La casa de las bellas durmientes

Continuant amb les lectures d'autors japonesos, segueixo la recomenació de francis black i m'endinso en l'obra més coneguda del primer Premi Nobel que va tenir la literatura japonesa.

Aquest volum recull tres històries de Yasunari Kawabata. A banda de la petita novel·la que li dóna nom, trobem els contes Un brazo i Sobre pájaros y animales. Tots dos els he trobat inquietants i tèrbols, no m'han agradat gaire, però no perquè no hagi qualitat literària, sinó perquè no són el meu pal ni en estil ni en estat d'ànim. En canvi, La casa de las bellas durmientes m'ha semblat molt bona i m'ha fet ballar el cap durant força estones.

L'argument de La casa de las bellas durmientes és original i apassionant: un bordell on els client són tots vells que ja no poden mantenir relacions sexuals, i acudeixen per a passar la nit amb noies molt joves que dormen narcotitzades. Les normes de la casa són estrictes: no es pot fer res indecorós amb la noia, però la imaginació és lliure. La trama no és gens complexa: es limita a les poques visites que efectua l'ancià senyor Iguchi a aquest establiment. Contemplem les seves pors, els seus records de joventut, els amors passats evocats pels cossos temptadors amb qui comparteix la nit, la sensualitat transmesa pel cos d'una noia jove, i la frustració pel fet que els desitjos de la ment no es poden satisfer per la incapacitat corporal o el pudor personal.

En les tres històries es repeteixen alguns temes: trobar sentit a la vida a través d'algun plaer, el poder sobre algú altre com a font de plaer, l'eròtica de la crueltat i la decadència de l'ésser humà. No són obres filosòfiques, però Kawabata és d'aquells que es recreen en la forma i només suggereixen el fons. Et planta al davant tots els elements del quadre i deixa que el lector faci la composició, i això acostuma a traduir-se, quan l'argument té interès, en evocacions profundes.

L'estil narratiu és brutalment pausat. O poèticament delicat, com preferiu. De fet, sospito que en el japonès original ha de semblar-se més a la poesia que no a la narrativa, i que les combinacions de les paraules ha de tenir una musicalitat determinada. Això si, si sou impacients millor que us prengueu una til·la: Kawabata pot dedicar-li una pàgina sencera a la descripció d'un braç, a com aparta el protagonista el colze d'una noia, o a com era l'aroma que desprenien les flors que havia a l'habitació.

Els dos contes que acompanyen el relat principal, a més de continuar amb un estil narratiu que pel meu gust no és prou directe, tiren més per la via morbosa que no per la poètica. En especial Sobre pájaros y animales l'he trobat fins i tot desagradable. Un brazo m'ha fet pensar en la part fosca de l'amor, allò de cruel que hi ha en voler posseir l'amant i el prop que està la consumació de l'amor de la destrucció d'un vincle fascinant.

Com podeu veure, Yasunari Kawabata m'ha mogut del romànic cap el barroc.

Salut i sort,

Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Luis de Caralt Editor, S.A., 1997.
Traducció de Pilar Giralt.

El meu amor Sputnik

Després de llegir i disfrutar Tokio Blues, vaig llegir amb també molt gran plaer una altra novel·la d'Haruki Murakami. I m'he trobat que aquesta novel·la, escrita gairebé trenta anys més tard, repeteix temes i personatges respecte de l'anterior.

Els protagonistes són un altre cop personatges que surten de l'adolescència per a caure a l'edat adulta. Gent confosa que encara no ha descobert els seus objectius vitals i que dubta sobre com afrontar les seves necessitats afectives i sexuals. Es repeteixen temes com el triangle amorós, la inestabilitat mental i la lucidesa, els amors impossibles i l'ànsia per escapar d'una vida massa anodina i poc satisfactòria.

Però, si Tokio Blues era romàntica, melangiosa i autobiogràfica, El meu amor Sputnik és un thriller eròtic. I no l'estic comparant amb Basic Instinct ni les seves imitadores de sèrie B. Més que parlar de l'amor com a fascinació per una persona parla de l'amor com a font de plaer compartit, com la satisfacció de compartir-se amb una altra persona. I el relat està estructurat com una obra de misteri, en el que la intriga per a conèixer el desenllaç és màxima gairebé des del començament mateix de la novel·la.

Crec que d'aquesta novel·la sortiria una molt bona pel·lícula.

Salut i sort,

Haruki Murakami
El meu amor Sputnik
Traducció de Concepció Iribarren
Empúries, 2002.

El cuaderno de Rosa

Costa trobar literatura eròtica. Vargas Llosa ha deixat escrit per algun lloc que la millor literatura eròtica es troba en els passatges eròtics de la bona literatura, i li dono la raó. Però hi ha alguns autors que perseveren en el génere.

I un d’aquests és Alina Reyes, de la que La Sonrisa Vertical ha publicat diverses traduccions. La darrera, aquest Cuaderno de Rosa, escrit en format de diari, amb entrades molt breus narrades naturalment en primera persona per una dona que descriu la seva manera de gaudir de l’amor. Perquè per Rosa l’amor i el sexe van junts, i l’un no s’entén sense l’altre, encara que es puguin manifestar de maneres molt diferents.

El cuaderno de Rosa és un llibre que es llegeix de seguida, ja que la quantitat de lletra és més aviat minsa, i la reflexió, o millor dit l’evocació que provoca és superficial i gens complexa. Trobareu alguns apunts divertits, altres tendres i encara d’altres agoserats. Res de la gimnàstica sexual descrita fins el darrer detall tant pròpia de la bibliografia eròtico- pornogràfica.

M’ha agradat, però em quedo amb un dubte potser masclista. Rosa busca el plaer en la consumació de l’amor, i em sembla a mi que aquesta és una actitud més masculina que no femenina, on es gaudeix més del camí de la seducció. Potser és que jo em deixo portar pel tòpic, potser que els rols hagin canviat.

Salut i sort,

Alina Reyes
El cuaderno de Rosa
Tusquets, Colección La Sonrisa Vertical.