Mudança

Marxem. Canviem de caseta.

Tot i que Blogger ha funcionat molt bé, crec que és el moment de donar pas a una nova plataforma en la que poder crèixer. No serà inmediatament, perquè hi ha moltes coses a fer i el bloc no és prioritari però si d'aquí un temps. I la nova ubicació també té una direcció més fàcil de recordar. És aquesta:

http://www.lobloc.net/

Espero que ens trobem a la nova paradeta i ens ho continuem passant bé. Prometo intentar escriure més sovint, que ara ho tinc una mica abandonat, ho sé.

Salut i sort,

Curtmetratges de Pixar

Avui no tinc temps per escriure. Em limito a recomenar-vos que us passeu pel bloc de Gina i que li feu una ullada a alguns dels curtmetratges que ha fet Pixar en tota la seva història. Mireu-los en ordre cronològic i podreu apreciar com ha anat evolucionat això de l'animació generada per ordenador.

Els meus favorits són el de l'home de neu i el de Tin Toy. Recordo haver-los vist al 88, quan el programa de TVE Documentos TV li va dedicar un programa al SIGGraph. A La Ràpita deu d'haver un parell de cintes betamax amb enregistraments de curts d'aquella época, un prodigi d'imaginació, sensibilitat i artesania informàtica.

Us deixo Pipe Dreams, de la mateixa época i tota una delícia.

Salut i sort,

Tokyo és molt gran

Una de les dificultats que trobava quan martiritzava algú de vosaltres, via bloc o personalment, explicant les nostres vacances al Japó, era transmetre la sensació d'enormitat que tens quan voltes per Tokyo.

Afortunadament, Héctor García en el seu magnífic bloc Kirai.net publica una imatge satelital on es compara clarament la mida de Tokyo respecte les de Madrid i Barcelona.

Alló que diuen de la imatge i les mil paraules és totalment cert.

Salut i sort,

Meme: proposta pel medi ambient

francis black m'ha passat un meme. Concretament, aquest en que diu quina és la seva proposta per a millorar el medi ambient.

Val a dir que en el seu blog el tema ha degenerat: més que del medi ambient hem acabat parlant ... del que sempre parlem els nois.

Per la meva banda, la meva proposta per la millora del medi ambient, a banda de coses que dono ja per descomptades com separar la brossa, tractar de minimitzar el consum d'energia, etc., és fer obligatori que les empreses declarin els recursos naturals i energètics emprats en la fabricació dels seus productes.

Això sembla molt fàcil de fer, però és ben pelut. Ara, és la manera de poder valorar els productes no només estèticament o econòmicament, sinó també ecològicament. Aquest paquet de fulls DINA4 que només costa 3€ dius que ha requerit dos arbres centenaris? Per a fabricar aquest cotxe ha calgut cremar l'equivalent de tanta benzina? I així anar seguint.

La clau de mantenir l'entorn natural és haver de consumir menys recursos. Busquem la manera d'aconseguir-ho.

També, seguint la línia més alternativa engegada per francis black, recomanaria fotre un parell de bufetades a tots els polítics que es dediquen a escampar porqueria sobre els altres i mala llet per tot arreu. Això milloraria l'ambient i, com que la gent es relaxaria, segurament el medi també ho agrairia.

I com que el meme ha de continuar i no conec tants blogaires, li passo el torn a eldeu, que té molt de contacte amb el medi ambient, si més no amb la gespa.

Salut i sort,

Despullat davant el món

Dilluns francis black va publicar un videoclip que m'ha semblat sensacional.

No és que la cançó sigui superlativa o que la producció del video sigui extraordinària. Ambdós apartats estan molt bé, però és una altra cosa.

Francis se sent molt identificat amb la lletra. Jo també. I diria que la Vio també. I alguns dels meus millors amics. I estic convençut que una pila de gent de la nostra generació.

L'article és molt breu (n'he d'aprendre!) i us el recomano molt.

Salut i sort,

S'acosta l'avió

A ben segur que tots els que heu donat de menjar un nen petit heu fet servir la tècnica de l'avió.

És una tècnica molt popular i ben fàcil d'implementar: primer, li dius al nen que s'acosta l'avió; aleshores, comences a fer el soroll del motor de l'avió; paral·lelament, suques la cullereta a la papilla i comences a desplaçar-la, creant un arc ben ample cap a la boca de la criatura; tot això acompanyat d'una cara de gilipollas tant gran com pugueu.

Perquè la gent posa cara de gamarús és un misteri, igual que també ho és perquè no ens modernitzem una mica i fem el soroll d'un avió a reacció. Oi que vosaltres també imiteu un motor d'hèlix?

Doncs bé, com en tantes altres facetes de la vida, la tecnologia també aquí ve al nostre rescat.

El preu d'aquest estri imprescindible a tota llar familiar és de només 8.44€. El podeu trobar a Drinkstuff.com, un lloc on també trobareu jacuzzis portàtils, o la taula per a jugar a poker de Harley Davidson.

Naturalment, la notícia m'ha arribat gràcies a un blog, Pixel y Dixel, que es van enterar gràcies a Microsiervos, que alhora ho van descobrir mitjançant Gizmodo, els quals citen a Coolest Gadgets com a font d'informació.

I és que la majoria de blogs parlen de gadgets o d'altres blogs.

Salut i sort,
Ivan.

Triples

Com que aquesta setmana hi ha molta gent que no treballa (sembla que entre ells el servei d'atenció al client d'Orange), intentaré publicar coses més lleugeres.

L'excel·lent blog de bàsquet que és PizaRisas ha publicat un divertidíssim recull de triples. Ja sabeu, encistellar des de més enllà de la ratlla de 6.25. No dura més de cinc minuts i fa força gràcia.

No surten a aquest recopilatori, però jo recordo especialment dues cistelles de darrer segon: la de Solozábal que li va donar una Copa del Rei al Barça davant del Real Madrid (lo peor de todo es la cara de tonto que te deja, va dir el gran Lolo Sainz) i la que va fer John Galvin i que va forçar la pròrroga a una final de la Copa Korac que el Joventut va acabar guanyant al Carrera de Venècia. Encara no havien triples a aquella época, però va tirar des de més de set metres.

I no una, sinó un munt, en va fer Chicho Sibilio al Barça. Recordo una época en que algú agafava el rebot, Solozábal corria el contraatac fins a sota de cistella i aleshores la passava enrera sense mirar, on apareixien bé Sibilio bé Epi per a culminar una contra de tres punts, única a Europa. Quins temps!

Salut i sort,
Ivan.

Star Wars a Ginatonic

No tinc el plaer de conèixer la Gina. M'he enterat de l'existència del seu blog Ginatonic (Antes Diaripersonal) gràcies a que iBelchi la va convidar a escriure un article a Barcelonar. Resulta que a la Gina li agrada això del disseny gràfic, dibuixar i escriure i té un sentit de l'humor que a mi m'encanta. Es veu que, a més, és fan de Star Wars, i li ha posat una mica de sal i pebre a la saga.

A banda d'aquesta paròdia de Yoda, també podeu descobrir l'autèntica personalitat de Jabba the Hutt o la reflexió que feia Leia al final de l'Episodi VI, entre d'altres articles que paguen molt la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Barcelonar

Ibelchi és un noi al qual no conec. Vull dir que no hem estat mai al mateix lloc alhora junts, ningú no ens ha presentat, no sabem quina veu té l'altre i tenim ben poques dades l'un de l'altre, perquè hem intercanviat poques paraules. Però hi ha vàries aficions que compartim: la fotografia, la ciutat de Barcelona, els restaurants japonesos i internet.

De què es coneixen dos desconeguts de Barcelona? Del seu blog, Barcelonar, on comenta l'oferta d'oci de la capital. Sobre tot comenta els restaurants que va coneixent. Com que no el convida ni el restaurant ni cap mitjà de comunicació per a fer la crítica això permet (què afortunat és!) que no tingui l'obligació d'analitzar els establiments de luxe sinó els que la gran majoria de barcelonins ens podem permetre algun cop. O sigui, que les recomanacions són útils.

A més, Ibelchi té un gust variat i una manera clara i directa d'explicar-se, amb la qual cosa les seves recomanacions són sempre molt interessants.

Després d'un breu periode d'hivernació, Barcelonar ha tornat a l'activitat i un dels primers articles que ha publicat és meu, ja que Ibelchi ha tingut l'amabilitat de convidar-me a casa seva. I la meva vanitat i jo estem molt agraïts.

Salut i sort,
Ivan.

Perquè un blog?

Si algú, alguna vegada, em demana què faig escrivint un blog, el que faré serà citar el que ha escrit una noia que vesteix faldilla vermella en el seu blog.

I afegir que és un plaer anar descobrint intel·ligències i sensibilitats anònimes. I encara més si afegeixen una foto suggerent :-)

Salut i sort, Ivan.

Llibertat d'expressió?

Segons informa Baquia en aquest article un iranià ha vist com no pot residir a Estats Units degut a les opinions expressades en el seu blog. CNet també s'ha fet ressó d'aquest cas. Ells fins i tot citen el cas d'un periodista de The Economist que va viure el mateix de primera mà: els funcionaris de la blue line van estar mirant les fotos que portava dins la seva càmera digital i van estar explorant els continguts del seu portàtil.

Hi ha múltiples lectures sobre el cas (respecte a la intimitat, potestad de decidir segons què per part dels funcionaris, llibertat d'expressió, hipocresia política, etc.), però queda clar que la blogosfera té una importància real en una porció cada cop més gran del món occidental.

Salut i sort, Ivan.