'aquells errors. Però Keith Richards, com Eric Clapton, és un supervivent de la primera generació d'estrelles del rock, els que van transformar el rockabilly dels pudorosos 50 i van emplenar-se les butxaques de diners i el cap de glòria durant els libidinosos 60. Tenir això als vint-i-pocs anys, i haver de portar un ritme continuat de concerts davant multituds viatjant per tot el món, i sobreviure bé, segurament demanava unes condicions molt excepcionals.

Afortunadament d'aquí a poc tornarà a ser notícia i aquest cop per quelcom molt millor, la seva participació a la tercera part de Pirates del Carib. I també vindrà aviat per casa nostra, tot i que no tinc interès per tornar a veure el grup. Però m'alegraré que la gent parli d'ell com a músic abans que com a piltrafa humana.

Opino que no és un dels cent millors guitarristes de la història del rock (molt menys un dels 10 millors de la Història, com proclama la revista), però sí que ha escrit un cabàs de cançons impresionants i ha viscut la vida com ha volgut, disfrutant-la tant com ha pogut i ha sabut. Com tots voldriem.

Salut i sort,
Ivan.

West

El novè àlbum de la Lucinda Williams és una proposta tranquila però amb una gran força interior.

Tretze cançons, totes bones i no cap que destaqui excessivament per sobre de la resta. Més que tranquil, aquest CD és lànguid. Sembla que les cançons estiguin cansades i més que sonar s'arrastrin pel cau de la teva orella. Però és només el primer moment, mentre no escoltes les lletres, plenes d'amor, de solitud, de l'amargura del desengany i d'esperança pel futur.

Lucinda Williams és propietària d'una veu tant càlida com poc pulida que sap emprar molt sàbiament. Sentiment és la paraula que ve al cap a l'intentar descriure la seva interpretació. Però canta pels altres, no per ella mateixa: fa que l'escoltin com a l'instrument solista que és, no pretén que l'audiència només es fixi en el bé que canta.

L'acompanyament és senzill i efectiu: diferents guitarres (atenció al solo de guitarra en tons greus de Are You Alright), secció ritmica eficaç (destaca a Learning How To Live i a Wrap My Head Around That), afegits com el violí de Come On, i un so compacte que embolica perfectament la veu.

West recorre territoris que van del country al pop passant pel rock. Definir-lo com un àlbum de country pot ser correcte, però et pot portar a l'error de confondre'l amb les propostes de gent com Dayna Kurtz, Hank Williams III o els Big & Rich, amb les que té poc a veure. Ens cal trboar una etiqueta millor. Als EUA ara els ha donat per parlar d'americana, un tipus de música que barreja els estils tradicionals d'aquell país, però on apleguen gent com la mateixa Williams, Jay Farrar, Alison Krauss & Union Station, The Jayhawks o Willie Nelson, que tampoc tenen tant a veure entre ells. Per comparació amb altres obres que he comentat, el que més s'assembla és el treball conjunt del Mark Knopfler i l'Emmylou Harris. En qualsevol cas, un disc que segur que us agradarà.

Proposta per un vespre casolà: novel·la de Vargas Llosa, bourbon amb gel i la veu de Lucinda Williams.

Salut i sort,
Ivan.

Lucinda Williams
West
Lost Highway, 2007.

Live at the Massey Hall (1971)

Neil Young continua publicant els seus arxius, plens de gravacions de concerts apassionats.

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l'àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l'èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d'alguna joia inesperada. D'entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l'acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se'n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s'allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l'exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l'Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l'alçada de l'Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l'encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l'any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d'un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d'un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l'ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l'àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l'únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d'aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l'hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d'aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t'esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d'amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.

A Weekend In The City

Els Bloc Party em semblen la versió fosca de Franz Ferdinand, la ràbia de The Pixies amb la sofisticació de The Cure, hereus d'un pop fosc i un rock contundent, una barreja que van combinar molt bé els Smashing Pumpkins. Acaben de publicar el seu segon àlbum després del seu debut amb l'aplaudit Silent Alarm (2005).

Les onze cançons responen més o menys a un mateix patró. Hi ha un tros de cançó més tranquil i una tornada molt canyera i rítmica. La part en la que més se'n surten és la trallera, on aconsegueixen transmetre tota l'energia del món i engrescar fins el més parat. En canvi, les parts més calmades crec que no estan tant pulides. Les primeres cançons, també les més canyeres, són les que més m'han agradat; mentre que les balades no m'han semblat especialment remarcables.

El disc arranca amb tres bombes rítmiques: Song For Clay, Hunting For Witches (extraordinària), i Waiting for the 7.18, on comencen a posar més groove i menys agressivitat. The Prayer i Uniform continuen amb el ritme contundent però ara desaccelerant i rebaixant el nivell de decibelis. Aquesta primera és la millor part del disc. Cinc cançons, que no és poc.

A partir d'aquí el CD es torna més tranquil i crec jo entra dins dels paràmetres habituals del que pots sentir a la ràdio. La que més m'ha agradat d'aquest grup és Sunday. I el que passa és que el so és més homogeni i es perd part del caliu que transmet la banda quan es solta.

Perquè la banda és molt bona. El poderós baix de Gordon Moakes es llueix especialment a Song For Clay (Disappear Here), la bateria de Matt Tong és omnipresent i sempre sensacional i actua com a corretja de transmissió de les guitarres de Kele Okereke i Russell Lissack, que arreu ho fan la mar de bé, ja sigui en acords acústics, furiosos riffs o amb el pizzicato amb que obren Waiting for the 7.18. Menció especial per la manera molt elegant de cantar del tal Okerere, ben acompanyat a les armonies per Lissack i Moakes.

Curiositat: quan escolteu Hunting For Witches, fixeu-vos en el tros pregravat que van repetint. Oi que diuen "Madrid, uno"?

Els Franz Ferdinand (per cert, qui els van donar la seva primera oportunitat) em van entusiasmar en directe però em van decebre a l'escoltar-los a casa. De moment els Bloc Party m'han entusiasmat a casa.

Salut i sort,
Ivan.

Bloc Party
A Weekend In The City
Wichita, 2007.

The Good, The Bad and The Queen

Va haver un temps en que era costum crear supergrups. Bandes formades a partir de músics que havien assolit l'èxit en altres grups. El primer que va tenir èxit massiu em sembla que va ser The Cream, i el darrer The Traveling Wilburys. Entre d'ells, noms mítics com Asia, Blind Faith, Crosby, Stills & Nash, Emerson, Lake & Palmer, PowerStation, o The Highwaymen. Però ara hi ha un nou membre al club.

The Good, The Bad and The Queen són Damon Albarn (cantant de Blur i Gorillaz), Paul Simonon (baixista de The Clash; si, encara és viu), Simon Tong (guitarra de The Verve) i Tony Allen (bateria habitual de Fela Kuti). La suma no s'assembla a cap de les parts.

Albarn canta d'una manera entre desprocupada, lànguida o deixada de la mà de Deu. Afegeix-li una interpretació per part de la banda que en cap cas no destaca; com a molt algun punteig de guitarra. I tot això embolicau amb una producció on abunden els efectes de so (Behind The Sun i Nature Springs en són bons exemples) i tens un àlbum de rock dolç i trist, amb una fosca melancolia, que en algun moment m'ha recordat el The Final Cut de Pink Floyd però que en cap moment li arriba a la sola de la sabata. En canvi, a la gent de Rolling Stone sembla que els ha agradat (amb la seva crítica podeu trobar enllaços a Rhapsody per fer un tast de les cançons).

No sóna gens malament, però quan arriba el final no el trobes a faltar.

Salut i sort,
Ivan.

The Good, The Bad and The Queen
The Good, The Bad and The Queen
Parlophone/Virgin/EMI, 2007.

Nou CD de Neil Young

Als Estats Units acaba de sortir a la venda un nou CD de Neil Young, Live at the Massey Hall, la segona entrega de la que s'espera una llarga sèrie de gravacions en directe del rocker canadenc més yankee que hi ha al món.

Per a promocionar el disc, han fet aquest videoclip d'una de les cançons més mítiques de Young, Old Man.

Salut i sort,
Ivan.

Friend Opportunity

Tota la premsa musical ha saludat el novè àlbum de Deerhoof com una de les joies de la temporada. A mi m'ha semblat una exhibició de talent desaprofitat. Vaja, com el Barça actual.

Els Deerhoof tenen la seva base d'operacions a San Francisco. Com tots sabeu, un dels llocs de ment més oberta dels EUA i un ambient idoni per a experimentar i barrejar diverses influències. I el trio s'hi dedica amb força.

Friend Opportunity reuneix 10 cançons que podriem etiquetar com a indie rock o noise pop, però que en realitat són completament eclèctiques i lliures de limitacions estilístiques. Proporciona molts moments deliciosos i fins i tot algun de sublim, però cap cançó satisfactòria. I és un problema fer-hi un resum perquè costa bastant trobar punts en comú entre totes elles.

El CD comença amb The Perfect Me, una cançó extranya d'un estil que podem descriure pop noise, on la cantant i la banda van canviant de registre vocal i estilistic a cada moment. El single +81 segueix el mateix camí: acumulacio de melodies i ritmes diferents en menys de quatre minuts, amb l'afegit de contundents guitarres elèctriques i un estribillo impagable: "choo-choo-choo-choo beep beep". Tot plegat ja portem gairebé 10 minuts i ens preguntem: de què van Deerhoof?

Segueix la molt més normal i funky Believe E.S.P., però només per a despistar, ja que després ens trobem amb la rara (i no trobo altra manera de descriure-la) The Galaxist. I ara he de parlar de la cantant, la japonesa Satumi Matsuzaki, que li dóna un aire completament infantil a Choco Fight. Ella segueix amb aquest registre naïf a Whither The Invisible Birds?, però aquí el tema musical recorda l'estil ambient que podem trobar a un àlbum de Kate Bush o Massive Attack.

Quan ja creiem que el punt comú de totes les cançons és que són conglomerats de tres-melodies-en-un-sol-tall, arriben les tres que ens tornen a trencar els esquemes. Cast Off Crown, si t'agrada la barreja de noise rock i electrònica, està força bé. Kidz Are So Small té la lletra escrita en primera persona i el protagonista és un gos ("if I were a man and you a dog" li va dient al seu amo) i Matchbook Seeks Maniac és la cançó més normal i en que demostren que saben fer temes pop.

Pel fi de festa han reservat la llarguíssima (gairebé 12 minuts) Look Away, totalment eclèctica i on tornen a exhibir tot el seu repertori: combinació de ritme electrònic i percusions africanes, diferents maneres de cantar, organs creant ambients magnètics i guitarres elèctriques agudes i machacones tot reunit en una única cançó.

Que si, que reconec que són molt originals i en saben un munt. Però m'agradaria que em quedessin ganes de tornar a escoltar el disc.

Salut i sort,
Ivan.

Deerhoof
Friend Opportunity
Kill Rock Stars, 2007.

Some Loud Thunder

Un dels àlbums que més em van agradar l'any passat va ser el debut dels Clap Your Hands Say Yeah. Ens acaba d'arribar el seu segon treball.

I aquest CD es comenta molt ràpid, ja que respon als mateixos postulats estilístics que l'anterior però és molt més irregular i no tant brillant. No crec que hagi estat un pas enrera; més aviat em fa l'efecte que han aprofitat algunes cançons que havien descartat per la seva primera entrega i n'han afegit unes quantes de bones que són les que aguanten el nivell de qualitat, però cap que mereixi especialment la pena. Potser la que més m'ha agradat és la hipnòtica Goodbye To Mother and the Cove.

L'enregistrament ha buscat l'autenticitat i la frescura. En moltes estones ho han aconseguit amb la seva música fresca i alegre, en altres no se n'han sortit al fer servir un so Lo-Fi decididament deficient (Some Loud Thunder). Si al seu primer àlbum la referència bàsica eren els Talking Heads (ara que estan de moda les tornades de bandes de fa 30 anys, a veure si David Byrne els resucita!), aquí s'incorporen també influències de The Cure (Satan Said Dance) i Moby (Love Song No. 7). La instrumental Upon Encountering The Crippled Elephant (per cert, els noms de les cançons són impagables) és també interessant.

No és un mal àlbum però si que deceb les elevades expectatives que havien generat. El que si em queda és un gran desig de veure'ls en directe, perquè la cosa promet.

Salut i sort,
Ivan.

Clap Your Hands Say Yeah
Some Loud Thunder
Wichita, 2007

Message in a Bottle

L'altre dia, al sortir de dinar i anar a creuar el semàfor vaig sentir la música que sortia d'una furgoneta que s'hi esperava.

Just a castaway
An island lost at sea
Another lonely day
With no one here but me
More loneliness
Than any man could bear
Rescue me before I fall into despair.

Com sempre que escolto aquesta cançó l'humor em va canviar a millor, vaig seguir el ritme, vaig recordar aquella época i aquell concert que The Police van donar al Fabra i Puig quan jo encara no anava a concerts i al que van anar els U2 de teloners. Al cap de dos minuts, al creuar el següent carrer, la música sortia d'un altre cotxe, aquest aparcat sobre la vorera:

Walked out this morning
Don't believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I'm not alone at being alone
A hundred billion casatways
Looking for a home.

La lletra complerta de la cançó, la podeu trobar aquí i a un munt de llocs a internet. I a YouTube podeu trobar un munt de videos tant de The Police com d'aficionats interpretant aquest tema i d'altres d'una de les bandes més celebrades del rock i el pop.

Love can mend your life
But love can break your heart

Gran veritat.

I fins aquí, un article que tenia preparat de feia dies. Però és que avui El Periódico m'ha avisat que he d'anar amb compte a l'hora de planificar el proper viatge. També ho diuen La Vanguardia i El País.

Després de moltíssims anys, d'aquí poc The Police tornaran a tocar junts, segurament gràcies a les pregàries de molts fans i els precs i els diners d'alguns promotors. La web oficial de de la gira va donant les darreres novetats sobre els concerts que inclourà la gira mundial i avui ha publicat les primeres dates europees: tocaran a Barcelona, concretament a l'Estadi Olímpic (fixeu-vos quin poc èxit ha tingut anomenar-lo oficialment Lluís Companys) el proper 27 de setembre. Encara no se sap on comprar les entrades ni quant ens clavaran.

Per cert, que a la meva dona The Police mai no li han agradat massa, o sigui que si algú no sap amb qui anar al concert ...

Salut i sort,
Ivan.

Wincing The Night Away

The Shins han publicat el seu quart CD i tothom parla d'aquest com un dels millors CDs del començament d'any.

La veritat és que està molt bé. Són onze cançons totes escrites pel seu líder James Mercer, què és qui també canta amb una veu neta i una dicció clara, com correspon a un bon cantant. A l'hora de penjar etiquetes al que fan The Shins podem parlar d'indie pop, jo els relaciono amb el pop-rock anglès més que amb els seus compatriotes. Una cosa semblant al que us vaig dir no fa gaire de The Long Winters.

Tenim alguns mig tempos (Sea Legs, A Comet Appears) amb interessants moments instrumentals, algun riff de guitarra elèctrica, però sobre tot pop alegre i sense complicacions de cançons com Phantom Limb i Australia. M'ha agradat especialment l'aprofitament dels teclats i les guitarres lànguides que posen a Red Rabbits, fora del que és comú avui en dia (i que era moda fa trenta anys). No espereu tampoc un àlbum ballable i engrescador, no és adient per a fer ballar els assistents a una festa, però és una bona elecció si vols estar escoltant quelcom agradable i alegre mentre fas un puzzle.

Salut i sort,
Ivan.

The Shins
Wincing The Night Away
Sub Pop, 2007.

Here and Now

America és sense cap mena de dubte la més americana de les bandes angleses. De fet, fins fa quatre dies jo em pensava que eren de Wisconsin o per allà el costat. És un trio que la major part d'àlbums que han fet em semblen cursis i prescindibles. Però també han escrit un grapat de cançons maravelloses i immortals. Després d'haver publicat en els darrers 20 anys un munt de recopilatoris, concerts i la inevitable capsa per a col·leccionistes, i només publicar novetats en llençaments limitats i petites discogràfiques, s'han decidit a tornar a enregistrar material nou a lo grande.

Es tracta d'un doble CD amb 12 cançons noves i 12 clàssics interpretat a un concert ofert l'octubre del 2005. I el nivell és impressionant. D'entre el material nou puc mencionar almenys cinc cançons que paguen pel preu del disc: One Chance, Chasing The Rainbow, Love and Leaving, Indian Summer i Ride On. Responen al patró clàssic del seu estiil, que no és altre que el de Neil Young i Crosby, Stills and Nash, però actualitzat gràcies a la participació d'admiradors com Ryan Adams i James Iha (ex-Smashing Pumpkins) a la producció.

La dotzena enregistrada en directe és tant bona com es pot esperar de l'adjectiu clàssic. Descobrireu de qui era aquella cançó que tant us sonava i tant us agradava. Fins que jo no em vaig comprar (de rebaixes, gentilesa de El País) el seu primer àlbum estava convençut que A Horse With No Name era de Neil, i que I Need You era de CSN. També reconeixereu altres joies com Sister Golden Hair i Daisy Jane.

I tot això embolicat en una de les portades més suggerents que recordo haver vist en els darrers temps i que em porta directament a imaginar-me films de Wim Wenders i contes de García Marquez.

Marxen els Jayhawks, els Teenage Fanclub sembla que segueixen i America fa una visita des del passat. El country-rock de tota la vida continua tenint adeptes, per més que la moda del moment siguin Big & Rich i altres alborotadors.

Salut i sort,
Ivan.

America
Here and Now
Sony BMG, 2007