Marisa Monte, per partida doble

Marisa Monte ha publicat de cop dos nous àlbums.

Universo Ao Meu Redor és un recull de sambes poc conegudes, amb tres afegits propis, entre els que destaquen la maravella que li dóna nom al disc i la brevíssima col·laboració amb David Byrne Statue of Liberty.

La carioca Marisa, filla d'un mestre de samba, ha indagat entre vells sambistes, tant músics com aficionats, tractant de recuperar cançons velles, algunes de les quals no s'havien enregistrat mai, per a reivindicar el llegat cultural més popular de Rio de Janeiro. I un cop les ha tingudes a mà, les ha fet seves i les ha enregistrat fent servir la seva pròpia estètica i personalitat. Ella mateixa explica aquesta recerca a una entrevista a Clarín. El CD també inclou un parell de sambes de recent creació de compositors tradicionals.

En canvi, Infinito Particular conté 13 composicions pop de la pròpia Marisa amb els seus inseparables Carlinhos Brown i Arnaldo Antunes. Perquè uns cops fan servir el nom de Tribalistas i altres van per separat? Misteris de la música. La qüestió és que la Monte ha aprofitat la seva recent maternitat (just després de treure Tribalistas va nàixer el seu primer fill) per a estar-se'n de concerts i concentrar-se en la recerca de sambes i la composició de cançons.

Infinito Particular és molt semblant a Memories, Chronicles and Declarations of Love, el seu anterior treball en solitari. Crida l'atenció com algú com Philip Glass, responsable dels arrenjaments, que ve d'un llenguatge musical completament allunyat i instrumental, pot embolicar tant bé la veu solista, fent servir el cello, la percusió o la guitarra elèctrica. La producció és, això si, completament brasilera, havent desaparegut els col·laboradors novaiorquesos d'altres èpoques, excepció feta de Byrne. I que sigui brasilera no vol dir que sigui exhuberant i festiva. Aquest cop, a diferència de treballs anteriors com Rose and Charcoal han mantingut l'aire de Tribalistas i l'atmosfera és tranquila i meditativa, gràcies a una instrumentació austera que li dóna l'elegància que traspua tot el treball.

Ambdós CDs són pràcticament indistingibles, tot i ser d'estils completament diferents. La pròpia Marisa els anomena besons bivetelins com citen aquí. El nivell és altíssim i l'efecte realment devastador per la tristesa i els nervis. Música sedosa, que t'envolta, t'abraça i et transporta cap a platges assolellades i tardes tranquiles on gaudir tranquilament de la vida escoltant eu meu canarinho com fa piu, piu.

Podeu fer un tastet de la seva música a la web de Marisa Monte a Espanya o també a la seva web oficial brasilera, on també trobareu video-clips, però aneu amb compte si teniu el volum dels altaveus al màxim. Si us atreviu amb el portugués, el blog de Mauro Ferreira us ofereix una entrevista amb ella i una crítica brasilera tant d'Universo ao meu redor com d'Infinito Particular, així com altres articles sobre la diva de la música popular brasilera.

La presentació a Barcelona serà a l'Auditori, els dies 16 i 17 de setembre. Jo no podré anar-hi, perquè estaré molt lluny, però si algú hi assisteix, que ens ho expliqui, d'acord?

Si us agraden la música brasilera, el pop rítmic i suau o les veus càlides i femenines, no penseu més, passeu pel caixer i compreu-los ja mateix. No sereu més rics ni més pobres, però la vostra vida serà molt més agradable.

Salut i sort,
Ivan.

Dos videos de Neil Young

He trobat a YouTube aquesta interpretació de Heart of Gold, de l'any 1971.

Fa 35 anys Neil feia molt millor pinta que ara, però ja aleshores era capaç d'emocionar amb només amb la seva veu, la guitarra de pal i l'harmònica. Impressionant. El millor, però, és comparar-ho amb aquesta actuació a la televisió americana, pocs anys abans, quan encara formava part de Buffalo Springfield.

Els gestos de Stephen Stills i Richie Furay ara farien riure, semblen ridículs. És curiós com els gestos passen completament de moda, hi ha música que envelleix malament i altra que no, i en canvi la roba torna cíclicament a posar-se de moda (de fet, fashion, què és més in). El que no he entés és l'aparició del guitarrista que hi ha de cara a l'escenari. Alguna idea?

A YouTube tenen penjats molts més videos de Neil, ja us n'aniré proposant uns quants més.

Salut i sort,
Ivan.

Enviar soldats al Líban és mala idea

Ho diu Tomás Alcoverro, el corresponsal de La Vanguardia a la zona durant trenta anys, en l'article que publica avui al seu blog.

A Pity The Nation, Robert Fisk ja avisa que els exèrcits que ocupen el Líban es corrompen, es podreixen i acaben marxant amb la cua entre les cames. Hi dóna tots els exemples possibles dels darrers 30 anys: les diverses guerrilles palestines, els exèrcits sirians i israelià, les forces expedicionàries americana i francesa, fins i tot -tot i que en una mesura molt lleu- les tropes de l'ONU. Com va dir Bashir Gemayel poc abans de morir: El Líban és molt fàcil de vèncer, però impossible de conquerir.

Em fa l'efecte que Zapatero no ha considerat bé totes les implicacions que té enviar soldats a un lloc tant complicat, on hi ha tres bàndols i només lluiten dos, hi ha una treva que signa un que no lluita i un que no la vol cumplir, i on les guerres es desencadenen (públicament) perquè l'altre que no deixen signar la treva ha atacat primer.

Els articles de Robert Fisk els podeu llegir també a La Vanguadia, o bé podeu consultar els originals a The Independent.

Salut i sort,
Ivan.

Fox Confessor Brings The Flood

Continua la moda de les cantautores pop. Avui parlo del darrer treball de Neko Case.

La Neko Case signa un àlbum tranquil, sense arestes i que és accessible per un públic molt ampli, on destaca una veu dolça i una dicció fluïda que accentua les melodies, autèntiques protagonistes de la seva música. Els arranjaments potencien la guitarra acústica i el piano, que de vegades li dóna tocs jazzy i altres cops un efecte molt més dramàtic. El disc és suau però en cap moment lent, té el toc de ràbia i ritme que et manté sempre atent a què passarà a continuació, gràcies a que decora el seu pop amb elements del folk, del rock californià més divertit i del country.

La Case sempre ha defugit l'etiqueta de country alternatiu, en aquest cas encertadament. Fox Confessor Brings The Flood, posats a escollir etiquetes, seria més d'un pop sofisticat, amb unes lletres complexes i fosques (que podeu trobar a Always On The Run) plenes d'imatges que serien l'enveja de Manolo García. Aquest cop ella ha escrit totes les cançons de l'àlbum, algunes en col·laboració amb altres membres de la banda i ex-companys dels Sadies, i si a les entrevistes ha declarat el tòpic que aquest és el meu treball més personal aquest cop és totalment cert. Les cançons són tristes i amb força referències a la mort i la infelicitat, en contrast amb l'alegria i la tranquilitat de la música.

Les revistes destaquen peces com Hold On, Hold On i Star Witness, que no m'han impressionat. El clip l'han fet de la per mi menor Maybe Sparrow. En canvi, m'ha cridat molt l'atenció l'evocació nena rica/nena pobra de Margaret vs. Pauline i la romàntica nostàlgia de The Needle Has Landed. A la web oficial de Neko Case (per cert, d'un disseny més que discutible) podeu tastar de franc algunes cançons d'aquest CD i del seu treball anterior.

Un disc que plau a l'orella, però que no el catalogaria com a obra mestra, nivell al que han arribat els elogis d'All Music Guide i The Music Box. També n'han parlat Pop Matters i Rolling Stone. Això si, una excel·lent cantant.

Salut i sort,
Ivan

Neko Case
Fox Confessor Brings The Flood
Anti, 2006.

Israel ha perdut la guerra

Després d'un mes d'esbatussar-se uns als altres, els xiites d'Hezbollah i els jueus d'Israel ara discuteixen qui ha guanyat la guerra. Només es pot discutir això, perquè no hi ha dubte que l'han perduda la gent normal (libanesos i israelians) que ha patit les conseqüències.

Després de llegir un breu comentari de l'agència de notícies israeliana Arutz Sheva, no em queda cap dubte que Hezbollah ha guanyat, i per golejada. Resulta que oficials de l'exèrcit d'Israel han reconegut haver perdut en combat si més no trenta tancs. La meitat de les baixes del Tsahal eren tanquistes.

Els Merkava han estat sempre el prestigi d'Israel als territoris ocupats, als països veïns. On diu prestigi podeu llegir: el que dóna por. El que et fa respectar. Els fedayin palestins podien matar els soldats d'infanteria, fins i tot disparar contra els helicòpters i transports israelians, però mai de la vida podien fer front als Merkava. El mateix passava amb l'exèrcit sirià, que en camp obert mai no ha pogut aturar el Tsahal i només va aconseguir derrotar-lo a les muntanyes del Mont Líban, allà on els blindats no tenen la capacitat de maniobra ràpida i segura.

Però vet aquí que els terroristes xiïtes han après a aturar Merkavas. Israel trigarà bastant en tornar a invadir el Líban o qualsevol altre païs. Com a mínim fins que aprengui com tornar a fer invulnerables els seus tancs.

I provarà per tots els mitjans que la globalització del coneixement no estengui la recepta anti-Merkava als territoris ocupats, és clar.

Salut i sort,
Ivan.

Mortal i seductora: la femme fatale

Un dels avantatges que t'agradi el cinema és que genera una llista inabastable de sub-aficions: bandes sonores, biografies d'artistes, fotografies, pòsters i, last but not least, crear les arxifamoses llistes top-10.

La revista Entertainment Weekly va elaborar recentment una llista de femmes fatales, per a cel·lebrar l'estrena de la seqüela del mític film de Paul Verhoeven Basic Instinct, on Sharon Stone fa una interpretació magnífica i injustament recordada per aquella escena de l'interrogatori.

La llista inclou sorprenentment Drew Barrymore al costat de mites com Rita Hayworth, degut a que el criteri no ha estat valorar la carrera de l'actriu sinó un rol particular (en el cas de l'ex-nena ET, Poison Ivy). Però ni així la llista s'aguanta: Renee Zellweger per Chicago? De la resta, cap objecció sobre elles, totes sensacionals, però la llista, que inclou a Barbara Stanwick, Annette Benning i Kim Novak, i s'oblida de Lana Turner (Postman Always Ring Twice) i Kim Bassinger (L.A. Confidential) es limita al cinema negre.

Considero femme fatale també a la marquesa de Merteuil de Les Dangerous Liasons, per no parlar de les protagonistes d'All About Eve. Però aquesta potser seria una altra llista.

Salut i sort,
Ivan.

Dromoi Parallhloi

La primera dificultat a l'hora d'escriure sobre aquesta grandíssima cantant estriba en la traducció. Hi ha llocs on transcriuen el seu cognom com Arbanitaki, el seu nom també canvia ... en fi, que trobar coses d'ella quan no domines l'alfabet grec, igual que passa amb Haris Alexiou (també anomenada Jaroula o Xaris Aleksiou) és ben complicat.

Musicalment, la proposta d'Arvanitaki és l'actualització de la música popular grega, afegint-li influències mediterrànies, africanes, i pop. Ha tingut èxit a nivell europeu i ara ha editat un recull dels seus àlbums anteriors als Estats Units, provant sort amb la moda de la world music. Si voleu una comparació, imagineu la Maria del Mar Bonet cantant en grec i afegint tocs de música celta o fins i tot un rap, però sense perdre en cap moment el nord de la música mediterrània.

Té una veu clara i una direcció musical exquisida. Això, en un doble àlbum que arriba fins les quaranta cançons, és un tresor que t'assegura una plàcida lectura d'El País o treballar relaxadament i ben engrescat mentre l'escoltes, com era el meu cas fins que he començat a escriure aquesta nota.

Si el que busqueu és música popular tradicional, us recomano més aviat l'Aleksiou, però si preferiu afegir-li una mica més de gresca i divertiment, aquesta noia us encantarà. El seu anterior treball, Ola Sto Fos (2004, quelcom com Tot a la llum) és també excel·lent. A la seva website podeu veure algunes actuacions seves en vídeo.

Salut i sort,
Ivan.

Eleftheria Arvanitaki
Dromoi Parallhloi
Universal, 2006.

Vuitanta-sis contes

Porto un temps llegint la recompilació de Vuitanta-sis contes que Quaderns Crema va publicar dels primers llibres de contes del Quim Monzó.

És una lectura que vaig escalant: quan acabo un recull de contes que va formar un llibre, l'alterno amb un altre llibre, o més, o sigui que porto amb la història un bon grapat de mesos amb el Quim. De fet, com que no em perdo cap dels seus articles al suplement de La Vanguardia, mai no l'abandono.

Els dos primers, Uf, va dir ell i Olivetti, Moulinex, Chaffoteux et Maury, no em van emocionar especialment. Monzó ja marca el seu estil inconfusible, directe i iconoclasta alhora, però les històries que explica no em toquen cap fibra. Amb L'illa de Maians si em desperta un viu interès, especialment en l'eròtic La qualitat i la quantitat, excel·lent idea a desenvolupar per un bon film. No he vist El Perquè de Tot Plegat de Ventura Pons i no sé què hi va incloure.

El Perquè de Tot Plegat ja em sembla un recull molt més interessant. Continuen havent alts i baixos, però l'estil ja està depurat i jo ja m'he acostumat a la mecànica de la literatura de l'autor. A més, ha escrit uns quants contes que toquen les fibres interiors. Els personatges de Monzó estan desamparats davant dels seus sentiments, les seves inseguretats i angoixes, i les casualitats més ínfimes de la vida, a les quals no saben vèncer. No hi ha cap línea moralitzant, tot el contrari. Hi ha una reflexió de perquè li donem tantes voltes a perquè passen coses i en canvi no parlem clar quan toca fer-ho. I també trobo una ridiculització de les postures maximalistes, completament certes, totalment segures, ja siguin religioses, estètiques o polítiques. Tot plegat molt saludable.

Vaig llegir ja fa temps la traducció que el mateix Monzó va fer d'un recull de contes clàssics reconvertits a políticament correctes. Desconec què va ser primer, però els princeps blaus i les princesetes que apareixen a algunes historietes del Quim són deliciosament ridículs, fora de lloc, com la seva moralina en un món cínic i que ja no espera quaranta anys a que desperti la Bella que dorm al bosc.

Salut i sort,
Ivan.

Piratas del Caribe: El Cofre del Hombre Muerto

No m'he equivocat a l'escriure el títol del film: és un nou exemple de mala traducció, ja que El cofre del muerto hagués estat més correcte des del punt de vista gramatical i també hagués respectat la traducció tradicional de la cançó que interpreta el primer personatge que apareix a L'Illa del Tresor, de Robert L. Stevenson, a la que per cert li fan un homenatge al començament de la pel·lícula.

Com us podeu esperar, aquesta seqüela de l'èxit de fa dos estius barreja l'acció, les aventures i la comèdia, afegint-li unes dosis de fantasia. Pel meu gust, la balança ha caigut massa del camp de la comèdia, però això ja m'acostuma a passar: sóc un tio serio. Pel meu gust, un to més dramàtic, d'aventures i intriga, li hagués anat molt bé. Els elements de fantasia i alguns personatges que són evidents contrapunts còmics ja eren prou arguments per a relaxar l'audiència i les pretensions. Suposo que han volgut assegurar que el públic infantil vulgui arrastrar els pares a les sales de cinema.

Els que sigueu aficionats al cinema com espectacle i entreteniment, no us la perdeu: dues hores i mitja de divertiment i excel·lents efectes especials, tot i que algún sobreimpressionat és massa evident. La música és excel·lent, del maquillatge, vestuari i caracterització dels personatges només es poden dir coses bones, el guió no està gens malament, especialment si recordem que el productor és Jerry Bruckheimer, que ha perpetrat alguns disbarats molt comercials com Dos Policías Rebeldes i Club Coyote.

Quince hombres
sobre el cofre
del muerto
ron, ron, ron
la botella de ron

Però això ja és una altra història.

Salut i sort,
Ivan.

Aznar a la BBC

El passat 24 de juliol la BBC va fer la següent interviu a José María Aznar. Dura uns vuit minuts i podeu veure-la sotstitulada en castellà (tot i que s'entén perfectament tant a ell -si parles espanyol, millor- com a l'entrevistador).

Les idees que planteja l'ex-president del govern són bàsicament:

• S'ha de combatre el terrrorisme.
• S'ha de combatre les idees que defensen els terroristes, siguin quines siguin.
• Israel hauria d'estar a l'OTAN perquè és part essencial de la cultura occidental.
• Consequentment, l'OTAN hauria d'estar bombardejant el Líban ara mateix.

L'anglès d'aquest home ha millorat. Dóna per a definir la ideologia d'ETA com l'odi cap a la democràcia i els nostres valors de llibertat però no per a deletrejar ETA, a la que ha anomenat ETR. Sort que l'entrevistador l'ha corregit.

Si tot segueix igual que ara Mariano Rajoy perdrà les eleccions que s'han de produir d'aquí dos anys i segurament això li costarà el càrrec de President del PP. Per qui apostarà el partit? Per Esperanza Aguirre? Massa acudits fàcils. Per Rodrigo Rato? No el convencera, està massa ben situat al FMI. Si penseu en Ruiz-Gallardón és que heu fumat massa herba darrerament. Acebes i Zaplana funcionen molt bé com a dobermans del seu amo, però no els veig d'amos.

Aquesta entrevista és important, perquè d'aquí dos anys aquest home pot intentar tornar a ser president del govern. I aquí veiem clarament quines intencions tindrà.

Aquest és només el primer fragment de l'entrevista. Si aneu a aquesta pàgina de Youtube podeu trobar els altres dos.

Salut i sort,
Ivan.

Limón y Sal

He estat escoltant el darrer CD de Julieta Venegas, i m'ha agradat.

És un disc d'estiu, fresc, divertit, amb lletres senzilles, clares i amb força. Pop alegre i dolç que no molesta i que tampoc no deixa una emprempta imborrable, però si un bon regust a l'orella. La veu de la noia no és res de l'altre món, però té l'encert d'escriure melodies que no li exigeixen massa, i la instrumentació i els arranjaments són deliciosos. Em pregunto si el seu acordeó apareix més per influència de l'èxit del Yann Tiersen.

Tot i que Me voy hagi estat el primer single, us recomano més aviat Canciones de Amor, on sembla que s'en fot del seu propi estil, la divertida A Donde Sea, el rap Eres Para Mí, previsible segon senzill, o la rítmica Te Voy a Mostrar. La mexicana, a més, s'ha atrevit a fer una versió lenta del Sin Documentos de Los Rodríguez i se n'ha sortit prou bé.

Salut i sort,
Ivan.

Origen 99.9%

L'altre dia vam anar a sopar a un restaurant Origen 99.9%, concretament al que tenen al barri de Gràcia, al carrer Ramon y Cajal. Es veu que tenen la intenció d'obrir o franquiciar vint-i-cinc establiments més durant aquest any, o sigui que poden tornar-se molt populars. Si voleu trobar més detalls, aquesta és la web d'Origen 99.9%.

Em va agradar molt. La cosa va de cuina tradicional: plats de sempre i productes de la terra, sense gaire sofisticacions i recuperant receptes tradicionals potser oblidades o passades de moda, però que resulten bé.

Jo em vaig crospir una torrada d'almadroc i una coca de donja amb formatge. La salsa almadroc és una recepta medieval que porta formatge ratllat, una mica d'all i ou dur, tot ben picat i lligat amb oli d'oliva. L'acompanyaven amb una mica d'olivada. Mmmmh! El bull de donja és un embotit característic de l'Alt Urgell fet amb talls de panxeta, cap de llom i pot portar panxeta i cotnes.

Em consta que la coca de ceba i la de verduretes van tenir molt d'èxit, també. Però no us penseu que només hi ha torrades i coques. Penso tornar a provar la ceba farcida, la sopa de pastanaga i -si no porta pebrot- l'albergínia farcida, els popets amb xocolata i el conill al jaç, a banda d'altres torrades que fan molt bona pinta.

Música tranquila i poc soroll tot i que el local era ple. Decoració feta amb quatre duros però atractiva i molt acollidora. No recordo haver vist fumar ningú.

El preu és molt raonable però hi ha el greu inconvenient que el restaurant també actua com a botiga i es poden comprar força productes alhora que passes per caixa. Afortunadament ens va fer mandra carregar amb bosses a l'anar a fer la cerveseta.

La curiositat del local és la carta: té forma de revista, que pots portar-te a casa a llegir, on a més de l'explicació dels plats i ha altres articles de cuina. Els postres estan a les primeres pàgines, abans que les verdures, les carns i els peixos. Qüestió de prioritats?

Salut i sort,
Ivan.

We Shall Overcome: The Seeger Sessions

El dia que Portugal cel·lebrava l'aniversari de la revolució dels clavells, Bruce Springsteen publicava el seu primer àlbum de covers.

Faig la referència revolucionària perquè la única cosa que m'ha decebut d'aquest impecable CD és que la selecció de cançons no inclou gairebé cap dels himnes de reivindicació social que va popularitzar l'homenatjat Pete Seeger, just la cançó que dóna el nom al recull. El Boss ha escollit el repertori més lúdic, convertint la gravació en una festa (ha sortit el vídeo a la venda?) i la música en una delícia, però en aquests temps de Living With War, Sean Penn i Michael Moore, un esperava una mica més.

Es veu que l'enregistrament el van fer en dos dies i sense assatjar, d'una tirada. No em crec que sortís a la primera perfecte, però si que es respira aquesta vitalitat i espontaneitat que se li vol vendre. És música ben viva, que et belluga tot el cos i et fa tremolar el cor. No els calen ni instruments elèctrics ni sofisticats teclats, pura emoció.

Bruce demostra un cop més que és un cantant colosal. Tant quan s'entén el que canta (Eyes On The Prize) com quan això és més prescindible (Old Dan Tucker) demostra que ha escoltat i estudiat de mestres com Bob Dylan o John Fogerty. El fet de canviar de gènere no l'ha espantat pas i lluny del rock continua demostrant que quan interpreta música ho fa tant amb la veu i les mans com amb tota l'ànima.

Si voleu fer un paral·lelisme i no en teniu ni idea de música folk, imagineu-vos que el dia que es va gravar el primer LP de The River s'haguessin fos els ploms i els Chieftains (perquè Irlanda és la mare de la música americana, com el pare és africà) haguessin passat per allà per alleugerir el cabreig i divertir-se una estona.

Un àlbum majúscul de folk americà.

Salut i sort,
Ivan.

Rússia en color, començament del s. XX

La Biblioteca del Congrés d'Estats Units, probablement la més gran del món, dedica una exposició virtual al fotógraf rus Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii.

I vosaltres us demanareu qui és aquest senyor, oi? Doncs era el fotógraf oficial dels Romanov i, a començaments de segle XX, tenia dues aficions principals: la fotografia i viatjar. La primera li va servir per documentar la segona.

A més, el senyor tenia enginy, curiositat, temps i talent, qualitats que juntades alhora amb el seu interès per la fotografia el van portar a desenvolupar un original mètode per a fer fotografies en color, en una época on això semblava inversemblant.

Cromàticament, les imatges són molt curioses, però el millor de tot és evocar els viatges del senyor Prokudin-Gorskii pel vast imperi rus i tractar d'imaginar la vida de les gents que va retratar.

Salut i sort,
Ivan.

Inside Man

Inside Man és una alta pel·lícula que inclouré a una futura llista de pitjors traduccions de títols cinematogràfics: aquí ha esdevingut Plan Oculto.

L'he vist en pantalla petita, gràcies a una mula molt graciosa, ja m'enteneu. És un film d'interiors, o sigui que no es perd gran cosa amb el format petit, però tot i així jo continuu preferint el cinema. Això si, el públic habitual de casa meva garanteix que el soroll de les crispetes i les begudes és inapreciable i el nivell de comentaris en veu alta i mòbils sonant durant la projecció, tolerable. Malauradament, una cosa de la que ja no poden presumir ni els Verdi.

El film m'arribava amb múltiples referències: thriller, Spike Lee i gran repartiment: Denzel Washington, Jodie Foster, Christopher Plummer, Willem Dafoe i Clive Owen. Anem a pams.

És un thriller. Si us diuen que és una peli d'atracaments, no us menteixen. Si us diuen que va d'un segrest, tampoc. Però té molta més miga. Hi ha un guió molt ben treballat i una direcció amb pols de ferro. Tony Scott li hagués donat un ritme frenètic i hagués construit una cinta trepidant i engrescadora. Lee ha optat per un ritme molt pausat, suau, que t'estimula a fixar-te en els petits detalls i que et transmet -molt parcialment, cert- tant l'angoixa dels presoners com la desesperació dels policies -i atracadors- per haver d'esperar.

No li tingueu por a la signatura del Spike Lee. L'home s'ha deixat els tics pamfletaris a la butxaca i ha brodat un film de gènere amb molt bona factura. No sé si estava en el guió original o l'ha afegida ell, però hi ha una escena on Lee aprofita per esbroncar els afroamericans com ell per una certa condescendència amb algunes actituds o modes que es poden entendre com racisme. O per assumir determinats prejudicis. L'escena del nen i la consola de jocs, ja veureu.

El repartiment, a l'alçada, com no. No hi ha ningú que destaqui, entre d'altres coses perquè tampoc no hi ha ningú que es passi les més de dues hores que dura el film (passa volant) a la pantalla. Em crida l'atenció que Christopher Plummer, d'un temps ençà, està convertint-se en un secundari habitual. Recordo haver-lo vist darrerament a Alexander (fent d'Aristòtil), Syriana i a Una Mente Maravillosa (A Beautiful Mind). Clive Owen, igual que ja va fer a Sin Control (Derailed; per cert: aquí a Espanya no ha arribat a estrenar-se i ha passat directament al circuit de lloguer; soprenent) fa una interpretació molt eficaç i sòbria.

En resum, que no us l'haurieu de perdre.

Salut i sort,
Ivan.

Inside Man
Spike Lee, 2006.

Living With War

Neil Young ha publicat fa un mes Living With War, el seu treball més polític dels darrers trenta anys, on demana sense embuts fer fora George W. Bush de la Casa Blanca.

El CD està sent censurat (o més aviat musicalment ignorat) a les ràdios i mitjans de comunicació de masses americans, tot i que està tenint prou ressó als ambients d'esquerres americans (hi ha ambients d'esquerres als EUA?) i els caus independents musicals.

Musicalment, l'àlbum té un nivell força alt, amb preponderància del rock, elèctric però no tant canyero com quan toca amb els Crazy Horse. Young compta amb els seus col·laboradors habituals Niko Bolas, Rick Rosas i Tim Mulligan, la qual cosa ja et porta a pensar en àlbums com This Note's For You, Ragged Glory o Freedom, tot i que aquí no hi ha referències folk i tot el CD és elèctric. Hi ha moments on l'ús de corals com a veu solista li treu força a la interpretació, però Neil sempre ha estat molt de fer himnes, i el tema s'hi presta.

L'àlbum comença amb After The Garden, un rock elèctric clàssic de Neil, i amb els tres primers versos ja posa el to del treball:

Won't need no shadow man
Runnin the government
Won't need no stinkin' WAR

El segon tall és el que li dóna nom al disc. Es tracta d'un himne pacifista, de to dolgut, de pena per tot el dolor que hi ha al voltant. S'ensuma la ràbia de saber que s'estàr repetint una història que els americans creien que amb el trauma de Vietnam ja s'havien vacunat. Ara es demanen de què va servir allò.

The Restless Consumer hagués estat el single d'un CD comercial. Musicalment enganxa, la lletra parla ben clarament (cito només els versos més destacats):

Don't need no more boxes I can't see
Covered in flags but I can't see them on TV
Don't need no more lies
(...)
People from around the world
Need someone to listen
We're starving and dying from our disease
We need your medicine
How do you pay for war
And leave us dyin'?
When you could do so much more
You're not even tryin'
(...)
Don't need no terror squad
Don't want no damned Jihad
Blowin' themselves away in my hood
But we don't talk to them
So we don't learn from them
Hate don't negotiate with Good

Shock and Awe, que pren el nom del codi d'operació d'una de les primeres ofensives a l'Iraq, és potser la més canyera de l'àlbum. Té un toc trist i melodramàtic, puntuat per la trompeta, el mateix instrument que reb els cossos dels morts quan tornen a casa, i que fa el solo instrumental enmig de versos tant lúcids com aquests:

Both sides are losing now
(...)
We had a chance to change out mind
But some how wisdom was hard to find
We went with what we knew and now we can't go back

A Families, un soldat de la força d'ocupació americana recorda la seva família i les dels seus companys. Aquest hagués estat el segon single, suposo. Un tall vitalista i engrescador, molt en la línia de l'àlbum Ragged Glory.

Flags of Freedom denuncia l'ús que s'ha fet del patriotisme per a defensar la guerra i alhora fa un homenatge a Bob Dylan i la seva oposició a la guerra de Vietnam. En aquestes dues cançons abunden les imatges familiars, properes a la persona i allunyades dels grans discursos polítics. El que importa és la gent i no idees abstractes fàcils de manipular i falsificar. Si has de portar la gent a l'escorxador, pensa-t'ho tres cops i que sigui per quelcom realment imprescindible.

I arribem a Let's Impeach The President. Suposo que amb el títol n'hi ha prou per saber de quin pal va, oi? Per si de cas reprodueixo la primera estrofa:

Let's impeach the president for lyin'
Misleading our country into war
Abusing all the power that we gave him
And shipping all our money out the door

Fins i tot George W. Bush ho pot entendre. La referència a New Orleans i el Katrina la deixa per un altre vers. Aquesta cançó és la directament responsable que un republicà reconegut com Neil Young, que havia defensat públicament la Patriot Act quan es va aprovar el primer cop, hagi estat marginat del music business. Michael Moore no parla tant clar quan fa els seus polèmics films.

A Lookin' For A Leader ho diu molt clar: l'actual president ha dividit el país en colors, però tot i així els negres continuen marginats. La crida a la mobilització és diàfana un cop més:

America has a leader
But he's not in the house

Demana la substitució de l'actual president per algú que netegi de corrupció la política americana, i apunta que potser aquest líder serà un negre o una dona. El nom de Colin Powell surt a la lletra, el de Hilary Clinton, no.

Roger & Out és un elegia elèctrica on el narrador enyora l'amic mort en combat. El CD acaba amb una versió gospel d'America The Beautiful.

Per si no esteu prou convençuts de la importància de les lletres en aquest treball, només dir-vos que aquest cop no hi ha ni fotos al packaging, ni s'ha fet servir el tipus de lletra manuscrita típica dels anteriors treballs de Young, sinó un sans-serif molt llegible.

Ara mateix, el canadenc més patriota d'Estats Units està de gira amb els seus amics Crosby Stills & Nash fent una sèrie de concerts que recorden moltíssim els que feien en els primers anys 70, quan el somni hippy encara no s'havia esvaït. El website de Neil conté una pàgina d'activitats de suport a la campanya Living With War on podeu trobar cançons i video-clips d'autors afins com Steve Earle i els Drive-by-Truckers de qui us he parlat recentment. També hi ha un enllaç que us permet escoltar l'àlbum sencer, de franc, tal com jo vaig fer repetidament abans de comprar-lo.

Com diria el torero, im-presionante.

També he trobat aquest Living With War Blog, que discuteix sobre el CD i la seva repercusió.

Salut i sort,
Ivan

Neil Young
Living With War
Reprise Records, 2006.

A Blessing and A Curse

Aquest any he descobert un altre bon grup, gràcies a que Google m'avisa quan Neil Young apareix a internet. I els Drive-by-Truckers es declaren seguidors del geni canadenc.

De moment només he escoltat el seu darrer treball, A Blessing and A Curse i la impressió ha estat immillorable. Rock americà, guitarrero i amb melodia, que oscil·la entre l'energia dels riffs de Wednesday i el pausat country d'Space City. No hi ha cap cançó dolenta, tot i que les balades baixen el nivell mig, però aquest promig és molt alt. Per cert, a la seva pàgina oficial podeu trobar les lletres.

Comparar-los amb Neil? Ni parlar-ne. Aquests tenen un aire canalla i divertit, on el senyor Young (i més quan l'acompanyen els Crazy Horse) posa una actitud irreverent i amb mala llet. Per a fer-vos una idea, els Drive-by-Truckers els veig tocant Over and Over i Hurricane, però no Unknown Legend ni I'm an Ocean. Ells diverteixen; ell emociona. Això si, el mestre ha inclós el video de la seva cançó Dress Blues a la seva pàgina de cançó protesta.

En resum: han parit un àlbum més que bo i segurament tenen un directe interessant. A veure quan es passen per Barcelona.

Salut i sort,
Ivan.

Drive-by-Truckers
A Blessing and A Curse
New West, 2006.

Poseidon

Ahir vam anar a veure Poseidón, el remake de La aventura del Poseidón.

La veritat, em quedo amb l'original. No és que el recordi massa bé, però diria que el Gene Hackman feia de capellà i que en una escena del final acabava per parlar francament amb Nostre Senyor; havia un matrimoni que no parava de barallar-se, i era una mena d'intriga més que no pas de por. Típic cinema de catàstrofes.

Aquest cop no hi ha cap moment que no sigui de molta tensió. A partir del moment en que el tsunami s'emporta per davant el vaixell (jo sóc dels que no podem escriure barco) tot és un patiment, amb menció especial per l'angoixosa escena del tub de ventilació. Això fa que no pugui haver un moment àlgid al film. Mala cosa. Tampoc no deixa l'espectador descansar una mica i poder apreciar els decorats i els efectes especials (superbs). Ni posen gaires moments còmics per a compensar i donar una mica de bon rollo. (El que protagonitza el germà de Matt Dillon quan perd la seva petaca va més aviat d'humor negre.)

Els actors estan bé, però jo continuu recordant a Hackman, que per mi és un grandíssim actor al que mai s'ha acabat de valorar prou bé. És una cinta d'acció i tots fan el que poden. És una llàstima que un director prou bo com Wolfgang Petersen, capaç d'extreure sensacionals interpretacions en cintes de drama al mar (recordem La Tormenta Perfecta i Das Boot) sense perdre ni una puça de sentit de l'espectacle, aquí estigui en baixa forma i signi un film totalment convencional, sense res especial que aportar.

Curiositats: el primer moment de la cinta, veient el casc del trasatlàntic des de sota, és clarament un homenatge al film que va donar prestigi internacional a Petersen, El Submarí que he mentat abans. Per mi, el moment més emocionant de la pel·lícula és l'intercanvi de mirades entre el capità (negre; políticament correcte) i la cantant de l'orquestra (i també dels Black Eyed Peas) quan comprenen que van a morir.

Hora i mitja d'entreteniment Made in Hollywood.

Salut i sort,
Ivan.

Cantar, jugar i beure

Avui, una d'anuncis, rugby i tradicions. I whisky.

Ja sabeu que una de les meves dèries és el rugby. Ara mateix s'està cel·lebrant el TriNations i aquest dissabte espero poder veure el partit de la jornada. Si juga Nova Zelanda, abans del matx els All Blacks interpretaran la seva ja celebèrrima haka. La haka és un cant guerrer acompanyat de gestos i patades al terra, que els maorís acostumaven a interpretar abans d'enfrontar-se militarment a l'enemic. És tot un gènere, i n'hi ha de diverses classes, tal com explica la Wikipedia.

Podeu veure els All Blacks en un partit de la darrera copa del món, diria que enfront de Gal·les, transmés per la televisió francesa:

L'impacte que provoca la interpretació i la llegenda dels All Blacks van atreure l'atenció d'Adidas que va contractar un anunci per televisió que ha esdevingut clàssic:

I finalment, William Lawson's, ha decidit aprofitar l'avinentesa per a fer la seva particular versió, comptant amb el tradicional orgull escocès:

A tot això, el patrocinador oficial de la selecció escocesa de rugby és The Famous Grouse una altra marca de scotch, o sigui que igual hi ha sidral legal. Però això ja és una altra història ...

Salut i sort,
Ivan.

Careless Love

La Madeleine Peryroux està considerada com la hereva actual de Billie Holiday. Hi ha herències que més val no rebre-les.

I és que la llegenda de la Holiday és una càrrega molt feixuga per a qualsevol que vulgui comparar-se. No sé si l'interès del seu agent i la seva discogràfica per a comparar-la amb la -per mi- millor veu femenina de la història del jazz és compartit per la Madeleine, però la qüestió és que la noia edita aquest any el seu quart àlbum, Half the Perfect World, que encara no he pogut escoltar.

El que si he pogut gaudir és el seu anterior treball, Careless Love, on la Peyroux dóna bona sortida a una dotzena de cançons de blues. Com la Holiday, l'etiqueta del jazz és inexacta. O la frontera entre gèneres, estúpida. El que compta és que la música és càlida, tranquil·la i dolça, i que la cantant, acompanyada d'una banda sòbria i eficaç, embolica les tonades en una veu de vellut que no té arestes, que acaricia la melodia i t'acompanya de viatge per un jardí assolellat on no hi ha més preocupacions que aquella parella que no et fa cas o l'ampolla de bourbon que s'ha acabat.

Paga la pena. En els temps que corren, no hi ha gaire CDs dels que es pugui dir això. Si li voleu fer un tastet, podeu escoltar l'àlbum de franc a la seva pàgina oficial.

Salut i sort,
Ivan.

Madeleine Peyroux
Careless Love
Rounder, 2004.

Technorati Tags: música, blues, jazz, madeleine peyroux, CD review

Guerra preventiva

Sembla que George W. Bush no és tant innovador com creiem.

Si que encara és el primer que ha engegat hostilitats amb un altre país només perquè fa pinta que aquest voldrà fer quelcom dolent (ara sabem que tampoc feia pinta), però es Franklin Delano Roosevelt també va considerar la idea abans.

He trobat aquesta notícia que explica que es van plantejar bombardejar la flota japonesa abans de Pearl Harbor.

Curiosament, l'article l'he trobat a una revista d'aeromodelisme, que he visitat per qüestions de feina. Però això és una altra història.

Salut i sort, Ivan.

Museu d'Hezbollah, a Baalbek

L'edició online de National Geographic publica una galeria d'imatges sobre el conflicte del Líban.

Ves per on, jo tinc alguna foto que podria publicar-se a aquesta revista! Ara fa un any, jo també vaig visitar aquest petit i esfereidor museu, situat paret amb paret amb el que explica les imponents runes romanes de Baalbek.

Aleshores se'm feia molt difícil entendre com podien santificar gent jove que es suicidès matant altra gent. Ara continuu sense entendre que algú amb la vida per davant decideixi acabar-la de cop. Però entenc una mica millor que altres l'admirin per haver-se emportat alguns enemics pel davant.

Les guerres, de justes o de bones, no en tenen res. L'únic bo que tenen és que s'acaben, però sempre massa tard. Només deixen morts, lisiats, pobresa i gent dolguda per la resta de les seves vides. Massa gent encara ho ha d'entendre.

Salut i sort, Ivan.

Who Killed the Electric Car?

Acabo de veure a YouTube el trailer d'un film que ja vull veure (si, un altre).

Es tracta d'un altre documental de denúncia, dels que s'han posat tant de moda arrel de l'èxit del Bowling for Columbine de Michael Moore. Aquest tracta sobre el poc èxit que han tingut als Estats Units els cotxes elèctrics. Ja sabeu, aquells que et porten d'un lloc a un altre sense haver de deixar-te els calers en benzina.

Fa molt bona pinta, només cal que no sigui sensacionalista i que el vegi molta gent amb ganes de pensar i fer coses.

Salut i sort,
Ivan.

L'espiral de violència

El diari gratuït 20 Minutos publica a la seva edició online el blog d'un periodista que està viatjant ara mateix per Palestina. En el seu darrer article, VIAJE A LA GUERRA - Confesiones de un soldado israelí: "Tratamos a los palestinos como animales" transcriu les experiències que li explica un israelià sobre el seu servei militar. No jutja qui té raó i qui no sobre la reclamació de la terra (i de l'aigua). Tampoc no proposa cap política a seguir. Però dóna pistes clares sobre perquè hi ha tant d'odi i tantes ganes de gresca entre dues comunitats gairebé condemnades a viure juntes. Salut i sort.

Django & Stephane

EL RINCÓN DE ALVY SINGER: UNA DE TUBOS: "DJANGO" Els que no sou fans de Woody Allen segurament no ho sabeu, però Alvy Singer és el nom del personatge que Woody interpreta a Annie Hall. Per tant, quan vaig veure un blog que es deia El Rincón de Alvy Singer, em va cridar l'atenció directament. El seu post d'avui és un enllaç a un video a YouTube, un noticiari de cinema que no arriba als quatre minuts, on dos genis de la música et fan gaudir del seu art. Senzillament deliciós. Salut i sort, Ivan.

Líban, un any després

Ara fa un any, si fa no fa, estàvem viatjant pel Líban.

He vist a la televisió i a alguns diaris imatges de llocs per on vam passar. El País va publicar a la portada de la seva edició digital la foto d'un lloc de la Corniche de Beirut on havia caigut una bomba, deixant un forat on cabia un elefant. Des d'aquell punt, aproximadament, la Yolanda va fer una foto preciosa d'uns nens que prenien el bany a la platja, un contrallum espectacular. No us puc explicar la tristesa que em provoca veure com pateix un país per on hem passat i del que guardo un bon record. Un lloc on vam voler anar gràcies a la bona fama que li van donar uns quants viatgers amb els que vam coincidir a Síria i Jordània, i del que els mitjans de comunicació només havien donat mala fama. Ara la situació és molt diferent i els viatgers recomanen no anar-hi o prendre totes les precaucions possibles. Nosaltres abans d'anar a algun lloc sempre consultem les webs del Ministerio de Asuntos Exteriores i de la CIA per a saber on anirem a petar. Però mai no saps quan un israelià decideix que ha de matar 300 àrabs i bombardejar tot un país sencer per a rescatar un parell dels seus soldats.

En fi, que hi ha dies que no tens ganes de somriure. Salut i sort, Ivan.

Kitlers

A qui dirieu que s'assembla aquesta dolça criatura?

Premi pels que heu pensat en Adolf Hitler. La pàgina web Cats That Look Like Hitler és probablement el blog més friki que he visitat en molts mesos. Els que han muntat el site diuen despreciar el dictador (li diuen arsehole i altres fineses per l'estil) i no volen glorificar-lo, sinó foter-se'n d'ell.

Per llogar-hi cadires.

Salut i sort,
Ivan.

On t'haguessis quedat a viure?

L'Antoni Basses ha muntat una tertúlia amb el director d'Altaïr i altres viatgers reconeguts (dels que no he retingut el nom) als quals ha demanat on s'haguessin quedat a viure dels llocs que han visitat. Les seves respostes han inclós:

• Moçambic, per l'especial amabilitat de la seva gent.

• Per l'equilibri entre nivell de vida raonable i unes mínimes infraestructures, especialment sanitàries: Thailandia o Laos (però no el cor de la jungla). No Vietnam, perquè allà les coses estan canviant molt ràpidament i el ritme de vida és frenètic.

• Un que diu que li agrada conviure amb tribus: Etiòpia.

Comenten també que un país al qual molts turistes comenten que anirien a viure molt de gust és Costa Rica. En canvi, la Índia coincideixen tots que és dura i que és un país que desgasta.

Tots tres plantegen aquesta mudança com un canvi total de vida. Busquen tranquilitat. Tranquilitat pagada, crec jo, amb els diners guanyats i els beneficis d'aquesta societat tant poc agradable en la que vivim.

Jo en canvi sóc de ciutat i de moviment. D'entre els llocs on els oients han suggerit, em quedo amb l'Illa de Man o Austràlia, però no amb Mongòlia, ni amb Sri Lanka, llocs que per un viatge m'encantaria conèixer. Dels que jo he visitat, no em faria res viure a Buenos Aires, San Francisco, Brusel·les o Berlin. O a Florència, tot i que no hi ha metro.

Salut i sort, Ivan.

Quatre flors

4flors
Originally uploaded by IvanBCN.

El títol de la foto l'ha posat la Núria, que és la de dalt a la dreta.

Hi ha més fotos, però jo no les penjaré pas a aquest bloc. Especialment una titolada "A l'atac" en que s'aprecia l'èxit que va tenir el pastís que van portar la Begoña i la Rosa (les dues de la fila inferior) i que va ser feta sense demanar permís al model.

Cel·lebràvem ... Sant Joan, l'estiu, l'aniversari de la Núria (excusa oficial) ... vaja, teniem ganes de passar-ho bé plegats.

Salut i sort,
Ivan.

Angkor Wat, Cambodia

Si voleu veure una bonica sortida de sol sobre els temples d'Angkor Wat, aquí teniu l'enllaç. Els temples donen excusa per a moltes fotos, com aquesta altra, o aquesta, amb colors sospitosos de Photoshop. Salut i sort, Ivan.

Prairie Wind

Ja fa gairebé un any que va sortir aquest àlbum de Neil. Al començament no vaig escriure d'ell perquè estava molt ocupat i volia fer un molt bon article, després perquè van arribar altres CDs que, amb molt menys esforç, sortia del pas. Ara, em costa explicar en detall com és que m'agrada tant.

Són 10 cançons, típiques del recorregut acústic de Neil Young. Podeu trobar tot el ventall que tant us agrada (o no). Melodies country, aires folk, slide guitar, harmònica, el falsete de veu tant característic, les harmonies vocals que va heretar dels seus amics Crosby, Stills & Nash, tocs de guitarra elèctrica rockera, l'òrgan i algun violí perdut. Està tot.

Normalment aquí és on destaco els talls que més m'agraden. El fàcil amb aquest àlbum és fer-ho a l'inrevés: el que dóna nom al disc i l'himne When God Made Me són els talls que menys m'agraden.

L'aire de les cançons oscil·la entre la dolça melangia fins l'alegria vitalista, sense arribar en cap cas a la tristor ni a l'entusiasme. Una obra moderada, fruit d'un període de temps en que l'autor va superar un aneurisma (el van haver d'operar i de poc que no es queda) i la mort de son pare, després de llarga i familiarment penosa malaltia. La serenor de saber que la feina o la música no són tant importants?

En qualsevol cas, queda pendent el comentari sobre el DVD que acompanya el disc i -quan aconsegueixi veure-la- sobre el film Heart Of Gold, obra de Johnathan Demme filmada en part al concert de presentació de Prairie Wind.

Neil ens regala una obra despullada d'artificis i que toca el cor, com la majoria de les que ha fet.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Prairie Wind
Reprise, 2005.

The Pillars of the Earth

Per fi m'he llegit el que és probablement el best seller més llegit i més atípic del gènere.

Ken Follett es va fer popular gràcies a novel·les d'espies ambientades a la Segona Guerra Mundial. Quan es va cansar de repetir la fòrmula, va decidir oxigenar el cap i girar la seva dedicació cap a l'escenari medieval. Això el que ell mateix explica en el pròleg del llibre.

Però, el canvi és només d'escenari. la novel·la té tots els elements propis del gènere best-seller: una trama molt ben construida, personatges molt atractius i molt ben pintats i, especialment, una total acumulació i barreja de gèneres: drama, novel·la històrica, romàntica, eròtica i pinzellades de comèdia. I un ritme molt viu. Encara no han fet una sèrie de televisió basada en la novel·la?

El llibre és prou entretingut com per que més de mil pàgines passin ràpidament i sense carregar. El que m'ha decebut és que l'argument té fugues importants amb el comportament dels personatges, especialment amb els diàlegs. Hi ha moments en que és molt difícil de creure que algú -especialment una dona- parli d'aquella manera en el segle XII.

Un bon entreteniment quan et fa mandra embolicar-te amb els contes del Monzó.

Salut i sort,
Ivan.

Ken Follett
The Pillars of the Earth
Pan Books, 1990

Where You Live

Una cantant a la que continuu fidel és Tracy Chapman. El seu darrer treball ja porta uns quants mesos a les prestatgeries de les botigues.

I pel que sembla, ben poca gent agafarà el CD d'aquestes prestatgeries. Entre l'emule, els preus als que es ven la música a aquest país i la nul·la promoció que li fa la discogràfica, la Chapman té ben poques possibilitats de tornar a vendre àlbums massivament.

I és una llàstima, perque Where You Live és un àlbum excel·lent. Elegant i fàcil d'escoltar, recull onze cançons de molt bon nivell, totes amb la tonada característica de l'autora, a mig camí entre el rock acústic i el folk. Des del seu primer èxit, la Chapman ha mantingut una evolució lenta i tranquila, que musicalment l'ha portada sempre pels mateixos camins, canviant només el to de les lletres.

La temàtica de les lletres continua sent tant ampla com sempre, anant des de la política (America) a la introspecció personal (Change) però amb major atenció pels problemes d'amor (Never Yours, Love's Proof i Don't Dwell). Aquests darrers temes li donen un aire melancòlic que contrasta amb temes com America o Talk To You, molt més animats.

Un gran disc que no defraudarà als seus seguidors, però que dificilment agradarà aquells que ja li han donat l'esquena.

Salut i sort,
Ivan.

Tracy Chapman
Where You Live
Atlantic, 2005.

El mètode Grönholm

Ja he vist El mètode Grönholm. I m'ha agradat.

La idea és tant senzilla que resulta sorprenent que ningú no l'hagi portada abans al cinema, al teatre o a una novela. Sarcasme, sàtira i ironia abocats sense compassió sobre els processos de selecció de personal, a l'era de la globalització i el capitalisme descarnat.

Alhora, una mirada mediterrànea sobre la metòdica mentalitat anglosaxona.

Si us explico de què va la història, estripo l'obra. Per tant, em limito a felicitar l'autor, Jordi Galcerán, per un guió i uns diàlegs superlatius. També en Sergi Belbel, director que dóna un ritme vivíssim sense estalviar l'espectador de moments de tensa espera. I per últim, la sòbria escenografia de Paco Azorín, que emmarca perfectament l'acció i concentra tota l'atenció sobre els protagonistes.

I els quatre omplen l'escenari. Potser els papers més agraïts són els de Jordi Boixaderes i Lluís Soler, però tots quatre interpreten magníficament els seus papers.

Una obra divertidíssima i inquietant alhora. Com les grans obres, roman en el cervell molt després d'haver abandonat el teatre, i alimenta vigorosament tertúlies i reflexions solitàries.

Fins on haurieu arribat vosaltres?

Salut i sort, Ivan.

El mètode Grönholm Teatre Poliorama, Barcelona. 9 de juny del 2006.

Hammersmith Odeon, London'75

Reprenc al cap de molt de temps les crítiques musicals. Això de fer moltes coses alhora porta això, que has de deixar les que més t'agraden en favor de les més importants o les més urgents. Què hi farem!

Un dels meus àlbums mítics és Born to Run. Em vaig comprar la versió remasteritzada tant aviat com la vaig veure bé de preu. Aquest Nadal passat la Yolanda va tenir la bona pensada (val a dir que no gaire espontànea) de regalar-me l'edició conmemorativa del trenté aniversari. El mateix àlbum remasteritzat (l'altre ara mateix el tinc al cotxe) i el més important: l'enregistrament en DVD del primer concert que van donar el Boss i la seva ja mítica banda a Europa.

Sony Records, de manera gens desinteressada, ha tingut la també bona pensada d'editar aquest concert com a CD. És un grandíssim CD. Descobrireu una E Street Band trenta anys més jove, amb una frescor que ara ha perdut a canvi de no sabria dir què, perquè ofici ja en tenien. Per a veure l'aportació escènica de Stevie Van Zadt i de Clarence Clemons us cal veure les imatges, cert. Però el so del grup és totalment diferent de com és ara. La influència de Roy Bittan és enorme i definitiva. El piano és l'instrument solista que més destaca, de llarg, i es nota la seva mà en els passatges instrumentals, en els tocs jazzy i en la manera de portar el tempo dels moments lents de les cançons. Els fans de Dire Straits podeu escoltar a més el començament de Romeo and Juliet, interpretat pel pianista que Knopfler va contractar per enregistrar el famós Making Movies.

Musicalment, el que en aquella època feia Springsteen era encara més interessant que el seu repertori més clàssic i brillant. Havia una barreja d'influències i una alegria i ganes de gresca que el situaven més prop de Manu Chao que dels seus seguidors i imitadors.

Un munt de bones cançons i una descàrrega d'energia molt estimulant. Imprescindible.

Salut i sort,
Ivan.

Bruce Springsteen and The E Street Band
Hammersmith Odeon, London'75
Sony Records, 2005.

Volver

Pedro ha tornat. I ha parit una senyora pel·lícula.

El millor Almodóvar sempre ha estat el que ha fet riure. Encara que ell admiri Douglas Sirk i que a Hollywood li donin Oscars pels seus melodrames, a mi quan més m'ha agradat és quan li ha donat via lliure a la vena còmica, aprofitant tots els seus recursos d'escriptor: les hipèrboles, exageracions, sàtires i retrats de la realitat més quotidiana.

Si us explico de què va el film, malament. La gràcia que té és que enganya, que creus que va d'una cosa però en va d'una altra completament diferent. I enmig, fa riure. I commou. Si les grans pel·lícules són les que toquen la fibra i tenen mesura, aquesta és una.

Em quedo amb el retrat d'una Espanya fosca, un animal aspre embocallat amb l'alegria de la gent, però que amaga pors i amargures que es podreixen per no poder airejar-les. Amb personatges pintats amb quatre ratlles i perfectament creïbles, dins del to que acostuma a tenir una història d'Almodóvar.

La fotografia, de José Luís Alcaine és sensacional, tant en els moments en que no s'ha de notar i simplement et posa al bell mig de l'acció com quan decideix presumir de tot el que sap i et regala un pla cenital (el del funeral és boníssim; el del pit de la Cruz, impagable) o quan passeja la seva mirada per un poble perdut a La Mancha.

Les actrius, totes bé, o sigui que el premi a Cannes es pot considerar just, perquè no n'hi ha cap que destaqui ... interpretant. Perquè si Pedro li volia regalar a Penélope una bona dosi de glamour, la veritat és que ha encertat. Mai havia lluït tant a una pel·lícula.

A la web de la FNAC han publicat uns diaris del rodatge amb impressions del director, convertint-se en la pàgina oficial del film.

Salut i sort,
Ivan.

Barcelona col·lapsada

Després de molts dies d'intensa activitat i viatges, reprenc el bloc.

Aquest matí el Dani ha comentat el sidral de tràfic en que es va veure immers ahir. Barcelona estava col·lapsada, gràcies a la simultanietat del festival aeri i la celebració barcelonista. Ell comenta que es va tirar tres quarts d'hora de rellotge aturat completament en un carrer. També explicava la següent anècdota. Un carrer aturat; una travesia a la qual aquest primer carrer abocava molts vehicles, bloquejat per un semàfor amb un vermell llarguíssim; en aquest semàfor, un policia municipal, impassible; la travesera que gaudia del verd contrari al semàfor ja citat, buida. Naturalment, el calimero es limitava a cumplir les ordres estrictament (això li va dir al Dani) i no va deixar passar cap cotxe sota el llum vermell, encara que no passés ningú per l'altre cantó.

Com que tots dos esdeveniments es coneixien per endavant, m'agradaria saber quines mesures van prendre la Guardia Urbana, Transports Metropolitans, etc., per a minimitzar l'impacte sobre el ciutadà.

I també m'agradaria saber què es suposa que ha de fer un policia municipal en la situació descrita. Les ordres inclouen aplicar el sentit comú?

I per últim, algú a l'ajuntament s'ho ha de plantejar: si Barcelona vol continuar sent una ciutat fashion i muntar aquests saraus, no és presentable que cada cop es col·lapsi la ciutat.

Salut i sort,
Ivan.

És vint d'abril

Avui faig 38 anys.

I també és l'aniversari del naximent de gent important a la Història, entre d'ells Adolf Hitler i Joan Miró. Per a celebrar-ho, la gent de Google ha decidit substituir la seva icona habitual per aquesta que veieu a dalt. M'ha fet molta il·lusió.

Salut, sort i per molts anys, Ivan.

The Lone Gunmen

Acabo de veure l'episodi pilot de la sèrie The Lone Gunmen.

Pels que no vau ser fans empedernits de Expediente X, us informo que The Lone Gunmen era un trio de personatges recurrents de la sèrie, un equip de hackers bons que es dedicaven a protegir el poble americà contra els abusos del govern i les corporacions. Algú va creure que feien prou gràcia com per tenir la seva pròpia sèrie i la van tenir, durant una única temporada.

L'episodi pilot, emés per primer cop el 4 de març del 2001, tracta d'un hipotètic atac terrorista contra el World Trade Center. I com creieu que es perpetrava l'atac? Efectivament! Estavellant un 747 contra una de les torres bessones. Si creieu que he begut massa whisky, podeu llegir-ho a les anécdotes de The Lone Gunmen que publica IMDB.

La realitat de vegades supera la ficció. I de vegades les ficcions de les sèries americanes no són tant esbojarrades.

The Truth Is Out There,
Ivan.

Nou àlbum de Neil Young

Neil Young publica un nou àlbum i torna a l'activisme polític.

Neil mai s'ha deslligat de la lluita per les seves creences. Potser la implicació més activa la va tenir amb els festivals de l'organització Farm Aid, però ha estat també involucrat a altres saraus. El seu àlbum Greendale és un alegat ecologista de primera magnitud.

A la seva web podeu llegir l'anunci escrit per ell mateix (o el seu representant de marketing, clar):

I just finished a new record, a power trio with trumpet and 100 voices recorded earlier this month. I think it is a metal version of Phil Ochs and Bob Dylan ... Metal folk protest? It's called LIVING WITH WAR. The title song is the second of 10 songs on this record.

A la gravació participen col·laboradors tradicionals seus com Nico Bolas i Rick Rosas, a més del cor aquest de cent veus que fan els coros a un rap anomenat Impeach the President (for Lying).

Jo m'he enterat gràcies a l'agència mexicana de notícies Prensa Latina, però ara mateix internet i molt especialment la blogosfera ja en va ple. A aquest blog sobre Neil podeu trobar una mica més d'informació i reaccions d'alguns fans.

En aquest altre blog, de l'antic president de Reprise Records, es recolza el missatge de l'àlbum, tot el contrari d'aquest altre, on es defensa una visió completament contrària. Fins i tot parlen d'Are You Passionate com un àlbum inspirat per l'Onze de Setembre.

El grup de Yahoo! sobre Neil també mostra força comentaris.

És a dir, Mr. Young ja té dues entregues pendents aquí: aquest nou àlbum i el film que sobre ell ha rodat Jonathan Demme. Espero ansiós. I prometo escriure sobre Prairie Wind.

Salut i sort,
Ivan.

Orchestralli

Stewart Copeland, el bateria de The Police, va publicar l'any passat una actuació en directe, acompanyat de secció d'orquestra i combo de percusionistes.

Copeland és un dels meus bateries favorits. Sens dubte el més virtuós intérpret del trio, i per mi un dels millors bateries de la seva generació. Després de barallar-se amb Sting i finiquitar The Police, s'ha dedicat a les bandes sonores de televisió i cinema i també a composar ballets i una òpera. L'heu pogut escoltar al Rumble Fish de Coppola, Raining Stones de Ken Loach i Wall Street entre d'altres, però potser el que més us sonarà és la música de l'Equalitzador, la sèrie que va passar TV3 fa uns anys.

Amb el que us he explicat, ja podeu pensar que el que ofereix Orchestralli no té res a veure amb Every Breath You Take. Aneu ben encaminats. Orchestralli ens porta una actuació, no massa ben enregistrada, on s'ofereix un recull de temes de diversa procedència. No hi ha una unitat temàtica ni un discurs clar. És una combinació de Best of i de In Concert. Això, que en música pop acostuma a ser irrellevant, amb aquest tipus de música, és un llast enorme.

La música és de vegades divertida i de vegades complicada. Mai no saps que t'espera a la volta de la cantonada i no acabes d'enganxar-te. El conjunt sóna bé, però no hi ha cap clímax i els quaranta minuts que dura el CD acaben sense deixar cap marca.

Una curiositat.

Salut i sort,
Ivan.

Stewart Copeland
Orchestralli
Ponderosa, 2005.

Pásalo

No tinc ni punyetera idea de què estaré fent el catorze de maig, diumenge, a les cinc de la tarda. Molt probablement estaré estudiant, perquè quatre assignatures a la UOC i a més francès a la UB són molta feina. Molta, molta.

Però, m'ha sortit un plan B. S'està organitzant una sentada per a protestar contra l'encariment del preu de la vivenda. Jo m'he enterat gràcies a que aquest missatge ha aparegut a Menéame, o sigui que ha accedit ja a una audiència molt àmplia.

Una altra cosa és que molta gent s'apunti. Jo no tinc gaire clar que hi vagi. Entre d'altres coses perquè no tinc gens clar que serveixi de res. Però això també li passa a molta altra gent que també està farta del preu dels pisos i que igual pensa "què puc perdre?".

Doncs jo ja ho he passat.

Salut i sort,
Ivan.

Every Kind of Light

Rock psicodèlic actualitzat al gust actual.

Abundància de temps mitjos, molt més piano i harmonies vocals que no s'estilaven als gloriosos seixanta són les principals novetats que aporta aquest àlbum respecte de les fonts d'on beu. Però, dels Posies de mitjans anys 90 recordo rampells guitarrers que aquí gairebé no trobo. Els anys han passat, el cabell ha caigut, els amics REM han pagat molt bé l'acompanyament a les seves gires mundials i Ken Stringfellow s'ha aburgesat una mica, potser.

Com en aquells acudits, hi ha una notícia bona i una de dolenta. La bona és que en tot el disc no he trobat cap cançó dolenta. Estem parlant de bona música, ben interpretada i llimada convenientment per a que molta gent molt diferent la pugui escoltar sense problemes. La mala notícia és que tampoc no hi ha res d'original o sorprenent, amb la qual cosa l'àlbum no pot aspirar a trencar el mercat perquè tampoc no aporta res de nou.

Aquests són els talls més destacats del CD: Conversations és una bona peça de pop; All In A Day's Work i I Guess You're Right tenen les guitarres poderoses que tant enyorava; Anything and Everything és d'aquest estil REM que a mi tant m'agrada i que ara està ja tant manit; Second Time Around és vital i divertida, una mena de hard-pop més propi de Teenage Fanclub o els Franz Ferdinand que no d'ells. La resta és farciment que no cansa.

Un bon disc, però lluny de ser un gran disc.

Salut i sort,
Ivan.

The Posies
Every Kind of Light
Rykodisc, 2005.

Què importa per a tenir èxit?

Scott Adams, l'autor del comic satíric Dilbert ha publicat un article al seu blog on parla dels factors que porten a l'èxit.

Naturalment, tots posarem matisos, perquè el que per uns és sort (estar al moment oportú al lloc adient) per altres és conseqüència d'una bona preparació. I tenir una bona formació està sempre supeditat, condicionat i és relatiu a factors com el moment del mercat de treball, el talant de l'empresa on treballes o els companys que tens. En què tens una bona formació i què d'important és això aquí i ara? O el simple fet de tenir unes o altres coneixences i el grau de confiança que hi tens. Hi ha gent que ho conrea premeditadament i gent que no.

El que vull comentar és que tant per Adams com per mi el que és principal és la pròpia persona. Naturalment que la sort existeix. Però moltes vegades el que tu has fet voluntàriament abans té una immensa influència en que estiguis en aquell moment en aquell lloc. Si sumeu els seus percentatges, el 50% dels factors d'èxit que ell considera són manipulables per la pròpia persona. Les circumstàncies et poden condicionar moltíssim o fins i tot completament (si ets un general de l'exèrcit luxemburgués dificilment passaràs a la Història), però en general és la pròpia persona la que construeix el seu futur. El Destí no existeix.

A mi em sembla que la seva llista és força acurada. I el seu treball més conegut, Dilbert m'encanta. Algun dia en parlaré més de la seva tribu de personatges.

Salut i sort,
Ivan.

PD: Pels que no sou lectors habituals d'Adams, BOCTAOE és l'acrònim de "but of course there are obvious exceptions".

Duets decebedors

La indústria discogràfica periòdicament crea o reaprofita modes per a augmentar les vendes. Aquestes modes de vegades són d'estils musicals (brit-pop, electropop, etc.), de vegades tipus de grup (de jovenets adolescents, bandes de rock gòtic amb cantant femenina, per exemple) i de vegades de format, com els ara ja passats unplugged i els àlbums de duets.

Crec que B.B. King, artísticament a la UVI però econòmicament en plena forma, ja porta tres recopilatoris de duets, sense comptar l'àlbum que va fer mà a mà amb Clapton. La Streisand va llençar al mercat un CD doble de duets on no havia una sola gravació nova. Sinatra va fer un altre doble CD amb tot de parelles a qui no va arrivar a conèixer mai, perquè ell no es va moure de L.A. mentre Bono enregistrava la seva part d'I Got You Under My Skin a Dublin, per exemple. I podem seguir amb una llarga llista ...

Ara és el gran Sergio Mendes qui ha sucumbit a la moda dels àlbums de duets. Resulta que un dels membres de The Black Eyed Peas, Will.I.Am, és un gran admirador seu i l'ha convençut per a gravar aquest engendre. Perque un àlbum on es destrossa la bossa nova a ritme de rap mereix, sent molt pietosos, aquest qualificatiu. La intervenció dels Black Eyed Peas no millora en res una joia com Mas que nada, la que obre el disc. A partir d'aquí ens trobem entre el vulgar (recreacions de samba, bossa nova i clàssics que pàlidament recorden els originals) i el pitjor (millor no ho escolteu). Que hagin enganyat a gent com Stevie Wonder per a participar en això no deixa de sorprendre'm.

Precisament Wonder va col·laborar a un altre decepcionant àlbum de duets, el que va signar l'any passat Herbie Hancock, acompanyat de gent com Christina Aguilera, Sting, Gina Gershon (si, l'actriu de films com Showgirls o Lazos Ardientes), Annie Lennox, Santana, Paul Simon i Joss Stone. Amb aquesta nòmina al darrera, qualsevol aficionat no gaire exigent pot esperar quelcom més que un decent CD de pop, què és el que ens trobem: ni una sola gran cançó original, només algun cover ben resolt. De Hancock jo hagués esperat, si no una relectura jazzy dels temes, si almenys uns arrenjaments brillants. Però ni una cosa ni l'altra.

Esperem que tots aquests creadors creïn quelcom original i propi. Segur que serà millor.

Salut i sort,
Ivan.

Sergio Mendes
Timeless
Concord, 2006.

Herbie Hancock
Possibilities
Vector/Hancock, 2005.

The Girl Who Married A Lion

Un recull de contes tradicionals africans, ingenus, senzills, tendres.

McCall Smith és el creador de la sèrie de novel·les de la Primera Agència de Dones Detectives de Botswana. En les seves històries crea (reflecteix?) un univers encantador i senzill, de bons i dolents, de tradicions i de cerca de la modernitat, a un escenari sense comparació.

Aquí ens porta un grapat de contes de la terra. No hi ha per tant cap història original d'ell, tot i que l'estil narratiu és el mateix. Sent contes tradicionals, tampoc hi ha gaire sorpreses possibles: històries simples de les quals es pot sempre treure un ensenyament. Portar-se bé acostuma a tenir una recompensa a llarg termini, i portar-se malament tot i que al començament pot donar algun avantatge, acaba no sortint a compte. És la pròpia Mma. Ramotswe la que des del pròleg ens dóna la clau de la gràcia d'aquestes històries. Encara que ja les hagis sentides i coneguis el final -diu- l'important és recordar sempre el seu missatge.

I jo he vist que són històries molt semblants a les que m'explicaven de petit, a les que porta la Bíblia, i als contes que s'expliquen arreu del món. Els sentiments i les actituds de la gent són els mateixos arreu del món; només canvia la decoració i el clima.

I de passada, m'he distret i m'ho he passat bé mentre l'autobús em portava a la feina.

Salut i sort,
Ivan.

Alexander McCall-Smith
The Girl Who Married A Lion
Canongate, 2004.

Briefly Shaking

La filla de Jan Garbarek edita el seu tercer àlbum en 10 anys de carrera.

L'Anja Garbarek no tenia inicialment la vocació de seguir una carrera musical com la de son pare, un dels grans del jazz contemporani. Però quan va ficar-se en l'ambient del teatre i el cinema, perquè li agradava la interpretació, li va sorgir l'oportunitat de fer un musical i de seguida li van ploure les ofertes per a enregistrar discos. Ara ha deixat Oslo per anar a viure a Londres i té una web molt fashion.

Aquest és un disc que m'ha agradat moltíssim, tot i que no és d'un estil al que jo sigui gaire aficionat. Sofisticat sense ser enrevesat, barreja estils (electropop, jazzy, ambient pop) amb mesura. La veu i l'acompanyament es complementen perfectament i no hi ha excessos per cap banda. Sent un disc tant divers, la única pega que li trobo és que l'ordre de les cançons hauria de ser diferent, i evitar-te la muntanya russa en que passa d'una balada a pop rítmic i d'allà a música d'ambient. Un recorregut més lineal permetria apreciar millor tot l'encant d'aquesta música.

Perquè el CD arranca amb una elegant cançó d'apenes un minut, Born That Way, que ens fa pensar que l'Anja es dedica al jazz. Però és només una primera impressió, com ens demostra la rotundament rítmica i suggerent Dizzy With Wonder. D'allí passem a la juganera The Last Trick, amb aires jazzy, i a l'ambient lànguid recolzat amb l'òrgan i l'ús del vocoder de Sleep. Aleshores és quan arriva el que segurament és el single, Shock Activities, amb un pop contundent i una lletra infumable. Al fons, un saxo ens recorda que papà es dedicava al jazz, un record que apareix també al ritme sincopat de This Momentous Day i Still Guarding Space, totes dues seductores i la segona més animada que la primera.

La veu de la Garbarek llueix especialment a My Fellow Riders. És una veu cristalina, lleugerament aguda i freda, tal que una versió femenina de Jon Anderson. En aquest tema, el grup aconsegueix crear un ambient molt sugerent. L'humor de l'àlbum oscila entre la marxa de Shock Activities i l'aire lànguid de la brevíssima Yes, i acaba amb la màgica Word Is Out.

Un àlbum rodó.

Salut i sort,
Ivan.

Anja Garbarek
Briefly Shaking
EMI, 2006.

Mig món a una foto

Foto Miles Davis Tutu. Publicada per Vio, la nº4.

Quants llocs poden aparèixer en un talking head?

Un talking head és com li diuen en televisió a un primeríssim pla, com el que es pot veure en el quadre penjat a la fotografia. El quadre, de fet, és una foto de Miles Davis (nascut a Illinois el 1926, mort a Santa Monica el 1991).

Aquesta foto és la que va servir de portada al seu àlbum Tutu (1986), batejat en honor a Desmond Tutu (Àfrica del Sud, 1931) i premi Nobel de la Pau al 1984 per la seva lluita pacífica contra l'apartheid.

El quadre què és una foto què és una portada està penjat a una paret del bar restaurant Dadá, a Buenos Aires. Un lloc absolutament recomenable, per cert. Bona cervesa, bona teca i bona música.

I la que va fer la foto és del barri del Clot.

I per acabar-ho d'adobar, els Talking Heads es van fer famosos a New York. He acabat comptant sis llocs ben diferents.

Salut i sort,
Ivan.

3121

Prince ens torna a regalar un àlbum majúscul.

Jo sóc dels que durant llargs anys ens vam desconnectar del que feia el geni de Minneapolis. Primer, perquè a partir d'un punt va deixar de banda el pop i el rock i es va dedicar només al funky, què és un génere que a mi no em mata. Segon, perquè crec que ell va perdre el nord i es dedicava més a escoltar-se a si mateix i donar la nota que no a composar bona música. I tercer, perquè va coincidir amb la segona gran època de Neil Young.

Igual que Woody Allen, Prince ha superat una fase de divisme en la que la premsa el qualificava de geni però ell no concedia cap entrevista. De fet, feia el que es pot considerar anti-marketing: res de sortir per televisió, res d'anar a gales com la dels Grammy, quan li van donar un Oscar (millor partitura per Purple Rain) va anar de divo, vestit d'una manera que si fos una noia musulmana igual estaria fora de la llei, i tot tonteries per l'estil. Va arribar al cim quan va repudiar el seu nom i va voler que el món es referís amb ell com l'artista abans conegut com Prince i gràcies a aquell signe hermafrodita. Va canviar de discogràfica, va veure com la recaptació de la seva música i el seu prestigi caien en picat, es va casar amb una cubana i va deixar de ser motiu d'adoració per la premsa. Finalment, ha caigut de dalt del pedestal i el cop l'ha fet recuperar-se.

Ja fa un parell d'àlbums que apunta una recuperació de nivell. 3121 és el primer que escolto sencer en molts anys i ha valgut la pena esperar. Trobareu de tot: electrofunk (3121, Love), funky (Lolita, Black Sweat), pop desfermat (Fury) i soul (Satisfied, Get on the Boat) però sobretot trobareu un esperit alegre, melodies ballables i ritmes engrescadors. Fins i tot si no us va el funk i els teclats distorsionats us avorreixen. També tornareu a sentir solos de guitarra com fa anys no es sentien en els àlbums de Prince. I balades. I el típic parell de talls de farciment, com a les seves millors obres. Acompanyat per la New Power Generation el príncep s'atreveix amb un bolero (Te Amo Corazón) on recorda i molt bé les orquestres dels anys quaranta i cinquanta i arriva a cedir la veu solista a una cantant en un detall inimaginable pels que vam adorar reverencialment aquella llegendària inscripció al darrera dels seus vinils: "all music composed, arranged, produced and performed by Prince".

La màgia ha tornat a Paisley Park.

Salut i sort,
Ivan.

Prince
3121
Universal, 2006

Tuc-tuc

No és la primera vegada que comento una foto a Flickr que em porta records de la Índia. Ja ho vaig fer el desembre passat, amb una posta de sol.

En agraïment a les moltes estones d'entreteniment i joia que m'ofereixen, els dono un munt d'accessos, gràcies als dos links que veieu (i utilitzeu?) a la barra de la dreta.

La foto que avui comento ens mostra un auto-rickshaw o, com diuen allà, un tuc-tuc, aparentment a tota velocitat, recorrent els carrers d'una població anomenada Mysore. Jo mai vaig veure un d'aquests aparells superar uns meteòrics 60 quilòmetres per hora i diria que no en són capaços. Fixeu-vos en la decoració: les fulles que hi ha al sostre, la trompeta a la dreta del conductor, la mena de rosari de roba que hi penja al morro del vehicle, posat allà per a donar bona sort. No se sap si la bona sort és pel conductor, pels clients o pels que es puguin creuar en el seu camí.

Fixeu-vos també amb la coincidència de colors amb els taxis de Barcelona. Aquest vehicle, fent servir combustible ecològic, seria la sensació a Barcelona: petit, àgil, a una velocitat adient (prou ràpid per anar al màxim legal en ciutat) i apte pel 80% de serveis, els que no demanen més de dos passagers que no portin equipatge. Tres caben si estan ben avinguts. No comentaré el que penso que faria Clos amb aquesta idea perquè veure el tuc-tuc m'ha posat de molt bon humor i no ho vull espatllar.

Com sempre, si entreu a Flickr, poseu-vos el despertador.

Salut i sort,
Ivan.

Oral Fixation, vol. 2

Segona part de la Fijación Oral de la colombiana tenyida i segon àlbum completament en anglès que fa.

Les aparences enganyen. A la primera entrega del 2005, Shakira aparentava donar el pit a un infant: una imatge tendra per un disc marxós. Ara dóna una imatge d'Eva que físicament no li senta gens bé i que lluny de les connotacions pecaminoses de la disfressa ens porta un àlbum almibarat. Jo la preferia de morena, al natural, tot i que reconec que la noia ha deixat diners, hores i greixos al gimnàs.

I crec que la de Barranquilla ha fet un petit pas enrere amb aquest compacte, que no està a l'alçada ni de la primera part en castellà ni del seu gran èxit fins el moment, Laundry Service. Part de la culpa li dono a l'idioma: Shakira pot haver aprés anglès i ser capaç d'escriure les lletres en aquest idioma, però em fa l'efecte que no les canta amb la mateixa emoció que quan ho fa en castellà. I això li pesa al disc. Something pot estar bé, però no li aguanta la comparació a En tus pupilas, la versió ¿original? en castellà publicada al volum 1 de Fijación Oral. Curiosament, a Something hi ha passatges en francès però no en espanyol. Temes com Illegal (amb la inconfusible però aquest cop poc inspirada guitarra de Carlos Santana) o The Day and The Time pateixen del mateix mal.

Musicalment, Shakira continua apostant per l'eclecticisme i el mestissatge. El gènere de l'àlbum és indiscutiblement el pop, però hi ha tocs de rock guitarrero que déu molt a Roxette (Don't Bother, aires festius de Fairground Attraction (Hey You) i fins i tot un homenatge al tecnopop barrejat amb lletra conscienciada (Timor). Els arranjaments inclouen trompetes que ens recorden a Herb Alpert, violins, tocs aflamencats i guitarres poderoses. De tot per agradar a tothom, però no se sap molt bé cap a on apunta. La extended version incorpora a més la facilona Hips Don't Lie, que hagués estat una bona cançó de l'estiu.

Les caderes més seductores del pop es continuen inspirant amb una barreja entre Gloria Estefan i Alanis Morrissette, però aquest cop hi ha més balades que en els darrers discs i poc espai pel ball o la traca. I les balades, són de la mena ensucrada i no de l'emocional. I així és difícil engrescar la gent.

Salut i sort,
Ivan.

Shakira
Oral Fixation, Vol. 2
Epic, 2005

Propaganda nazi

Un blog andalús ha publicat els onze principis de la propaganda que aplicava Joseph Goebbels al govern nazi.

De fet, ells l'han copiat directament d'un altre blog, l'incomparable El Blog Ausente. Me'ls he llegit. Dos cops. I ara, no sé que sentir.

No, no m'he equivocat de verb. Sé el que penso. Que Goebbels era un geni de la propaganda i que si la seva catadura moral hagués estat una altra avui en dia seria un dels grans del marketing. Penso també que vam tenir molta sort que Churchill i Roosvelt tinguessin tant clar que no es podia deixar guanyar la guerra a Hitler. Penso que boig, equivocat, malvat i estúpid són adjectius diferents i que descriuen característiques molt diferents; per tant és un error molt greu menysprear l'adversari i equivocar l'adjectiu.

Sento por. Perquè el que Alemanya (i molts altres països) va patir fa mig segle va venir per l'èxit d'una manera de fer que veig que aquests dies triomfa al meu país.

I sento por perquè, amb la lliçó que hauriem d'haver aprés en aquest mateix país, resulta que molta gent s'empassa el que radien uns, el que escriuren altres i el que proclamen uns tercers que ens volen salvar de tot mal.

I estic enrabiat perquè la única vacuna contra els demagogs són uns que tampoc no em mereixen gaire confiança.

Diuen que la gent del carrer és bona i no es fot en aquestes coses. Potser aquest és el problema, que no ens fiquem i deixem fer.

Salut i sort,
Ivan.