Munich

Quan una pel·lícula que dura tres hores et passa volant, és que és bona. Munich és boníssima.

Spielberg ens explica dues històries lligades, la del que va passar a Munic i la del que va passar després, barrejant present i passat, realitat i ficció. Ho fa amb pols ferm, fent servir al màxim tot el ventall de recursos que hi ha a l'abast del director: la fotografia (ombrívola, amb molts contrastos, amb personalitat), la música de John Williams (sensacional), un disseny artístic impecable (com sempre a una producció Spielberg) i uns actors que tenen molt clar qui són els seus personatges. S'ha guanyat a pols la nominació a l'Oscar.

Aquest és un thriller amb missatge, i com que tothom ja es dedica a comentar la part pseudo-històrica de la història (sense anar més lluny, es va portar el 80% de la crítica que va aparèixer a La Vanguardia) jo intentaré centrar-me en l'aspecte cinematogràfic.

Tenim un thriller trepidant sense cap gran persecució i només una escena de tiros en tot el film. La intriga, l'emoció, van per altres llocs: els caps dels protagonistes. A Spielberg li interessa més retratar les relacions entre ells i com reaccionen davant dels aconteixements, que no els aconteixements en si.

Des que es va publicar The Day of the Jackal, la novel·la de Frederick Forsyth, totes aquestes trames s'han recolzat i molt en la descripció dels detalls tècnics, tant en els originals impresos com en les adaptacions al cinema. Tom Clancy abruma amb descripcions de tota mena de gadgets tecnològics d'aplicació militar i d'espionatge; John LeCarré ens ha explicat com falsificar fotografies (de les analògiques, quan era difícil) i estem acostumats a veure com l'informàtic de torn és guiat pel detectiu per a trovar la cara de l'assassí a la imatge satèlit d'una platja paradisíaca. En canvi, a Munich això només passa un cop i cap el final. El que es porta tota l'atenció és el retrat i l'evolució psicològica dels personatges.

Spielberg no fa servir cap llarga parrafada per explicar sentiments ni pensaments. Li basten seqüències molt curtes, inclús sense diàleg, per a transmetre estats d'ànim, d'opinió, actituds, maneres de ser. Veure que tant punt surt per televisió la llista de morts a l'atemptat, d'altres estan elaborant ja una altra llista, t'explica molt de com anaven les coses a Israel ja a l'any 72; Intercalar les dues famílies mirant la retransmissió del que passava a la vila olímpica, els grups de gent que s'aplegava al davant dels aparells en locals públics, et parla de gent enfrontada per la política i unida per l'angoixa; El grup de companys que s'aplega al voltant d'una taula per a menjar i xerrar junts ja et diu -amb molt poc diàleg- com són com a grup i cadascun d'ells. Propi dels grans directors.

Probablement l'elipsi més llarga del cinema. El film comença amb els membres de Setembre Negre engegant l'atemptat durant els Jocs Olímpics i pràcticament acaba amb el desenllaç de l'atemptat. Enmig, les conseqüències, enfocant clarament a la relació causa-efecte, l'un com a justificació de l'altre, en un montatge brillant. El pla final sobre el World Trade Center de Manhattan, més enllà de la polèmica, remata aquest efecte.

També a La Vanguardia, vaig llegir un article de l'Henrique Cymerman on explicava que als antics membres del Mossad, algun dels quals havia protagonitzat la història real, no els ha agradat el film. Aneu a veure-la, paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Munich
Steven Spielberg
DreamWorks, 2005

Patty Waters Sings

Patty Waters té una veu càlida i domina la tècnica vocal. Punt a favor.

He descobert aquest CD gràcies a una elogiosa referència a un disc en directe que la Waters ha publicat el 2005 i no he pogut localitzar. I és una llàstima, perquè ara estic molt encuriosit per saber com és un concert seu.

Les set cançons d'aquest CD són balades de jazz vocal clàssic, que la senyora interpreta magistralment amb un acompanyament mínim de piano que no fa més que agrandir la seva veu delicada. Màxim rendiment amb mínim de despesa. La inicial Moon, Don't Come Up Tonight és impressionant.

Però, l'album inclou també un llarg tema experimental, Black Is the Color of My True Love's Hair, què és una història completament diferent. A mi em recorda les improvisacions de Jimi Hendrix amb la seva guitarra: suposo que hi ha un punt indefinible on uns pensen que és genial, d'altres agoserat o innovador, i altres que és una anada d'olla.

L'acompanyament instrumental canvia del delicat acompanyament al ruidós acompanyament, i l'exhibició -portentosa, cal dir-ho- vocal de la cantant ens porta dels crits als gemits i d'allà a la recitació. En experimentació vocal jo m'he quedat en Bobby McFerrin, no sóc prou innovador. (I Hendrix m'agrada, però també reconec que amb un canuto abans, la seva música millora molt.)

Per quan volgueu descobrir sensacions noves.

Salut i sort,
Ivan.

Patty Waters
Sings
Caliber, 1965

The Great Divide

Scott Stapp ens proposa un àlbum nostàlgic, que et transporta als anys vuitanta.

No sé vosaltres, però a mi els gloriosos vuitanta van ser un viatge que musicalment em va portar de The Police i Alan Parsons a Keith Jarrett i Neil Young, passant per Supertramp, Mike Oldfield, Deep Purple, Pink Floyd i els Dire Straits. Sí, era la meva adolescència, que hi farem.

El heavy no m'agradava. A més, posava en el mateix sac des de Deep Purple fins a Motorhead. Recordo que va ser el meu amic Enric que, a la que li vaig comentar que m'havia agradat el Flight of the Icarus d'Iron Maiden, em va començar a bombardejar (gràcies!) amb Rainbow, Led Zeppelin, els Scorpions i Black Sabbath. Totes aquelles bandes les recordo amb carinyo, tot i que no em compraré mai res de Judas Priest o Saxon, per exemple.

The Great Divide fa un viatge semblant. Comença amb Reach Out, que recorda els Rainbow a l'época que cantava Graham Bonnet i acava semblant els Reo Speedwagon i altres bandes d'aquell so que a California li deien AOR i aquí va acabar sent conegut com hard-pop quan els Bon Jovi es van posar tant de moda. És una actualització d'aquell hard rock polit per a que un públic massiu pugui acceptar-ho i no aporta cap novetat.

Es un disc agradable d'escoltar, però que arriva vint anys tard.

Salut i sort, Ivan.

Scott Stapp The Great Divide Wind-up, 2005

Martha Wainwright

La germana de Rufus ens regala un disc profund i delicat, que apunta una cantautora molt interessant.

Fa uns anys l'etiqueta cantautor s'aplicava a músics majoritàriament folk. Ara, la majoria fan un pop suau, sense estridències i que acostuma a primar el piano. És el cas de la Martha, tot i que ella fa servir principalment la guitarra acústica, sempre molt ben embolicada per cordes i teclats que proporcionen una atmòsfera tranquila.

El nivell de totes les cançons és notable, sense cap que sembli de pur farciment o que m'hagi cansat d'escoltar. Destaco la tensa The Maker, on fa duet amb son germà, la inconformista This Life i l'evocador Far Away amb que obre un CD que, gràcies a Bloody Mother Fucking Asshole porta l'enganxina d'explicit lyrics.

Pel que he llegit, aquesta noia té un directe molt bo. Cal estar atent, tot i que a la seva web encara no apareix cap gira per Europa.

Salut i sort, Ivan.

Martha Wainwright Martha Wainwright Zoë, 2005

Try! John Mayer Trio Live

Després de dos anys de silenci, ens arriva aquest enregistrament en directe, en companyia de dos altres músics reconeguts en la portada de l'àlbum a igual nivell que el protagonista -gest no gens usual.

La música de John Mayer és pot qualificar com de blues eclèctic, que va des de l'ona Lenny Kravitz (els tres primers temes, com Who Did You Think I Was) fins al blues clàssic d'Out of My Mind, amb llarg intro de guitarra al més pur estil B.B. King, passant pel soul de cançons com Vultures on s'aprecia la influència d'uns Hall & Oates i d'altres com el cover del I Got a Woman de Ray Charles on semblen recuperar sons fussion dels anys 70 i 80.

La interpretació que fa la banda és vigorosa i amb prou qualitat tècnica. Hi destaco el bateria Steve Jordan, molt bo. La guitarra de Mr. Mayer és prou eficaç i el seu estil vocal imita -per mi, clarament- el Lenny Kravitz. Això no l'afavoreix especialment, però tenint en compte -comentari racista- que el senyor Mayer és blanc, té el seu mèrit. El baix, Pino Palladino, no desentona gens.

Per cert, si no em fallen les oïdes, diria que els bisos es van reclamar en castellà ("otro, otro").

En resum, un àlbum molt recomenable.

Salut i sort, Ivan

John Mayer Trio Try! John Mayer Trio Live Columbia, 2005

Reflexions sobre la guerra a l'Iraq

La guerra és, cada dia que passa, una eina més eficaç per a aconseguir els seus objectius. Parteixo de la premisa que va establir fa més de cent anys Von Clausewitz: la guerra és la continuació de l'acció política, per altres mitjans, per a aconseguir una determinada finalitat política (que alhora pot tenir conseqüències -finalitats amagades- econòmiques, socials, etc.).

Els Ilustrats com Rousseau creien que amb la suficient inversió en educació, i comptant amb la bondat intrínseca de l'ésser humà, s'acabaria amb la guerra, perquè la gent bona i formada no voldria matar d'altres. El que ha acabat passant és que gent bona i formada (i no tota) no vol que morin d'altres, especialment si són els seus fills, veïns, o compatriotes.

Gaudir d'aclaparadores superioritats militar, tecnològica, econòmica, industrial i de propaganda no li estan donant als Estats Units la victòria a l'Iraq. Tothom que tingui un mínim coneixement d'Història, o una certa pràctica amb el Civilization, sap que això havia estat fins a finals del segle XX garantia d'èxit.

Però, la insurgència a l'Iraq es pot permetre el seu nivell actual de baixes, tant militars com civils, mentre que el U.S. Army, no. I el que és més novedós històricament: tampoc no es pot permetre el nivell actual de baixes civils del bàndol contrari. Igual que li va passar a la URSS a Afghanistan, a Israel al Líban, o als mateixos EUA al Vietnam, la primera d'aquesta nova era de guerres.

Portar la teva infanteria i plantar la teva bandera a un lloc ha deixat de significar que el territori és teu i ets tu qui mana. L'exercici del poder ha de ser molt més subtil.

Després de la històrica, la reflexió política: Bush ha malmés la seva bala militar. Ha llençat el seu exèrcit a conquerir el país equivocat (no era una amenaça real, ha quedat demostrat) i ha sofert tantes baixes i despeses que el seu país (tot el país: l'exèrcit, la població, l'economia) han quedat exhausts. Ara no els queden prou forces per afrontar amb suficients garanties d'èxit una altra campanya militar, molt més dura que la iraquiana, i que potser és més necessària, a algun país que sembla que dóna més motius per a fer por: l'Iran, Corea del Nord, o Pakistan.

Quan l'emperador s'equivoca, tots en patim les conseqüències.

Salut i sort, Ivan.

Ballad of the Broken Seas

Un parell d'excel·lents cantants oferereixen un disc suau, que entra de mica en mica, ple de mig temps i eclèctic que desmunta tòpics. Tota una trovalla.

Tòpic nº1: si un àlbum ve signat per dos cantants, el més segur és que destaquin molt les seves veus i la música (l'acompanyament, el resultat global) es resenteixi.

Fals. No només la producció és exquisita sinó que a més es permeten incloure llargs passatges instrumentals i fins i dos temes on ningú dels dos canta.

Tòpic nº2: un gran cantant té una gran veu.

Fals. Ja fa anys que des de Dylan (el primer) a Stevie Nicks (la veu més freaky?) s'accepten les veus rocalloses, però és que la nostra parella de cantants tenen tots dos timbres absolutament vulgars i tampoc no fan servir ni crits ni grans exageracions tècniques per a transmetre emocions. De debó canten o es limiten a acaronar el micro?

Aquest és el segon compacte de l'ex cantant de Belle and Sebastian. Segons explica la seva pàgina oficial, el va anar a veure després d'un concert de Queens of the Stone Age a Glasgow i van quedar d'acord en fer quelcom junts, tot i que sembla que la major part de la gravació s'ha fet per separat, tu a Glasgow i jo a Los Angeles. De la cronologia exacta no n'estic segur, perquè també he llegit per algun lloc que ja van fer un tema junts pel primer CD de la Campbell al 2003.

Us he dit que és un àlbum elèctric? Us ho explico en detall: L'àlbum comença amb Deus Ibi Est, on mentre canta Lanegan sembla que vagi del pal Tom Waits, però aleshores surt la Isobel i et clava uns coros angelicals que no tenen res a veure. La cançó que dóna nom al disc va del mateix pal, i la final The Circus Is Leaving Town és encara millor en aquesta línia, només ell amb el seu estil de sempre. Black Mountain, la segona, em recorda la música New Age de gent com Enya o Lorenna McKennitt que beuen del folk irlandès. Continuem amb una cançó practicament de bressol, The False Husband, amb una orquestració que incorpora des de la secció de corda fins a les trompetes passant per un dobro que ni el millor Morricone. Una altra cançó de bressol és (Do You Wanna) Come Walk With Me?. Trobes a faltar un blues? Aquí tens una versió (Ramblin' Man) del gran Hank Williams. I a mi Saturday's Gone i especialment Dusty Wreath (que sembla inspirat en el Tom's Diner) em recorden la Suzanne Vega, mentre que Honey Child What Can I Do? aporta les dosis de pop més naïf que jo m'esperava d'una ex-Belle and Sebastian.

Vaja, que no m'esperava que un disc d'un ex-Belle and Sebastian (que, a diferència de la meva dona, a mi mai no m'han enganxat) m'agradés tant. Per aquest any està previst un tercer àlbum seu en solitari, que de moment està previst que s'anomeni Milk White Sheets. Espero ansiós.

Salut i sort, Ivan.

Isobel Campbell & Mark Lanegan Ballad of the Broken Seas V2, 2006

Nominacions, les de debó

Com cada any, ja tenim aquí una de les llistes més famoses del món: la dels nominats als Oscars.

Us sembla de fer pronòstics sense haver vist la majoria de films? Us adelanto algunes idees, a primer cop d'ull:

George Clooney és clar favorit a algun premi que no serà el de millor actor secundari, seguint la tradició d'Emma Thompson (Sense and Sensibility) i la parella Affleck/Damon (Good Will Hunting).

Brokeback Mountain, millor film; però Spielberg millor director, per compensar.

Dos films que donin canya a Israel, el mateix any, és molt. Si Munich obté algun premi gros, Paradise Now perd opcions i la francesa Joyeux Noèl guanya punts a les travesses.

Em sorprén moltíssim que cap dels dos films signats per Spielberg acapari nominacions tècniques (direcció artística, maquillatge, etc.) quan totes les pel·lícules que fa aquest senyor, si es caracteritzen per res, és que estan impecablement ben fetes.

Quants Oscars té John Williams? Quantes nominacions? Quantes nominacions és capaç d'aconseguir en un sol any? Aquest home es capaç de trencar tots aquests registres. Probablement és més senzill comptar les vegades que ha escrit una banda sonora i no l'han nominat.

Seguirem amb el tema. Salut i sort, Ivan.

Solo Acoustic, Vol. 1

El veí de Gràcia ha parit un àlbum sensacional, que fa que senti una grandíssima enveja dels qui van tenir la sort d'assistir al concert de gravació.

Va haver uns anys que la moda discogràfica eren els àlbums unplugged. La moda ha passat, però el gènere ha quedat, per a que gent com Alanis Morrissette o els espanyols M-Clan s'hi repengin per a augmentar les seves vendes. Fóra de modes, hi ha una raça d'artistes com Neil Young, Jackson Browne o a nivell català en Lluís Llach, que no necessiten excuses ni gaires incentius per a fer servir aquest format.

El primer volum de Solo Acoustic (esperem que n'hagi més!) és un excel·lent exemple del gènere i també una magnífica recopilació del repertori de Mr. Browne. La seva veu, la guitarra acústica i l'acompanyament a algunes peces d'un piano són eines més que suficients per a emplenar tot el CD de música d'altíssima qualitat. Un àlbum intens, interpretat amb passió i comediment, cantat serenament (s'entenen perfectament totes les lletres; les parrafades entre cançó i cançó ja són una altra història) i que deixa el dolç regust de les grans obres.

A l'escenari, el conjunt es beneficia a més del carisma i la presència d'aquest veterà cantautor, que no deixa passar l'oportunitat d'explicar anècdotes i acudits pel divertiment del públic.

És molt difícil destacar alguna cançó per sobre de les altres (insisteixo: totes al més alt nivell) però si només busqueu fer un tastet us recomano The Barricades of Heaven, el mític These Days, too many angels i lives in the balance. i, si a més sou fans dels eagles, no us perdeu la versió del take it easy amb que tanca aquest cd superlatiu (ni el comentari sobre les traduccions a diferents llengües).

Salut i sort,
Ivan.

Jackson Browne
Solo Acoustic, Volumen 1
Inside Recordings, 2005.

Everything Is Illuminated

És un film que no esperes que t'arribi d'un gran estudi nord-americà (està distribuït per una filial de TimeWarner), ja que és molt excèntric, ple de personatges totalment freakies, ambientat a l'Europa oriental (quan encara hi ha molta gent que no sap que Ucraïna i Rússia són estats independents) i que té un diàleg majoritàriament parlat en ucrainès i rus, sent l'anglès no només minoritari sinó expressament pobre. Per a que malparlin de l'Imperi.

No és, en canvi, una pel·lícula gaire original en la trama: road movie, cerca dels orígens, retrobament familiar i personal entre néts i avis, i el patiment i superació de la memòria de la Shoah són temes recurrents al cinema actual.

La gràcia d'Everything Is Illuminated és la gran versemblança que té la història, tenint en compte que qualsevol personatge és més extravagant que l'anterior que has vist. Els seus comportaments, completament fora de la lògica convencional i de la dictadura del políticament correcte, traspuen una humanitat tendra i aclaparadora. Les situacions en que es troben fan somriure no tant pel ridícul sinó per l'entranyable indefensió a que estan sotmeses tres persones tant properes sentimentalment com allunyades geogràficament i estèticament.

Una proposta molt refrescant.

Salut i sort, Ivan.

Everything Is Illuminated (2005) Director: Liev Schreiber. Guió: Liev Schreiber, basant-se en la novela de Jonathan Safran Foer. Música: Paul Cantelor. Fotografia: Matthew Libatique.

Brokeback Mountain

Hi ha films que recordes millor que els has vist. Per mi, és el cas de In The Mood For Love, un altre drama romàntic obra d'un director asiàtic. Em fa l'efecte que Brokeback Mountain, del xinès Ang Lee, serà d'aquests.

En una mica més de dues hores, l'autor de films tant diversos com The Hulk o Comer, Beber, Amar ens proposa la història de dues persones que s'enamoren però a les quals les convencions socials no els permeten mostrar públicament la seva relació, sortir de l'armari.

No ha de sorprendre que Ang Lee signi un film d'aquest estil, amb interpretacions molt sentides però alhora molt contingudes, fugint d'histrionismes i recursos fàcils. A El Banquete de Boda ja va donar tota una lliçó i a Sense and Sensibility pràcticament em va fer creure que era James Ivory, el millor director americà de la literatura anglesa.

La pel·lícula transcorre sense cap mena d'alt i baix. Ja d'entrada agafa un ritme lent i tranquil i d'allà no se'n surt. Es recrea tant en el paissatge com en la música, que inclou cançons interpretades per Rufus Wainwright, Linda Ronstadt i Willie Nelson. Com acostuma a passar quan d'un film destaques la fotografia i la música, no hi ha cap moment especialment destacable, cap gir dramàtic, cap escena especialment divertida en tot el relat. El film està concebut com la història d'una relació de gent normal i s'hi manté fidel. Si que m'ha extranyat que Ang Lee no inclogui més contrapunts còmics al film.

És la coherència del guió i la superba interpretació de tots els actors i actrius la que li dóna una gran força a Brokeback Mountain. No m'extranyaria gens que d'aquí sortissin una colla de nominacions, però no cap estatueta daurada, perquè tampoc hi ha ningú que es mengi la pantalla en un moment concret.

Una llàstima que no hagi un Oscar al millor càsting. Ni al millor paissatge, on els boscos de Montana serien un rival difícil de batre.

Salut i sort, Ivan.

Brokeback Mountain (2005) Director: Ang Lee Guió: Larry McMurtry, basat en un conte d'E. Annie Proulx Música: Gustavo Santaolalla i Marcelo Zarvos Fotografia: Rodrigo Prieto

Un Ferrari mal aparcat

20-01-06_ferrari_1
Originally uploaded by IvanBCN.

Divendres, 20 de gener del 2006, al voltant de les onze del matí, a la cantonada de la Plaça Ignasi Barraquer i l'Avinguda de Sarrià, enfront de la botiga de menjar italià.

Potser si que el conductor tenia alguna raó justificada per deixar de qualsevol manera un Ferrari enmig de la via pública, però francament: cal una molt bona raó!

Curiosament, aquest cop no va aparèixer cap agent de la Guàrdia Urbana per a posar la corresponent multa. Segurament estaven tots ocupats comprovant que els cotxes aparcats a les àrees verdes havien passat tots per caixa.

Salut i sort,
Ivan.

Cap d'any a Ca la Nu

Tots quatre
Una foto de IvanBCN.

La Núria ens va convidar a compartir amb ella i amb la Bego la nit de cap d'any. No només va cuinar l'excel·lent pollastre a la Saavedra sinó que a més va deixar constància gràfica de l'esdeveniment

I jo, cabronet de mi, ho publico aquí sense demanar-li permís.

Heu de fixar-vos no en les noies (viciosos!) sinó en la làmpara moderno-fashion que hi ha a sobre. I jo he de recordar la propera nit de portar més vi.

Salut i sort,
Ivan.

Paradís

Paradís
Teatre Condal, 7 de gener del 2005.
Llibret: Jordi Galcerán i Esteve Miralles
Música: Albert Guinovart
Direcció: Josep Maria Mestres
Web: www.paradiselmusical.com

Avui hem anat a veure un musical clàssic, dels que es vénen fent al Paral·lel des dels primers anys del segle passat.

És una obra divertida, picantona però també força innocent. Una dona i dos homes a una illa deserta, situació que dóna peu a una sèrie de gags tòpics sobre la relació entre sexes i a cançons lleugeres i divertides.

Un gran encert d'aquesta adaptació és haver incluït un quart personatge, la illa. La veu de la Natura, amb l'aparènça de l'engrescadora Mercè Martínez, li dóna sal a la comèdia. M'ha agradat l'elecció d'una actriu que no s'amotlla als cànons actuals de bellesa física i que, sense cap mena de complexe, llueix el seu cos amb el vestuari i al més pur estil de El Molino.

La resta del repartiment està a l'alçada tant de la música com del text. Destaco el Pep Anton Muñoz, que continua demostrant que és un grandíssim cantant i explota perfectament la seva vessant còmica.

La música respon perfectament als estàndars del teatre musical, no espereu gens d'innovació. El quartet (piano, violí, clarinet i contrabaix) que interpreta la partitura fa una bona feina donant-li a la música el to lleuger i divertit que demana el llibret.

Un bon divertiment per hora i mitja i escaig.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Olson: Creekdippin' for the First Time

Mark Olson Creekdippin' for the First Time

Recentment he estat escoltant aquest recopilatori, que inclou material dels seus àlbums The Original Harmony Ridge Creekdippers, Pacific Coast Rambler i Zola and the Tulip Tree.

Segons on mireu aquest tipus de música el cataloguen com country, folk o ara també li diuen americana. Balades amb el punt de ritme suficient per a que no acabis d'agafar la són i l'ànim es mantengui optimista, amb predomini de la instrumentació acústica i els punts mitjans de to i de volum. En qualsevol cas, és molt recomenable. De fet, no acostumo a parar gaire atenció a les recopilacions, però aquesta paga la pena, especialment si no coneixeu al que va ser una de les veus cantants dels Jayhawks. Destaco especialment dos temes: l'inicial Flowering Trees i Custom Detroit Railroad, on la Victoria Williams posa la seva veu i tots dos aconsegueixen una harmonia vocal notable. La pàgina web dels Creekdippers anuncia una gira europea, però em fa l'efecte que està molt desfasada. Salut i sort, Ivan.

Antisemitisme o antisionisme?

Na Pilar Rahola ha publicat un article dissabte passat (17/12/2005), que també podeu trobar a la seva pàgina web. Reclama de SOS Racisme que s'impliqui en la lluita contra l'antisemitisme.

El primer que crec és que aquest escrit personifica en SOS una crítica envers la progresia catalana. Només la catalana, ja que El País va decidir publicar-lo a la part del diari que només es distribueix a Catalunya.

Jo porto temps deslligat de l'activitat de SOS Racisme. Ara només pago la quota i llegeixo el Colors quan m'arriba. Per tant, no puc pretendre explicar el coneixement de l'organització, que a la pràctica desconec.

Si que puc, en canvi, comprendre què fa que molta gent hagi deixat d'admirar l'Estat d'Israel i el món jueu i fins i tot s'hagi insensibilitzat envers el patiment d'alguns jueus. Especialment, quan els atacs provenen del món àrab o del musulmà. Ho associo directíssimament amb el patiment que altres jueus, encapçalats pel govern israelià, infligeixen a d'altres persones indefenses, la majoria àrabs i musulmanes (però no només aquests: llegiu sinó llibres com Pity The Nation: Lebanon At War de Robert Fisk, per a una extensa documentació).

Recordo que fa anys, més de 10, escoltava gent que deia que li faria gràcia visitar o fins i tot viure una temporada en un kibbutz. Hi havia, naturalment, el desig d'una experiència novedosa, però també una certa admiració envers una gent que ha aconseguit la independència després de dos mil anys i sobreviure a un dels pitjors genocidis de la Història (el segle XX ha batut diversos cops aquest trist record). Però això ja fa molt de temps que no em passa. Sovint, en canvi, participo en converses on el sentiment envers Israel oscil·la entre la incomprensió i l'odi.

És injust associar tots els jueus amb l'actuació del govern israelià. Això cal dir-ho abans que res i deixar-ho ben clar. Però també cal dir amb la mateixa contundència que és el propi govern israelià qui fomenta aquesta confusió malsana. Quan Sharon i companyia qualifiquen d'"antisemites" les crítiques al mur que ells han construit, és el que estan fent. Com en tants altres exemples, no pots demanar que et jutjin o et tractin de manera diferen a com tu jutges o tractes els altres. Com deia un professor que vaig tenir a l'EGB: "al pan, pan; y al vino, vino".

A partir d'aquí, cal examinar acuradament cada fet separat i jutjar-lo amb independència dels altres fets amb que uns i d'altres el voldran justificar. Altra cosa no ens permetria sortir de l'espiral de venjances obertes que hi ha a l'Orient Mitjà. I cal fer servir la mateixa vara de mesura per tothom, car sinó mai no hi haurà Justícia, que és l'únic camí cap a la Pau.

Salut i sort,
Ivan.

Comprar entrades

Vénen els Stones. Serà el proper 27 de maig que donaran un concert a l'Estadi Olímpic (em costa dir-li Lluís Companys) dins la gira de presentació del seu nou àlbum A Bigger Bang.

Suposem que decidim de comprar l'entrada. Estem segurs que el 27 de maig podrem anar al concert? Ja no entro en si ens vindrà de gust o no, perquè si paguem el preu, segur que voldrem rendibilitzar la inversió.

Imaginem, però, que aquella nit ens trobem malament; o ens trobem bé però l'endemà al matí tenim l'examen d'Estats Comptables; o no tenim cap examen però hem renyit amb la parella.

Avui en dia, comprar l'entrada d'un concert d'una megaestrella del rock és una aposta i, de vegades, també una aventura, com quan l'Springsteen vol donar un concert íntim al Teatre Tívoli.

Malos tiempos para la lírica, i també per aquells a qui ens agrada improvisar.

Salut i sort,
Ivan.

Abbatoir Blues / The Lyre of Orpheus

Nick Cave & The Bad Seeds Abbatoir Blues / The Lyre of Orpheus

Pels que no conegueu Nick Cave: imagineu-vos un creuament entre Tom Waits i Joe Jackson.

Són dos àlbums entregats junts, en una doble entrega. El primer és rock amb un aire soul, mentre que el segon, una mica més reposat, és soul amb gotes de rock.

Ara mateix només recordo una cançó (i n'hi ha 18 i una pista per CDROM) que no m'hagi agradat; no en recordo cap que hagi classificat com de farciment, i si que n'hi ha vàries (Get Ready for Love, Natural Boy, Supernatural, etc.) que no em fa res escoltar un cop i un altre.

A la seva pàgina oficial podeu enterar-vos de l'actualitat de la banda (incloent les seves gravacions més recents i fins i tot escoltar part de les seves cançons.

En definitiva, una obra rodona.

Salut i sort,
Ivan.

Montblanc obre a Barcelona la seva botiga més gran

La multinacional alemanya Montblanc va obrir ahir una botiga de 300 metres quadrats al número 99 del Passeig de Gràcia.

Pel que he llegit a Finanzas.com, es veu que també han instal·lat a la ciutat la seva seu central a Espanya. Això vol dir que confien en la capital catalana, que no els cal anar a la capital espanyola ...< cosa que a moltes empreses espanyoles els deu de semblar extravagant, i a amplis sectors polítics espanyols, inconstitucional. I cal tenir present quin és el preu del sól a Barcelona, i més concretament al Passeig de Gràcia.

Però em ve al cap una altra reflexió: no es suposava que era Espanya un país de gent amb imaginació i talent? I Barcelona la seu mundial del disseny fashion? Ara resulta que els alemanys són els que venen a vendre aquí els seus productes de luxe a preu d'or. Alguna cosa no em quadra.

Salut i sort,
Ivan.

Nostàlgia

Chittaugarh, Rajasthan: A Single Limur Silhouetted Against the Sunset, originally uploaded by DCVoyager.

Quan veus la foto d'un lloc on has anat de viatge t'agafa una barreja ben curiosa de sentiments.

Nostàlgia, abans que res. Orgull, si el lloc és llunyà o costa d'arribar-hi. Alegria, pel retrobament amb un vell amic. I segons com, emprenyament, per no poder tornar en un futur previsible.

La foto és de Chittaugarh, al Rajasthan.

Salut i sort,
Ivan.

Aviator

Ja fa uns quants mesos que vaig veure el biopic del famosíssim magnat. Biografia incomplerta, ja que el guió està centrat en l’època més caricaturitzable del personatge. També aquella en que va fer més coses interessants.

El film es queda enmig de tot. Exposa la trama amorosa d’Howard Hughes, pero no acabem d’esbrinar quins eren els seus íntims sentiments envers Katharine Hepburn (esplèndida Cate Blanchett) o Ava Gardner (massa freda Kate Beckinshale).

Ens engresca en la lluita entre la TWA i la PanAm, adobada amb la connexió política, però la mostra només a salts, sense que sigui el fil conductor de la història. De fet, és aquesta absència de fil conducto, de un lligam ferm en la trama, el llast més gran de la pel·lícula. El flim es limita a anar ensenyant anècdotes de la vida de Hughes, van passant coses a la pantalla, però en cap moment no apareix una línea argumental definida que permeti assolir el clímax dramàtic.

El que si que aconsegueix el film és definir l’estil de vida i la manera de ser tant de Howard Hughes com dels altres personatges, tot i que no hi ha cap personalitat que sigui retratada en profunditat.

Una llàstima que havent-se gastat els diners que ha costat el film, hagin estalviat en el sou del guionista. Costum hollywoodenca, em temo.

Salut i sort,
Ivan.

El té del matí

Una discussió típica és la què és més important per a fer bones fotos: tenir bona tècnica, una bona càmera, un bon model (o posta de sol, paisatge, etc.), o millor que res: molta sort.

Potser, el millor és tenir una tona d'imaginació, complementada amb una mica del altres factors, per a saber treure petroli d'una taça de té.

Salut i sort, Ivan.

Ivan, l'huracà

Avui he trobat per casualitat una foto que mostra els efectes de l’huracà Ivan a una casa de Pensacola, Florida. M’ha agafat un atac de curiositat i n’he trobada una altra, presa des de l’estació espacial internacional, i aquesta altra feta de ben aprop.

Resulta que el meu nom s’ha fet servir per a batejar tres ciclons tropicals i un tifó. No és pas per presumir-hi, però no està malament tenir alguna altra referència que no sigui la de sempre: Ivan El Terrible.

Ivan IV va ser el primer tsar de Rússia i va morir, sembla ser que enverinat, mentre jugava una partida d’escacs. Em sembla a mi que, tot i que el seu nom és molt conegut, la gent no sap perquè era “terrible”. La qual cosa ens porta a l’eterna discussió sobre què és més important, si el que fas o la reputació que tens. També anomenada tenir gràcia o caure en gràcia. Tenir talent o tenir sort, tema del Match Point de Woody Allen. Encara que hagués estat molt bo, el pobre Ivan hagués passat igualment a la Història com un personatge terrible, sense que ningú es plantegés què va fer per a merèixer aquest malnom. Us heu demanat mai quines ceremònies agradaven a Pere el Ceremoniós o què va fer Pedro III de Castilla per a ser cruel?

La Wikipedia té una entrada en anglès que en fa cinc cèntims de la tràgica vida d’aquest tsar que tenia el mateix nom que un que escriu blogs.

Salut i sort,
Ivan.

ERC no aprèn

Com que estem a la meitat de la legislatura del Parlament de Catalunya, és possible no només fer balanç d'aquests primers dos anys sinó també començar a fer previsions sobre com aniran els dos darrers. Avui em ve de gust xerrar sobre ERC.

ERC va començar pregonant d'una manera més aviat agosarada que amb ells arribaria la netedat política. No han aconseguit que empaperar CiU (tot i compartir moltes ganes de fer-ho amb el PSC) i tampoc no han donat gaire alegries en el camp de la netedat política: l’aparició d’Oleguer Carod com a alt càrrec, la intenció que l’oficina contra la corrupció depengui no només del Govern sinó d’algú del seu propi color polític ...

L’obra de govern és discutible per definició, però un dels punts febles de l’executiu presidit per Maragall ha estat que no ha sabut vendre la seva acció en cap moment. La gent, l’únic que ha escoltat a les notícies han estat discussions sobre l’Estatut i marrons com el del Carmel. En què s’ha notat a la pràctica l’aportació d’ERC al govern catalanista i d’esquerres? Crec que ningú no ho sap.

El tercer i darrer aspecte que vull comentar és el de la imatge pública. Van començar amb el desastre de Perpinyà. Naturalment, Carod va posar les millors intencions; naturalment, la COPE és mala malíssima i va exercir de tal. Però calia ser molt babau per a caure de quatre peus d’aquella manera.

El pitjor, però, és que no han après. ERC s’ha apuntat a totes les baralles possibles amb els seus socis de govern. Igual pensen que el fet que CiU estigui fent-ho malament com a força d’oposició els treu mèrits a ERC i volen compensar-ho una mica. I darrerament han recuperat l’esperit cridaner que va portar l’Àngel Colom a la formació. Si algú pensava que podien aprofitar la seva presència al Govern per a guanyar una reputació de moderació i responsabilitat, crec que ha quedat ben decebut.

Hi ha possibilitats de canvi? Ho dubto. Més aviat crec que la seva estratègia ara és compensar la posició radical del PP amb un discurs igualment radical. Entenc que Rodríguez Zapatero s’ha adonat d’aquest perill i és per això que darrerament li ha donat un parell d’avisos públics a veure si rectifiquen. De totes maneres, la gent d’ERC té cap, capacitat d’anàlisi i llibertat d’elecció, ja que no s’han casat mai amb ningú. El camí que decideixin fins les properes eleccions catalanes el poden decidir lliurement, i això en política ja és molt.

Salut i sort, Ivan.

Gente di Roma

Ettore Scola va signar fa dos anys una pel·lícula notable, que ara ha aconseguit estrenar-se entre nosaltres.

La opinió publicada i la publicitat donen a entendre que es tracta d’un documental, quan això no és cert. És una obra de ficció, però no es tracta d’una narració típica presentació-nus-desenllaç, ni tampoc pertany al gènere que Robert Altman va popularitzar ara ja fa més de 10 anys amb Short Cuts i que en honor seu de vegades anomenem "vides creuades". És més aviat el que Ken Loach va fer des dels seus començaments en blanc i negre a la BBC (per exemple Cathy Come Home, 1966) o el seu primer film (Kes, 1969).

En aquests docudrames, si li podem dir així, veiem la vida real de personatges reals. Hi ha, però, un guió, i els protagonistes estan actuant. No és un Dogma, ja que les restriccions no són formals sinó de contingut: reflectir la veritat, la realitat, amb el màxim de fidelitat.

La novetat que incorpora Scola és que, mentre Loach es centra en un únic personatge, o un grup ben definit, l’italià opta per recrear la diversitat romana. Ens presenta tota la varietat de caràcters que podem trobar a la vora del Tíber, amb cap paper que s’allargui més enllà dels cinc minuts, tot i que alguns van i tornen en el film.

Com a estudi antropològic, segurament falla per la manca de mètode científic, tot i que és del màxim interès. Com a obra cinematogràfica, hi ha ocasions en que li manca un pèl de ritme, un gir amb força, però el nivell general és molt satisfactori, i el director sap crear una expectativa certa en l’espectador: quina una en passarà ara?

Els personatges, de tendres i reals, es fan estimar gairebé tots; excepte els dolents de la peli, que n’hi ha com a totes les ciutats. I els actors fan exactament allò que s’espera d’ells: aconseguir que molts moments dubtis si no es tracta realment d’un documental, de real que sembla tot.

La única llàstima és que Alberto Sordi no pogués arribar a temps per participar en el que hagués estat un remat molt adient a la seva entranyable carrera.

Salut i sort,
Ivan.

Gente di Roma
Ettore Scola, 2003

Cobrar per jugar

Llegeixo a La Vanguardia un article sobre la creixent professionalització dels jugadors d'ordenador. De moment el negoci només ho és pels millors i les quantitats que guanyen no són extraordinàries si les comparem amb les disciplines esportives, però això va a més.

Cobrar per jugar ... i sense cansar-se ...

A High Fidelity, John Cusack ens explicava quina era la seva llista de 10 millors ocupacions laborals de la història, entre les quals periodista de la revista Rolling Stone a la segona meitat dels anys 60 i d'altres no menys atractives.

De moment, els professionals ho són de jocs d'acció, principalment de shooters, però no descarto que, igual que hi ha jugadors professionals d'escacs, n'arrivi a haver del Civilization. Però ves a saber de quina versió.

Salut i sort,
Ivan.

El Perich, sense concessions

Ahir vam anar a veure una exposició, la del Perich a la Virreïna, que hauria de ser de visita obligatòria.

Tal com avui està el pati, sembla gairebé impossible que en aquest país, en èpoques en teoria molt més controvertides que aquesta, hagués existit mai la ironia, un recurs que demana alhora un fi sentit de l’humor i una intel·ligència afilada.

El Perich dibuixava i escrivia amb aquestes qualitats, i també amb tendresa cap els humans i fermesa contra les actituds. Els seus gats, el presentador del Quinto Canal i els seus intel·lectuals en perpètua contradicció són personatges tant entranyables com reconeixibles, amb els quals m’ha agradat molt de retrobar-me.

Malauradament, el país va perdent els seus pensadors crítics, llei de vida, sense que aparegui un recanvi d’igual categoria, signe de decadència. Enyoro no només la punyeteria del Perich, també el far moral que representava el Vázquez Montalbán, l’hedonisme irreverent del Terenci Moix, la independència insubornable de la Montserrat Roig i, en un altre nivell, el desparpajo i manca de complexes d’aquell català de Buenos Aires que era Gato Pérez.

Salut i sort,
Ivan.

The Final Cut

El passat dissabte 2 de desembre del 2005, The Final Cut van donar el primer concert de la seva nova i exitosa gira The S-9 Shows. Neu no n’havia, però allà dalt feia un fred que pelava ...

En Joan, l’Alejandro i el Carles s’ho passen la mar de bé tocant junts i s’ho van fer passar gairebé tant bé a una bona colla d’amics. No tracta d’això, la música?

A mi em van agradar especialment Time in My Side i Slave of Oneself, però són només dues d’un grapat de cançons que amb temps, un baix i un bon productor podrien tenir força èxit. I amb un disbarat de diners invertits en promoció, és clar.

Salut i sort, Ivan.

Match Point

Match Point Woody Allen

La darrera de Woody m’ha agradat més que l’anterior, Melinda & Melinda, que ja és dir. Les crítiques havien pregonat que era una nova obra mestra i les expectatives eren altíssimes.

Aquest cop li ha donat per a fer una història de misteri, en principi psicològic, al voltant d’una trama amb punts en comú a la de Crimes and Misdemeanors. La vessant de thriller té una sèrie de debilitats en el guió que són pròpies dels guionistes més interessats en parlar dels personatges que en desmuntar el puzle. Li va passar això mateix a Sidney Lumet quan va rodar A Stranger Among Us (guió del Robert Avrech), una història en que el més interessant era confrontar dues maneres d’entendre la vida. Aquí, l’interès rau en observar un trepa simpàtic, cínic, implacable i molt afortunat, barrejat amb una sèrie de gent molt millor que ell però que no gaudeix de la seva sort.

Veureu que l’argument, a partir de determinat punt, té molts punts comuns amb una altra obra mestra d’Allen, Crimes and Misdemeanors, on en canvi apareixen temes morals ben diferents.

Formalment, canvia la decoració però tot roman igual. Com que a Amèrica no troba productors que vulguin jugar-se els quartos amb ell, ara ha hagut de rodar a la city de Londres; si el jazz és la banda sonora de Nova York, Woody ha decidit que l’òpera és el que li escau a la capital britànica; i el canvi de repartiment, completament britànic a excepció de la bella Johansson, bé forçat pel finançament per part de la BBC. La resta de canvis no ho són: no és el primer drama (Interiors, Husbands and Wives), ni el primer cop que ell no actua (Sweet and Lowdown, per exemple), ni el seu primer thriller (Manhattan Murder Mistery).

Em continua agradant Allen perquè continua fent el que tots els grans autors, en qualsevol mena de gènere, fan: expliquen la vida, com som les persones. En aquesta ocasió ho fa d’una manera freda, desesperançada, gairebé sense sentit de l’humor. Som víctimes de la bona o mala sort, del fate, sembla que digui. I el que diu continua agradant-me, perquè continua sent una reflexió molt lúcida i no gens complaent.

Salut i sort, Ivan.

Perquè un blog?

Si algú, alguna vegada, em demana què faig escrivint un blog, el que faré serà citar el que ha escrit una noia que vesteix faldilla vermella en el seu blog.

I afegir que és un plaer anar descobrint intel·ligències i sensibilitats anònimes. I encara més si afegeixen una foto suggerent :-)

Salut i sort, Ivan.

Cuidar el client

Llegeixo a HoyDigit@al l'article en que s'explica el bé que ha anat la XVIa edició del Festival de Cáceres, cel·lebrat a l'Hotel Arts de Barcelona.

Les primeres catorze edicions d'aquesta mostra gastronòmica s'han cel·lebrat, com és lògic, a la capital extremenya; la de l'any passat va viatjar a Madrid, per promoure el turisme i el coneixement dels productes autòctons; i la d'enguany ens ha vingut a visitar por ser [Catalunya] la segunda región en la aportación de turistas a Extremadura". D'això se'n diu cuidar el client.

A altres llocs, en canvi, de cuidar el client en tenen un altre concepte. Hi ha llocs on diuen que per a que et comprin els teus productes no has de badar boca. Especialment, en matèria política: és molt desaconsellable manifestar-te públicament en determinat sentit, ja que podria fer caure les vendes. Tampoc no és assenyat ser aficionat al futbol, especialment d'equips gaire competitius, ni de l'hoquei sobre patins, una disciplina que a Espanya aixeca molta controvèrsia. Finalment, és molt important que les adquisicions d'altres empreses, foranes o del mateix país, es facin amb gran discreció i procurant que les decisions les prenguin sempre els de fora.

És evident que aquesta modalitat de màrketing no ha arrivat encara a Extremadura, on gent com el senyor Rodríguez Ibarra defensa constantment les seves empreses donant un clar exemple de llibertat d'expressió sense límits.

Salut i sort, Ivan.

The Middle East Research and Information Project

El website d'una ONG americana (la seu és a Washington, D.C.) que elabora anàlisis sobre la situació a l'Orient Mitjà. Més que interessant. Salut i sort, Ivan.

Nou film sobre Neil Young

Llegeixo en el portal mexicà Vanguardia que Jonathan Demme estrenarà el seu film Neil Young Heart of Gold al festival de Sundance d'enguany. Aquest film es va rodar durant els dos concerts en que Neil va presentar el seu darrer treball, Praerie Wind, a Nashville. De fet, la pel·lícula havia de tenir el mateix nom del disc, i la fitxa d'IMDB encara l'anomena així. Johnathan Demme ha rodat video-clips de Bruce Springsteen, però cal recordar especialment que és qui va rodar Stop Making Sense, probablement el millor concert mai filmat [dels Talking Heads].

Les expectatives no poden ser millors. Salut i sort, Ivan.

Llibertat d'expressió?

Segons informa Baquia en aquest article un iranià ha vist com no pot residir a Estats Units degut a les opinions expressades en el seu blog. CNet també s'ha fet ressó d'aquest cas. Ells fins i tot citen el cas d'un periodista de The Economist que va viure el mateix de primera mà: els funcionaris de la blue line van estar mirant les fotos que portava dins la seva càmera digital i van estar explorant els continguts del seu portàtil.

Hi ha múltiples lectures sobre el cas (respecte a la intimitat, potestad de decidir segons què per part dels funcionaris, llibertat d'expressió, hipocresia política, etc.), però queda clar que la blogosfera té una importància real en una porció cada cop més gran del món occidental.

Salut i sort, Ivan.

Jocs als que m'agradaria jugar

Però resulta que no tinc temps!

Malauradament, el nostre ritme de vida ens ofereix constantment temptacions, però no ens proporciona l'oportunitat real de gaudir-les. Per exemple, és molt fàcil tenir la discografia complerta de Dylan, Joe Jackson, Pink Floyd i Brad Meldhau; poder-les escoltar detingudament, ja és una altra cosa.

Igual passa amb els jocs per PC (Avui no parlaré de jocs de taula). Fa segles que no puc tocar el Civilization III, i m'agradaria provar-ne uns quants que he vist a les estanteries de la FNAC:

• Civilization IV: la darrera versió del gran clàssic dels jocs d'estratègia.
• Silent Hunter II: un simulador de submarins de la Segona Guerra Mundial.
• Sherlock Holmes, El Pendiente de Plata.
• The Movies: o com convertir-se en un productor de Hollywood.
• Sid Meier's Pirates!: Mr. Meier ha actualitzat el també seu i famós joc de pirates.

A vosaltres, a què us agradaria jugar? Salut i sort, Ivan.

Quina tecnologia és necessari desenvolupar?

L'article de Michael Canellos a CNET Perspectives tracta sobre la possibilitat que la Índia pugui explotar les aparentments immenses reserves de petroli que hi ha al seu subsol ... si es desenvolupés la tecnologia que ho permeti.

El que em crida més l'atenció de la seva reflexió és com ha evolucionat el concepte alta tecnologia darrerament. És cert que ni la Geologia ni l'Enginyeria Mecànica semblen temes gaire apassionants avui en dia, però no es pot pas menysprear el seu grandíssim impacte econòmic.

En els darrers anys ha semblat evident que les tecnologies interessants eren les de generació d'energia neta, la biotecnologia (especialmente la genètica) i les TIC. Si es confirma el que apunta aquest article, podem veure com la terra de Gandhi pot no només formar hordes d'enginyers de software sinó també manades de geòlegs i enginyers.

Al cap i a la fi, el sector que mou actualment l'economia espanyola (la contrucció) té més de 2000 anys d'història ...

Per altra banda, la perspectiva que el segon gegant asiàtic pugués competir amb Aràbia Saudí al mercat de l'or negre, té unes implicacions geoestratègiques de primer ordre. Econòmicament, li donaria la volta a la situació actual: un fluix immens de dólars i llocs de treball cap a la Índia; l'impacte social sobre 1000 milions llargs de terraquis ja el podeu imaginar; tot el tema d'estalviar hidrocarburs i desenvolupar fonts d'energia netes podria quedar en un segon terme; i políticament, l'equilibri de poder mundial giraria -encara més- sobre Àsia.

Salut i sort, Ivan.

Els All Blacks guanyen la 'Quadruple Corona'

El món del rugby té, com tots els esports, els seus mites. Un dels més consolidats és sense cap mena de dubte el dels All Blacks, la selecció neozelandesa.

El seu mite arranca d'una gira que van protagonitzar a França en el periode d'entreguerres. Els francesos, sempre model d'humilitat, no van considerar a priori que un país sense gaire història al darrera i on habitaven molts pocs occidentals, pugués ser el bressol d’un equip que pugués rivalitzar amb els seus clubs, plens de charme. Van disputar una trentena de partits i van apallissar a tots els rivals. El mite, però, no el van crear només els resultats, sinó l’excel·lència del seu joc, tant hàbil tècnicament i molt més ràpid que el francès i la haka, la dansa tribal que els jugadors interpreten abans de començar cada partit.

És tradicional en el rugby el realitzar aquesta mena de gires. Cada tant els British Lions apleguen el bo i millor de les illes britàniques i visiten els All Blacks i els Wallabies (Austràlia). Aquesta tardor han estat els neozelandesos els que han viatjat fins les Illes Britàniques, on han apallissat a tothom excepte Anglaterra, orgullosa campeona mundial, que ha perdut per una diferència menor als deu punts. Encara que l’article del Sport us digui que això és el Grand Slam, no parla que hagin guanyat França ni tampoc Itàlia. Per tant, seria més exacte dir que han guanyat la Quadruple Corona, totes quatre seleccions illenques.

Paciència: l’estiu vinent tornarà a haver un TriNations i el 2007 haurà una nova Copa del Món, on segur que els podrem disfrutar de valent.

Salut i sort,
Ivan.

Ariel Sharon, el pacifista

L'espantada d'Ariel Sharon del Likud està sent jutjada amb molta benevolència. Gent tant diversa com Lluís Foix, la revista The Economist, o Shlomo Ben Ami (en una entrevista a Henrique Cymerman per La Vanguardia) comparteixen aquest parer.

Crec que aquí hi ha molta fam de pau i grans dosis d'ingenuitat. Sharon és qui va permetre allò que va passar a Sabra i Shatila ja fa més de vint anys. És qui va trucar a Begin per a demanar-li permís per matar Arafat (un franctirador del Tsahal el tenia al punt de mira, literalment, a Beirut), és qui ha defensat acarnissadament les colònies jueves a territoris ocupats a la Guerra dels Sis Dies. És qui va dir-li el nom del porc a Rabin quan aquest volia endegar un procés de pau amb acords i cessions territorials significatives als palestins.

Sharon, per altra banda, és un gat vell de la política i la gestió del poder. Als seus 77 anys, sap perfectament que si Bibi Netanyahu el fa fora del lideratge del Likud, això serà la seva jubilació política. El que està fent ara no és més que un pur exercici de supervivència.

Què pot portar Sharon als palestins? (I deixo de banda intencionadament discutir què els ha portat fins ara). Una treva. Un pacte, més o menys estable, sota el qual ell concedirà l'evacuació d'algunes colònies israelianes a Cisjordània i atorgarà el permís a un "estat palestí" als territoris ocupats a canvi d'una sèrie de renúncies i compromisos per part dels palestins. No crec que pensi en el que la comunitat internacional anomena una pau justa (que inclogui el compliment de resolucions de l'ONU dictades fa més de 30 anys) sinó més aviat en una fi de les hostilitats.

Perquè ho crec? Perquè em fa tot l'efecte que l'antic general de l'exèrcit necessita guanyar definitivament la guerra. Li demanen el cos i l'ànima, i el record de molts companys morts. No crec que estigui disposat a compartir -de la manera que sigui- Jerusalem o a donar-li unes fronteres defensables als palestins, ni molt menys a cedir el control definitiu i complert sobre les seves terres.

Això no generarà més que desesperança en una gent que passarà de camps de refugiats a un estat de refugiats. I d'aquí a una nova generació de fedayins, hi ha un pam.

Els dos grans antagonistes de l'Europa continental, francesos i alemanys, van necessitar dos líders, un a cada banda del riu, convençuts tots dos que el camí ineludible era l'amistat i la pau. Tant De Gaulle com Adenauer es van empassar de tot, però van crear un eix polític, una aliança ferma i una font de pau per tota Europa. Van superar així un temps de guerres dominat per líders que només volien "tornar-li la darrera bufetada a l'enemic". Orient Mitjà encara és en aquesta fase.

Salut i sort, Ivan.

Marlango, al Palau

Marlango. Palau de la Música Catalana. Divendres, 4 de novembre del 2005.

Va tornar Marlango a Barcelona, un any més tard, un àlbum després (“ahora ya podemos hablar de ‘nuestro primer CD’”, va fer broma la Watling) i amb categoria de banda consagrada: s’han mudat de La Paloma al Palau de la Música. No tothom té el seu primer Palau amb només dos àlbums.

Jo anava reticent, perquè els CDs em sonen freds, mancats del punt de ràbia, de coratge, de sentiment, que destil·la qualsevol vessant de la música negra. El pop que fa Marlango voreja el soul i el jazz, i fan servir una estètica canalla però elegant que també convida a les passions, contingudes o desfermades, raons per les quals li trobo a faltar a la banda –i particularment a la veu de la cantant- una certa calidesa.

I durant la primera mitja hora de concert vaig continuar amb aquesta impressió. Les cançons estaven bé, els músics complien, però faltava quelcom. A partir de determinat punt, però, la banda es va anar sentint més i més còmoda a l’escenari, van començar a fer broma amb el públic, la Leonor va posar-se a actuar, i va aparèixer la millor part del seu repertori.

Al cap de dues hores, el concert va culminar amb la traca final de It’s Alright i el públic posat en peu. Èxit.

Salut i sort, Ivan.

Les pitjors portades del rock

L’altre dia vaig escriure sobre el darrer àlbum de The Constantines. Una de les coses que vaig dir és que la portada del seu CD és, sent generosos, els que els angloparlants dirien uninspiring …

I he pensat que potser fóra divertit d’engegar la llista de les pitjors portades del rock. Val a dir que el jazz i la música clàssica han tingut tradicionalment portades molt més ensopides: les fotos de paissatges i els retrats en primer pla del músic han estat els principals objectius.

A primer cop de memòria, la llista inclouria els següents:

• The Constantines / Tournament of Hearts
• Neil Young / Silver & Gold
• The Rolling Stones / Flashpoint
• Michael Jackson / Bad
• REM / Monster
• Dire Straits / Brothers In Arms

Quina altra portada inclourieu? Salut i sort, Ivan.

Tournament of Hearts

The Constantines

Tournament of Hearts

Sub Pop, 2005.

La que probablement és una de les pitjors portades de la història del rock amaga una petita joia d'aquesta banda canadenca. Rock guitarrer del de sempre.

Aquest tercer àlbum conté sabroses dosis d'indie rock, adobades amb arrenjaments que llimen les aristes fins a acostar el so cap a la banda pop: agressius però comercials. Cal veure què tal ho traslladen al directe, on segurament no podran lluir ni el piano ni la secció de metall o les coristes que li donen el toc original a algunes cançons, però probablement li donaran canya a les guitarres elèctriques i montaran la festa grossa tirant a la vessant més punk del grup.

Les cançons que més m'han agradat són Love In Fear, Hotline Operator i Thieves, però la força d'aquest CD és que no n'hi ha cap de dolenta. Molt recomenable.

Salut i sort,

Ivan.

Què és innovar?

Innovar és implementar de manera exitosa una idea.

Això és aproximadament el que va dir un de Barcelona Activa al Club de Marketing de Barcelona dijous passat.

Aquest home és sense cap mena de dubte el millor inversor actual dels anys 80, 90 i primers del segle XXI: ara ja pot dir quines van ser les millors oportunitats de negoci! De la mateixa manera, Casillas sap ara cap on havia d'estirar-se dissabte passat per aconseguir que el seu equip no encaixés cap gol.

Innovar comparteix amb d'altres verbs com investigar, invertir, dissenyar o pensar un mínim comú denominador, contingut dins dels verbs apostar, arriscar o suposar.

Pretendre jutjar una "idea innovadora" només pels seus resultats és una visió miop de com va aquest món. Sota aquest enfocament, Windows o el VHS són les idees més innovadores del món i l'esforç que es va invertir en desenvolupar l'Apple Lisa i el sistema Betamax són simples pèrdues de temps només perquè comercialment van ser escassament rendibles o van acabar desapareixent enfront la competència, quan de fet han inspirat els desenvolupaments comercialment exitosos.

L'experiment més famós de la Física, el de Michaelson i Morley, va ser un fracàs: el resultat obtingut va ser totalment el contrari de l'esperat. I va ser el "fracàs" més fecund de la Història, ja que va motivar la revisió de la física newtoniana que ha donat com a fruits les teories de la relativitat d' Einstein i la Física Cuàntica.

Quan has de rendir comptes a un consell d'administració, la gestió de riscos és un tema a tenir en compte. I la capacitat per arriscar, també.

Salut i sort,

Ivan.

El zero tres

Real Madrid, 0 - FC Barcelona, 3

Estadio Santiago Bernabeu.

Dissabte, 19 de novembre del 2005.

Vaig tenir un triple gaudi del partit. Primerament, l'ambient que havia al bar d'Antònia era festiu, sa, natural, de poble, sense mala llet i molt casolà; i no havia gaire aroma a fritanga, com és costum a d'altres llocs. Segon, perquè el resultat em va agradar. I tercer, perquè es va veure un gran partit.

La gent no fa més que comparar aquest matx amb el de ja fa més de trenta anys, al mateix estadi. Jo el comparo més aviat amb el que el Camp Nou va viure la nit que Romàrio ens va ensenyar què era una cua de vaca. Aquella nit el Madrid no va jugar pas malament fins que va rebre el tercer gol. Com dissabte, la primera part va acabar amb un gol a zero, també marcat pel davanter centre blau-grana. Anècdota: també com dissabte, el Madrid va patir un lesionat a la davantera; aleshores va ser Alfonso. Una altra coincidència: el Real va rematar ben poques vegades a porta, la més perillosa va ser un cop de cap de Butragueño, a la frontal de la petita, que Zubizarreta va salvar just després del dos a zero.

Primera diferència: dissabte l'equip blanc només va cedir una falta prop de la frontal de la seva àrea, prova que estaven ben ficats en el partit i que ho havien parlat. Aquella nit Koeman va posar un exemple magistral de com es pica una falta; Ronaldinho va necessitar de dues cavalcades, com les de Stoichkov o aquella llegendària de Ronaldo a Compostela, per a deixar clar a tothom què és un jugador únic.

Segona diferència: la nit del cinc a zero Cruiyff va fer sortir Laudrup quan ja interessava amagar la pilota, igual que dissabte Iniesta va substituir Messi. Però, el que és significatiu és que Rikjaard va posar tota l'artilleria de bon començament (Messi, Edmilson i Gio en lloc d'alternatives més conservadores) mentre que l'amic invisible va reservar Michelino, el crac d'aleshores.

La gent porta tres dies cantant les excel·lències de Ronaldinho, Xavi, Deco i Eto'o. però la diferència entre el Real i el Barça no rau en els superclasse, rau en els currants. Si Pablo García, Pavón o Soldado donessin les prestacions d'Edmilson, Oleguer o Larsson, no caldria que Ronaldo jugués fora de forma, ni que Beckham abandonés la banda, i potser Zidane i Raúl rebrien la pilota en condicions. La diferència és que Oleguer se'n surt per aturar Robinho i en canvi Roberto Carlos no pot amb Messi; que Márquez i Helguera sembla que no juguen però mentre Ronaldo no rep pilotes, Eto'o porta de corcoll a tota la defensa.

El Real ho va intentar tot, però Robinho no és Figo. Li falta el punt de mala llet que feia que en els partits més difícils el portuguès exhibís les seves millors qualitats. Ronaldo acabava de sortir d'una lesió que l'havia tingut inactiu tres setmanes; era molt previsible que jugués lentament. Raúl, que diguin el que diguin és el segon crac de l'equip (només perquè Casillas és el millor porter del Món) no pot fer res contra Puyol i Edmilson alhora. Beckham va jugar on no fa mal. I Zidane i Roberto Carlos sembla que han deixat enrere els seus dies de glòria.

Per contra, els blau-grana van estar tots a molt alt nivell. No els va caldre pressionar la defensa blanca i van poder jugar amb espais al davant. El resultat mostra amb crua claredat la gran diferència que ara hi ha entre tots dos equips.

Salut i sort,

Ivan.

El consens del boicot

El gran defecto ha sido no haber conseguido o podido conseguir el consenso necesario para que la propuesta de Estatut no hubiese podido provocar reacciones como la del boicot a los productos catalanes.

Són paraules -aproximades- de José María Cuevas, el president de la CEOE. Pel que ha explicat Catalunya Ràdio, Cuevas primer ha dit que el boicot és injustificable i després que la solució és el consens.

Aquí hi ha dues conclusions: la primera és que aquest senyor confon consens amb unanimitat. Perquè del consens que efectivament s'ha assolit només ha escapat un dels cinc partits catalans. O potser és que menteix i el que vol dir és "un consens que inclogui els de la meva corda".

La segona, molt més amenaçadora. La solució al boicot és fer el que jo dic. Això és xantatge! Si el que vols és lluitar contra actuacions injustificables, el que has de fer és ensenyar-li a qui les fa perquè estan malament, després d'haver condemnat allò que fa.

Salut i sort,

Ivan.

La dreta que tenim

Llegeixo a El Periódico com va anar la manifestació en contra de la LOE. Li afegeixo a aquest plat un generós guarniment amb tot de notícies i opinions diverses sobre l’ambient polític espanyol. Opinions de gent –David Trueba, Jorge Reverte, etc.- que viu a Madrid, que no necessàriament està d’acord amb els meus punts de vista, però que coincideixen amb mi en que la situació és molt preocupant. Ho comento amb Yolanda, que també està amoïnada. Resulta molt difícil no entendre-ho, quan veus que els teus representants polítics no tenen dret a fer una proposta política al parlament espanyol. El diàleg està trencat completament. Escolto per segon cop la comparació amb l’ambient polític del 1936. Em tranquil·litza saber que, a diferència d’aleshores, ara hi ha un control prou estricte sobre les armes de foc i tampoc no hi ha milícies armades. Tampoc no crec que la part de la població que és representada pel PP estigui tant a la dreta ni tant a la trinxera com el partit o la COPE, però si les coses no canvien, és només qüestió de temps que ho estiguin. Com hem arribat fins aquí? Sens dubte, amb l’exemple victoriós d’Aznar. Si el bigot més filoamericà de la història d’Espanya no hagués guanyat com ho va fer l’any 96, ara no gosarien repetir l’estratègia. Però hi ha més factors. El primer, que sembla que no hagi cap altra dreta que no sigui la cavernària. On són els Pimentel, Herrero de Miñón, Garrigues Walker? De debò que gent com Piqué o Ruiz Gallardón estan còmodes en el seu partit? O Lacalle, o la Isabel Tocino, o Marcelino Oreja ... La resta de països europeus tenen si més no dues forces polítiques de dreta. A França hi ha el RPR i la UDF, i més enllà el Front Nacional; a la UK els tories són acompanyats i influïts pels liberals; a la RFA hi ha la coalició CDU-CSU, però també els liberals ... però a Espanya sembla que estem abocats a l’extrema dreta. Com és que la dreta econòmica espanyola només ha recolzat la opció Aznar-Acebes-Zaplana i no d’altres molt més centrades? De debò els pot oferir Aznar molt millor futur que no un líder més moderat? I la gent del carrer? De debò estan a gust amb tanta mala llet a l’ambient? Me’n faig creus. Salut i sort, Ivan.

Wildflower

Sheryl Crow

Wildflower

Música pop agradable. No és un àlbum memorable ni original: es podria haver anomenat perfectament C'mon, c'mon Vol.2.

La Crow ha juntat un conjunt de cançons amb l'equilibri just entre melodia i alegria, molt adient per acompanyar-te durant una tarda de treball, un viatge en cotxe o un diumenge al matí mentre llegeixes el diari. És el mateix que dic quan malparlo dels darrers àlbums d'Eric Clapton, però a la xicota de Lance Amstrong no li podem demanar el mateix que a Slowhand.

L'estil continua sent el mateix: pop adobat de guitarres elèctriques que li donen un toc lleugerament rock, un so molt proper al que durant els 80 s'anomenava AOR. Les cançons més destacades són I Know Why, la que obre el treball amb uns arrenjaments de corda (sintetitzada J) que combinen molt bé amb el seu treball vocal; Lifetimes, pop senzill ben decorat i sense pretencions; i Live It Up, el presumible single ple de ritme i que recorda moltíssim l'anterior treball de l'antiga corista de Prince.

Salut i sort,

Ivan.