Tres dramolette

Rosa Maria Sardà ha estrenat un interessant muntatge basat en tres històries breus de Thomas Bernhard, una obra de teatre sobre el món del teatre.

El personatge principal és Claus Peymann, director de teatre a Bochum al qual li ha arribat l'encàrreg de dirigir el Burgtheater de Viena, un dels teatres més prestigiosos d'Europa. La Sardà no es talla un pèl i interpreta un personatge masculí, quelcom que no podria funcionar en una obra que no tingués la fortíssima càrrega satírica que té aquesta.

El text parla de l'egolatria i la megalomania del director, pretesament intelectual i realment un trepa materialista; de la mandra d'adaptar-se a noves circumstàncies; de la frustració vital del dramaturg per haver-se de sotmetre al director intermediari entre el seu text i l'escenari; de les diferents motivacions i recompenses que pot tenir la gent per fer la seva feina; i de l'eròtica d'apropar-se al glamurós món teatral, en la mesura en que ho poden fer els polítics, crítics, públic, etc.

El text està escrit parlant del teatre, però podeu llegir sobre qualsevol activitat de disseny: metges, enginyers, allà on has de prendre decisions, respondre d'elles públicament i el teu criteri està sotmés a escrutini més o menys respectuós.

M'ha agradat el muntatge viu, amb un ritme no trepidant però si que manté en tot moment la tensió. Potencia la sàtira i l'humor àcid dels textos i descansa no només en els brillants monòlegs de la Sardà sinó també en l'intercanvi de gestos entre les tres actrius.

Escenografia mínima i iluminació intimista: tot el protagonisme és pels actors, entre el quals el meu amic Jordi, qui malauradament no té el protagonisme que m'hagués agradat.

Tant la Mercè Pons com la Pepa López ho fan molt bé, dins del caràcter i les possibilitats llurs respectius personatges. Naturalment, la Sardà s'emporta la part més important, i no decep: dicció perfecta, gestualitat sòbria i brutalment expressiva, una interpretació senzillament perfecta.

Un muntatge ben estimulant que reuneix dues de les Actrius que Ventura Pons va aplegar per portar al cinema l'obra E.R. de Benet i Jornet, una altra magnífica reflexió sobre el món del teatre.

Salut i sort,

El ventall de Lady Windermere

Al TNC es representa aquesta obra d'Oscar Wilde, una mostra del gènere de l'alta comèdia que al cinema va popularitzar gent com l'Ernst Lubitsch.

I la referència al mestre Lubitsch és obligada perquè Josep Maria Mestres, director del muntatge, afirma que ha estat una inspiració per ell i un dels motius de traslladar l'acció de l'Anglaterra victoriana als anys vint ha estat retre-li un petit homenatge, ja que Lubitsch va fer el mateix en la seva adaptació cinematogràfica.

La trama, seguint la tradició del blog, no us l'explicaré, però la podeu trobar resumida tant en anglès com en castellà. Si voleu llegir l'obra sencera, l'original en anglès forma part del Projecte Guttenberg i la traducció al castellà de Julio Gómez de la Serna de Cervantes Virtual.

Alta comèdia amb un munt de personatges, diàlegs brillants i molta elegància tant a les interpretacions com a l'escenografia, just el que demana el génere. També un polset de melodrama, especialment al tercer acte, perquè una cosa és foter-se'n fins a la medula de la hipocresia de l'alta societat i una altra riure-se'n dels sentiments humans. Wilde era massa bo per a fer això darrer, i era prou dolent com per a deixar passar l'oportunitat d'allò.

Els actors estan tots més que bé. Això és dir molt, perquè hi ha un munt de secundaris amb poc diàleg però molt de suc (Lady Agatha, per exemple) que el poc que fan ho broden. Les dues protagonistes mengen apart. La Sílvia Bel composa una Lady Windermere ingènua i puritana però no pas tonta, amb la frescor dels vint-i-un anys que se li suposen al personatge. La Carme Elias, a banda de donar una lliçó de dicció i elegància cada cop que obre la boca, se la obre a tothom al mostrar una sensualitat exhuberant cada cop que mou el cos. Tant la seva entrada en escena com especialment l'escena en que recupera el famós ventall queden a la retina de tots els espectadors. De debó que aquesta dona va nàixer el 1951? Interpretació cerebral i gestual alhora, impressionant en totes dues vessants.

Punt també a favor per uns decorats (Pep Duran) i il·luminació (Ignasi Camprodon) molt efectius que aconsegueixen crear un ambient luxós amb quatre canyes. Passar d'ensenyar només una sala a mostrar tot un palau amb només un toc de llum és un puntàs impressionant. El vestuari ideat per la Nina Pawlowsky és impecable i l'únic punt del muntatge on es nota el canvi de década. I si tot ens ha agradat, és de justícia donar-li el mèrit al director. Un director ben simpàtic que va portar la veu cantant al col·loqui que va seguir l'obra dissabte passat. Allà vam escoltar, entre d'altres coses, tant David Selvas (Lord Windermere) com Abel Folk (Lord Darligton) revelar que el fet d'haver dirigit teatre no els suposava una dificultat ara que tornaven a interpretar.

Una proposta més que recomenable.

Salut i sort,

El ventall de Lady Windermere
Autor: Òscar WildeTraducció de l’anglès: Joan Sellent
Direcció: Josep Maria Mestres
Teatre Nacional de Catalunya, 5 de maig del 2007.

Adreça desconeguda

La breu novel·la epistolar que denuncia el nazisme ha estat adaptada al llengutatge teatral i enriquida amb una música commovedora.

La novel·la original es va publicar l'any 1.938 a una revista americana, un moment en que els personatges no podien semblar tant manits o arquetípics com semblen ara. Més que retratar, tant Ramon Madaula com especialment Jordi Bosch semblen caricaturitzar les burgesies alemanya i americana que van contemporitzar amb el feixisme, tant l'alemany com el nostre, fins que no van poder evitar l'enfrontament.

L'espectacle és previsible, però manté tota la força literària i es beneficia d'una música senzilla i dramàtica que puntua perfectament el text, interpretada en directe mitjançant cello i piano. L'espectacle dura just una mica més d'una hora, temps per a transmetre sense cansar.

La història no té tants matisos com la de L'amic retrobat de Fred Uhlman, una variació molt semblant sobre el mateix tema, però la moral també és transparent i edificadora, especialment en temps en que uns són demonitzats per negociar i altres sacsejats per voler donar un míting. Hi ha històries que sempre convé revisar.

Salut i sort,
Ivan.

Adreça desconeguda
Autora: Kathrine Kressman Taylor
Direcció: Fernando Bernués
Música: Pello Ramírez, Iñaki Salvador
Teatre Borràs
12 d'octubre del 2.006

Otel·lo

El Teatre Lliure ofereix una versió francament atractiva del clàssic shakespearà.

A mi aquest muntatge m'ha agradat molt perquè reforça el caràcter animal, instintiu dels sentiments que pateixen els protagonistes del drama. Per a història de conspiracions i embolics cortesans portats amb finezza ja tenim Les liaisons dangereuses. Shakespeare va escriure sobre sang, fetge i sentiments desfermats.

El muntatge és modern sense ser irreverent. L'escenari tant pot estar inspirat en una fàbrica abandonada com en un bunker. El vestuari és contemporani i sensual, que accentua la carnalitat de l'amor en el cas de les dones i la marcialitat i les virtuts masculines en el dels homes. Tothom acaba sent presa del seu propi parany.

Els dos elements més controvertits del muntatge han estat, per mi, dos encerts. Mitjançant imatges de video podem contemplar els somnis i els malsons dels personatges principals. Una ballarina inexplicable comenta el pas dels personatges per l'obra i transmet la sensació d'irrealitat que traspua la situació si la mires fredament.

Els actors ho fan prou bé, tot i que la part final del moro no és del meu gust, que me l'imagino més rabiós i menys derrotat, però la interpretació és magnífica.

Encara hi sou a temps.

Salut i sort,
Ivan.

Otel·lo
De William Shakespeare
Adaptació i direcció Carlota Subirós
Teatre Lliure
Sala Fabià Puigserver
6 d'octubre del 2006

El mètode Grönholm

Ja he vist El mètode Grönholm. I m'ha agradat.

La idea és tant senzilla que resulta sorprenent que ningú no l'hagi portada abans al cinema, al teatre o a una novela. Sarcasme, sàtira i ironia abocats sense compassió sobre els processos de selecció de personal, a l'era de la globalització i el capitalisme descarnat.

Alhora, una mirada mediterrànea sobre la metòdica mentalitat anglosaxona.

Si us explico de què va la història, estripo l'obra. Per tant, em limito a felicitar l'autor, Jordi Galcerán, per un guió i uns diàlegs superlatius. També en Sergi Belbel, director que dóna un ritme vivíssim sense estalviar l'espectador de moments de tensa espera. I per últim, la sòbria escenografia de Paco Azorín, que emmarca perfectament l'acció i concentra tota l'atenció sobre els protagonistes.

I els quatre omplen l'escenari. Potser els papers més agraïts són els de Jordi Boixaderes i Lluís Soler, però tots quatre interpreten magníficament els seus papers.

Una obra divertidíssima i inquietant alhora. Com les grans obres, roman en el cervell molt després d'haver abandonat el teatre, i alimenta vigorosament tertúlies i reflexions solitàries.

Fins on haurieu arribat vosaltres?

Salut i sort, Ivan.

El mètode Grönholm Teatre Poliorama, Barcelona. 9 de juny del 2006.

Misteriós assassinat a Manhattan

D'un film perfecte, surt una obra de teatre molt entretinguda i prou divertida.

L'únic dolent d'anar a veure aquesta peça de teatre és que, com que he vist tres o quatre cops la pel·lícula, la part de presentació de la trama se't fa farragosa. Mon cosí Ferran, que no pateix aquest biaix, també va trobar que el començament era un pèl ensopit.

És una comèdia amb tocs d'intriga. No comento la trama perquè espatllaria algun moment que paga la pena veure'l sense avís.

L'adaptació que fa Martín del guió és molt bona, perquè simplifica la història sense deixar de banda res esencial. Es mantenen alguns gags dels diàlegs original (entre ells un de Wagner que Allen ha fet servir a més d'un film). L'únic que cau pel camí és la personalíssima mirada de Woody Allen, capaç de transmetre sentiments i suggerir reflexions amb recursos molt subtils. Amb Manhattan Murder Mystery (ja fa tretze anys!) Allen va relaxar-se i divertir-se, envoltant-se d'amics i rodant segons les seves paraules, la pel·lícula que li hagués agradat anar a veure al cinema en aquells moments, mentre durava tot el procés de divorci amb Mia Farrow. Però, encara que ell no ho vulgués fer, el film incloïa una certa visió sobre què passa o pot passar quan fa molts anys que el matrimoni fa anys que s'ha instal·lat a la rutina i apareix un tercer. Comparar el tractament del matrimoni i l'adulteri a aquesta obra amb les anteriors Husbands and Wives i Crimes and Misdemeanors és apassionant. Aquest component queda molt diluït a l'adaptació que ha fet la periodista Elisenda Roca.

Els actors adapten el registre al mitjà teatral, molt més donat a l'exageració i la caricatura que no el cinema. Si és cert que tots ho fan prou bé, no ho és menys que el pes de la representació recau òbviament en la Guallar i en Pep Ferrer, que són qui s'emporten els més grans aplaudiments al final. Ell composa el personatge exactament de la manera que Woody ho va fer a la pantalla. És una decisió molt discutible (per manca de creativitat) però també molt arriscada i Ferrer se'n surt excel·lentment. Hi ha gestos que creus que l'ànima de Woody Allen ha viatjat fins el cos de l'actor català.

Si vols riure amb una comèdia intel·ligent, aquí tens una excel·lent proposta.

Salut i sort,
Ivan.

Misteriós assassinat a Manhattan.
Direcció d'Elisenda Roca.
Adaptació de J.L. Martín, basat en el film de Woody Allen.
Interpretada per Montse Guallar, Pep Ferrer, Àlex Casanovas, Camilo García, Maria Lanau, i Maribel Altés.
Teatre Condal, 9 de març del 2006.

Paradís

Paradís
Teatre Condal, 7 de gener del 2005.
Llibret: Jordi Galcerán i Esteve Miralles
Música: Albert Guinovart
Direcció: Josep Maria Mestres
Web: www.paradiselmusical.com

Avui hem anat a veure un musical clàssic, dels que es vénen fent al Paral·lel des dels primers anys del segle passat.

És una obra divertida, picantona però també força innocent. Una dona i dos homes a una illa deserta, situació que dóna peu a una sèrie de gags tòpics sobre la relació entre sexes i a cançons lleugeres i divertides.

Un gran encert d'aquesta adaptació és haver incluït un quart personatge, la illa. La veu de la Natura, amb l'aparènça de l'engrescadora Mercè Martínez, li dóna sal a la comèdia. M'ha agradat l'elecció d'una actriu que no s'amotlla als cànons actuals de bellesa física i que, sense cap mena de complexe, llueix el seu cos amb el vestuari i al més pur estil de El Molino.

La resta del repartiment està a l'alçada tant de la música com del text. Destaco el Pep Anton Muñoz, que continua demostrant que és un grandíssim cantant i explota perfectament la seva vessant còmica.

La música respon perfectament als estàndars del teatre musical, no espereu gens d'innovació. El quartet (piano, violí, clarinet i contrabaix) que interpreta la partitura fa una bona feina donant-li a la música el to lleuger i divertit que demana el llibret.

Un bon divertiment per hora i mitja i escaig.

Salut i sort,
Ivan.