The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l'excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l'espera i el preu paguen la pena.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D'això ja fa un grapat d'anys i la senyora des d'aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d'èxit a les llistes d'èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l'etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l'abast estilístic d'aquest àlbum. Apareix el rock'n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l'instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l'acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d'èxit ni tampoc s'ha animat a fer un cover d'algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d'altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l'ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d'any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l'any. Aquest hauria d'aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

West

El novè àlbum de la Lucinda Williams és una proposta tranquila però amb una gran força interior.

Tretze cançons, totes bones i no cap que destaqui excessivament per sobre de la resta. Més que tranquil, aquest CD és lànguid. Sembla que les cançons estiguin cansades i més que sonar s'arrastrin pel cau de la teva orella. Però és només el primer moment, mentre no escoltes les lletres, plenes d'amor, de solitud, de l'amargura del desengany i d'esperança pel futur.

Lucinda Williams és propietària d'una veu tant càlida com poc pulida que sap emprar molt sàbiament. Sentiment és la paraula que ve al cap a l'intentar descriure la seva interpretació. Però canta pels altres, no per ella mateixa: fa que l'escoltin com a l'instrument solista que és, no pretén que l'audiència només es fixi en el bé que canta.

L'acompanyament és senzill i efectiu: diferents guitarres (atenció al solo de guitarra en tons greus de Are You Alright), secció ritmica eficaç (destaca a Learning How To Live i a Wrap My Head Around That), afegits com el violí de Come On, i un so compacte que embolica perfectament la veu.

West recorre territoris que van del country al pop passant pel rock. Definir-lo com un àlbum de country pot ser correcte, però et pot portar a l'error de confondre'l amb les propostes de gent com Dayna Kurtz, Hank Williams III o els Big & Rich, amb les que té poc a veure. Ens cal trboar una etiqueta millor. Als EUA ara els ha donat per parlar d'americana, un tipus de música que barreja els estils tradicionals d'aquell país, però on apleguen gent com la mateixa Williams, Jay Farrar, Alison Krauss & Union Station, The Jayhawks o Willie Nelson, que tampoc tenen tant a veure entre ells. Per comparació amb altres obres que he comentat, el que més s'assembla és el treball conjunt del Mark Knopfler i l'Emmylou Harris. En qualsevol cas, un disc que segur que us agradarà.

Proposta per un vespre casolà: novel·la de Vargas Llosa, bourbon amb gel i la veu de Lucinda Williams.

Salut i sort,
Ivan.

Lucinda Williams
West
Lost Highway, 2007.